Presentació a València de Valencianistes en la postguerra

• • 
    

    
    

    
    

    
    

    dijous
  • des de les 19:30 fins a les 21:00

• Col·legi Major Rector Peset, Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 — València

• L'Editorial Afers es complau a convidar-vos a l'acte de presentació del llibre «Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951)», de Faust Ripoll Domènech, que ha rebut el Premi de la Crítica d'enguany que atorga l'Institut Interuniversitari de Filologia en la modalitat «Estudis lingüístics i literaris». ————————————————————————————————— L'acte tindrà lloc el dijous, dia 8 de març de 2012, a les 19:30 hores, a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset (plaça del Forn de Sant Nicolau, 4, de València. ————————————————————————————————— Hi intervindran: Joan Baldoví (Diputat de Compromís al Congrès espanyol), Faust Ripoll Domènech (historiador i autor del llibre) i Vicent Olmos (editor i historiador). ————————————————————————————————— L’esclat del valencianisme cultural durant l’últim terç del segle XX no s’explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l’anihilament quasi absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones; però, malgrat l’ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S’hi estudia com el règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d’estratègia als anys quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s’hi expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. D’altra banda, Faust Ripoll s’endinsa en les causes del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de Miquel Adlert i Xavier Casp.

El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.