Ahir va ser un dia angoixant. Les notícies es succeïen i cada una era pitjor que la següent. El Twitter (magnífic, imprescindible ja) piulava frases desesperades i fotografies dramàtiques. Els vídeos posaven els pels de punta i cada nova comunicació empitjorava l'anterior; la polícia pegant a tort i dret, detencions, ferits, corredisses, més càrregues, motxilles per l'aire, sang, insults, por. Uns pocs estudiants de València s'havien reunit a les portes d'un institut convertit en emblema de la resistència per reivindicar una educació pública digna, amb les mans buides, la cara destapada i la il·lusió de les primeres vegades. Però unes ordres desconegudes, una maniobra obscura i retorçuda, uns cervells sense cor, havien decidit que calia tallar quirúrgicament un moviment que podia prendre massa volada. No es podia permetre un altre 15M, ara ja no.
Els estudiants allí reunits van aprendre una lliçó que no oblidaran fàcilment, que el poder és implacable quan algú s'atreveix a desafiar-lo, que la polícia no està per protegir-los, sinó per protegir-se d'ells i que el diàleg i la comunicació no serveixen quan l'interlocutor no vol escoltar. Una lliçó impagable. Aquesta generació no serà la mateixa després de la primavera valenciana.
Avui, en canvi, és un dia esperançador, perquè la resposta de la societat civil en general ha estat exemplar. Els estudiants s'han contingut i han expressat pacíficament la seua indignació, els pares i mares s'han posat al costat dels seus fills en la reivindicació dels seus drets, el professorat ha expressat la seua indignació sense complexos, els polítics d'esquerra han demostrat que no tots els polítics són igual, que ells sí que feien falta perquè han pogut portar la protesta i la indignació al Congrés dels diputats i canalitzar la ràbia cap als òrgans de representació democràtica, els mitjans de comunicació han informat amb serietat i rigor (amb les excepcions que tots sabem i que amb la seua actitud s'enfonsen una mica més en el descrèdit) i tota la ciutadania s'ha manifestat espontàniament i pacífica pels carrers de València. Ha estat una lliçó que ha fet rebotar als morros dels nostres dirigents la seua ineptitud, mala fe i incompetència.
En aquest cas, els joves han aprés una cosa més valuosa que la que aprengueren ahir, que els deshonrats no sempre guanyen, que la reivindicació dels drets produeix els seus efectes, encara que no sempre siguen els previstos.Però la lliçó que aquesta generació d'estudiants ens han donat a la resta és encara més inestimable, perquè ells, la generació de l'ESO, la dels mòbils i la roba de marca, la de l'apatia i el desinterés ha dit prou. Els joves han parlat de la manera més clara i digna que sabien, han fet servir els ensenyaments que han aprés a casa i a l'escola, i ho han fet sense concessions ni pretensions, amb la naturalitat del que se sabia amb el dret i la raó. Els joves tan menyspreats de l'ESO, s'han sentit orgullosos de ser estudiants, d'utilitzar els llibres, de conéixer els seus drets. Us adoneu de les repercussions que té això? Tremoleu governants del món perquè açò només ha fet que començar.
11 comentaris:
No sé, Enric. No ho tinc tan clar com tu dius. Sí que ha hagut molta gent protestant, lluitant per uns drets que són de tots. Però... Quanta gent ens mirava, sense saber ni què esrtava passant? Quants cotxes no han parat davant dels manifestants? Quantes persones vivim a València i la seua àrea? Quantes n'hi havia a la mani?
Crec que les coses no són tan boniques com les pintes. Sí n'hi ha uns joves que estan donant la cara. I és per a sentir-se orgullós. Però, del nostre institut, quants?
I, si parlem de professors del nostre claustre... Millor m'ho calle. Lo d'este matí, a l'assamblea, ha sigut vergonyós.
"No ho tinc tan clar com tu dius"... Ni jo tampoc!
:-)
La primavera té una flaire especial, i això és el que hem tingut ací. Clar que no som tots ni tants com voldríem, però sí suficients. Aquesta història es recordarà i amb perspectiva adquirirà més sentit encara. De vegades som massa exigents amb nosaltres mateix, però jo estic convençut del que he vist i viscut.
Què passarà és una altra cosa, on arribarem i les conseqüències de tot plegat encara és difícil de saber. Però hem començat una cosa nova, s'ha destapat un resort que ja significa molt.
Sou uns descreguts tots dos! Creieu!
Sí és cert que alguna cosa s'ha mogut, que no estem conformant-nos amb el que caiga. La veritat és que u se sent orgullós de veure les manifestacions. I no sols ací; les de Madrid que he vist són impressionants. I sí, potser siga prou. A vore si tens raó!
I dic jo, demanar la dimissió de Wert, de Rajoy... serà massa, no? Ja que estem :)
Per demanar que no quede, je je
Pienso como tú Enric, ¡sí que es para tanto! Quizás no todo lo que nos gustaría, pero todo movimiento comienza con un primer paso. Y efectivamente han aprendido una muy buena lección, de primera mano en vivo y en directo (nosotros las aprendimos en la dictadura militar, ellos en una dictadura del capital)
Crec que és molt important el que han encetat els adolescents amb la primaveravalenciana. Com be diu Enric no podem saber que passarà ni on arribarà açò però sí que sabem que ha passat. Milers de persones de totes les edats han sortit al carrer exigint que el poder tracte a la gent com a ciutadans i que s'assumisquen responsabilitats de les barbaritats que s'han comés.
Fins ara les manifestacions havien sigut festives, amb batucada, tabalet i dolçaina, amb la manta al coll. Les manifestacions dels últims han sigut reivindicatives, exigents. Un canvi subtil que és, per a mi, molt més important del que sembla.
Efectivamente, Josevi, como aprendizaje es muy valioso, por eso digo que estos hechos van a cambiar su visión de las cosas.
Ahi estem John, estic d'acord.
Hay que ver, Enric. Nos quejamos muchas veces de la pasividad y de la apatía y mira lo que está pasando...Los ciudadanos se han echado a la calle, no están dispuestos a tragar todo lo que les echen.
Espero que estas manifestaciones sean un punto de inflexión en la trayectoria política de la Comunitat Valenciana...por cierto, me gustaría que si tienes ocasión comentaras algo sobre el nuevo doctor (camps).
pues sí, Emilio, al final no eramos una sociedad tan narcotizada. Y esperemos que tenga continuidad, porque es la única defensa democrática que nos queda.
Sobre el chorizo Camps hay pocas cosas que decir.
Publica un comentari a l'entrada