Països catalans

Els Països Catalans són un referent de l'imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià. No existeix un nacionalista al País Valencià que no s'haja fet alguna vegada la pregunta de com seria el nostre país si es trobara dins d'una unió política catalana. Però, per desgràcia, no sembla que aquesta siga també una preocupació del nacionalisme català que, d'un temps ençà, sembla haver soltat pes i s'ha centrat en un objectiu més realista, el de la seua pròpia independència.
Faig aquest comentari arrel de la lectura d'un llibre publicat el 2008, Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Es tracta d'una ficció periodística sobre com seria una Catalunya independent l'any 2037. Suposant que el 2012 s'arriba a la independència de manera pacífica, amb el recolzament europeu i sense un tret (només un acte terrorista espanyol). A partir d'entrevistes fictícies i articles periodístics inventats es traça una societat integrada, més tolerant i més europea. Li he trobat poca visió de futur i poca reflexió profunda sobre els problemes socials més importants. Però si una cosa m'ha indignat és la referència al País Valencià i a les Illes, que es redueix a una sola menció, per a dir que les Illes es van integrar a Catalunya i que el PV com que era del PP, doncs no va voler, i au, tots fatxes i espanyols. Increïble el desinterés i desconeixement amb el que ens tracten.
La referència a les Illes, apareix a la pàgina 65 i diu:
"Però es va ver l'annexió de Mallorca (és la pregunta de l'entrevistadora):
Perquè ells van voler, aquí no es va moure un dit. Quan hi va començar el moviment, Catalunya ja havia construït alternatives, ja es veia que es podien fer les coses d'una altra manera. I a més, la veritat, havien quedat aïllats perquè per anar a Mallorca des de Madrid havies de passar per sobre de Catalunya, saps què vull dir?, i la cosa va anar pujant de to. Quan es va plantejar seriosament ja havien passat deu anys, i l'èxit de Catalunya hi va ajudar, les coses com siguin. Els catalans són com són, però quan s'hi posen, funcionen. La independència va servir perquè molta gent pugés al carro, els millors, tothom hi volia aportar el granet de sorra, i la cosa va funcionar. Es va veure el canvi. Hi havia com una energia."
És a dir, que tota la faena la van fer els catalans, perquè els mallorquins, com que es van quedar aïllats i tots són hostalers, doncs van veure el negoci i s'hi van apuntar. Vergonyós!
Però la referència al PV és encara pitjor, a la pàgina 66:
"I com és que València no va seguir? La lògica hauria estat re-fer els Països Catalans, no? (és la pregunta)
És que no en va quedar ni un, de catalanista, a València. Els van machacar. València era molt Partit Popular. Els catalanistes eren quatre gats, uns quants escriptors i 1'Eliseu Climent. Ho van prohibir tot. Els van fer la vida impossible. La gent sí que parlava valencià, el poble, vull dir, perquè de classe mitja en amunt tothom era del Partit Popular. No dic que hi hagués repressió, però casi."
És a dir que els catalanistes som quatre gats, bé, tres perquè el quart és l'Eliseu, i tots escriptors. I el valencià el parla la gent del poble, com abans, com als temps del franquisme.
El desconeixement de la realitat del País és tan escandalosa que el soroll no ens deixa parlar. Amb aquesta visió és lògic que ens hagen abandonat en la batalla de Tv3, de la llengua i les que queden per venir. Ja podem buscar-nos les llentilles!