Sabíeu que les paraules tenen sabor? Sí, vull dir, que tenen gustet, que són dolces o amargues, salades o picants, amb sabor fruital o àcid. No ho havíeu pensat mai? Doncs anem a fruir-ne. Quin sabor té la paraula amor? Potser dolç, fins i tot pot arribar a ser molt dolç, com aquells pastissos àrabs fets de mel i ametlles. I l’amistat? Una dolçor més suau, sense sucre? I el sexe? Picant? I odi? Amarg, de segur. I fill, adopció, companyerisme...
Sí, les paraules tenen sabor, i els escriptors són els qui les barregen, les preparen i les emplaten en històries i narracions, com els cuiners fan amb el menjar. Gràcies a aquests mags de les paraules, nosaltres en podem fruir i, fins i tot, descobrir nous sabors a les paraules.
Gràcies a les històries aprenem a viure i vivim mil vides, sense elles el nostre paladar es reduiria a una experiència rasa, basada només en les pròpies vivències. No podem més que agrair-los l’esforç.
1 comentari:
M'ha agradat la teua idea que les paraules tenen sabor.
L'amor... sí, dolç, no empalagós com eixos pastissets de què parles. Però sap amarg al final.
L'amistat sí és dolça, però fresca, com un gelat. De vegades, de gel, amistat sobtada, com un enamorament. Altres cops, gelat de crema, més suau, més durador.
El sexe sí potser picant. Xocolata. Xocolata amb "guindilla"!
Els fills... agredolç. La dolçor, és clara. L'agre... patiments, preocupacions, estaré fent-ho bé?, serà capaç de fer-se la seua felicitat?, li anirà tot bé?, com m'he quedat sense temps per a mi?
Companyerisme... Ara mateix, agre; no el trobe.
I solitud? I desesperança?
No crec que tingues res que envejar als escriptors de qui parles; el teu domini del llenguatge i les idees és admirable.
Publica un comentari a l'entrada