La recent victòria de la selecció espanyola de futbol ha desfermat un esclat de nacionalisme espanyol. Banderes espanyoles als balcons, versions pop, rock o folk de l'himne sense lletra, boques plenes amb el nom de l'estat, orgull de ser espanyol i cridar-ho sense embuts. Totes aquestes manifestacions nacionalistes s'han convertit en lloc comú en un context en el que era poc menys que vergonyós reconéixer aquests sentiments, tret de ser fatxa reconegut. I tot això coincidint amb la manifestació contra la sentència de l'estatut i en plena campanya de desprestigi dels nacionalismes no espanyols.
Malgrat tot, crec que l'esclat espanyolista produït pel futbol és prou intranscendent. Es tracta d'un nacionalisme buit, aparent, sustentat només en els símbols, però clarament a la defensiva i sense programa ni projecte conjunt. El mateix fet d'idolatrar "la roja" demostra fins a quin punt han buidat de contingut els símbols, i els han descarregat de cap referent polític, ideològic o social. Trobar espanyoles penjades als balcons produia un somriure fluix clarament despolititzat, i la vulgarització de la seua utilització -amb bous, escut o gallina- li restava caràcter identitari.
No crec que tot aquest esclat tinga una continuitat més enllà d'aquest mundial i, potser, cada vegada que jugue aquesta selecció de catalans, bascos, canaris i algun espanyol. Ha estat molt més important la resposta catalana, més carregada de referents polítics i amb una base social estructurada que recolza un projecte amb un sentiment identitari clarament definit.
8 comentaris:
D'allò se'n diu "objectivitat", Enric. Bé, supose que consideraràs a Iniesta (el gol del qual ens va donar el Mundial) entre eixos "alguns espanyols". Els asturians com ara Villa també són espanyols? Els bascos no? Puyol tampoc? Ostres Enric, l'espanyolisme d'aquestes masses embrutides que hem vist cridar desaforadament potser estiga "despolititzat" però que una manifestació convocada pel President Montilla (o recolzada i, en part, finançada per la Generalitat) on aquest ha d'exir per cames als crits de "botifler" (potser també "xarnego"?) represente una "base social estructurada"... molt generós per la teua part, la veritat.
Si, Jesús, l'objectivitat no existeix, però crec hi ha una preparació al darrere, una intenció de fomentar aquest nacionalisme espanyol que fins ara era vergonyós entre l'esquerra, però el que vull dir és que aquesta operació els ha eixit massa "light", que han vullgut ampliar tan la base social que, pense, no serveix de res. Esperem. En canvi el nacionalisme català està més estructurat, té més sentit. És la meua visió, òbviament.
Los nacionalismo "integradores" desde la libertad, es decir, que respetando las diferencias, tienden a aunar esfuerzos y olvidan esas pequeños hechos diferenciales, por conseguir los objetivos comunes, tienen todo mi respeto independientemente de los estereotipos empleados. Los nacionalismos que ponen el acento precisamente en el hecho diferencial, son los que pueden llegar a preocuparme. Estos son motivados casi siempre por impulsos egoístas. Estoy por definición en contra de los nacionalismos. Me siento ciudadano del mundo. No hay que var fantasmas en todos los sitios. Algunas veces son simples manifestaciones emocionales.
Amigo Josevi "los nacionalismos 'integradores' desde la libertad, es decir, que respetando las diferencias, tienden a aunar esfuerzos y olvidan esas pequeños hechos diferenciales,"... no son nacionalismos (afortunadamente). Quiero pensar que lo que Habermas llamaba "patritismo constitucional" cuadra con tu definición. A mí también me gustaría definirme como "ciudadano del mundo". En cuanto haya un estado mundial me apunto. Por ahora me conformo con ser ciudadano español y, en cuanto tal, ciudadano de la Unión Europea. Creo que tienes razón en lo de las "manifestaciones emocionales", de hecho tiendo a desconfiar de cualquier actuación política basada en cualquier carácter identitatario. Alguien decía que con buenos sentimientos sólo se hace mala literatura. Habría que añadir que con buenos (o malos) sentimientos sólo puede hacerse una política... desastrosa.
Pues yo desconfío cada vez más del cosmopolitismo desarraigado. Suele ser una postura cómoda cuando se tiene una identidad (nacional, social, etc) garantizada. El problema del patriotismo constitucional es justamente que no arraiga, porque le faltan referentes emocionales.
Enric, hoy por hoy pienso, que la única identidad garantizada es la que te da el “mercado”. Con una función sencilla:“tanto tienes, tanto vales”. Conozco unos cuantos indigentes del país, que nadie quiere garantizarles, ni identidad, ni nada, y a otros de otros países, que en ese caso si que se les identifica como: “no pertenecientes a…”. Sin embargo, con “pasta”, ni importan raíces, ni nacionalidad ni nada, eso se convierte en un puro trámite.
Respecto a los referentes emocionales, si te refieres a la “sensación” de: pertenencia a grupo, propiedad de lo grupal, exclusividad y todo eso. Eso si que me da escalofríos. Vamos que sigo pensando que me inclino, pero con diferencia, con lo que llamas “cosmopolitismo desarraigado”.
Sempre que puc, Enric, Josevi, recomane un llibre d'Ángel López García, catedràtic de la Facultat de Filologia de València que es titula "El rumor de los desarrigados".
M'agrada aquest diàleg que parla d'arrels, arrelat, etc. Segur que a l'amic Tobies Grimaltos l'agradaria també, ell que té tanta estima pels temes diguem-ne "agrícoles". Supose que el rerafons de tot nacionalisme és l'atavisme de l'home arrelat a la terra, a l'hortet familiar. Jo, que més aviat sóc d'origen de "campesinos sin tierra" em trobe prou a gust sent un "desarrelat" (això em va dir una amiga quan li vaig comunicar que jo no em "sentia" valencià ni andalús: "tu no tens arrels"...) Doncs, no. Els arrels estan sota terra i no sembla eixe un lloc massa amable. Potser la conditio sine qua non d'una patria constitucional siga certa manca d'arrels dels seus ciutadans. No sé.
¡Con los nacionalismos hemos topado, Sancho!
No sé vosotros, pero yo estoy un poco harto del tema: del español, que necesita de que el balón ruede y entre en la portería; y de los otroa nacionalismos...cuando se pasan de la raya.
Me gustaría matizar esto último, pero la cosa daría para un tratado...
Publica un comentari a l'entrada