1/30/2011

Revolta àrab

La revolta a Tunisia, Egipte i altres països del món àrab ens ha pillat desprevenguts, però ens ensenya moltes coses.
En primer lloc que fins i tot els règims més durs i estables poden ser tombats, que no és certa la percepció que tenim a Europa que la política s'ha convertit en un joc de les èlits en el qual el poble no hi pot entrar. A Europa cundeix el desànim i la desafecció perquè la globalització sembla demostrar que els canvis polítics no depenen dels polítics nacionals. Especialment a Espanya i després de la vaga general ha cundit la idea que no es pot fer res, que les mesures econòmiques són exigides per les altes instàncies econòmiques i que la política no serveix per a res. Els àrabs ens han donat una bona lliçó.
En segon lloc han demostrat que no tots els habitants dels països àrabs són integristes. Que hi ha molta vida més enllà de l'islamisme i que amb un reconeixement dels països europeus encara podrien ser més representatius.
I això ens porta al tercer aspecte que ens demostra aquesta revolta, i és la hipocresia dels paísos europeus i dels EEUU, que emparant-se en un suposat perill integrista, han recolzat governs corruptes i dictatorials.
El resultat d'aquesta revolta popular pot ser decebedor, fins i tot contraproduent per a ells, perquè pot acabar de manera dramàtica, però l'esperança que ha recorregut els seus carrers, l'alegria i la solidaritat que han demostrat, quedarà com un patrimoni que tota la humanitat podrà emprar com a exemple. Exemple del que el poble pot fer si pren consciència de la seua voluntat.

1/27/2011

Fe, altra vegada

A l'amic Jesús Parraga

En un article anterior vam establir un diàleg ben saludable amb els amics Assumpta , Teresa i Jesús sobre el tema de la fe. Defensava jo en aquell article el caràcter irracional de la fe i la inconveniència d'exaltar-la com una virtut pública en un sistema democràtic. 
Si una cosa té de bo açò de publicar al blog és que els lectors aporten els seus punts de mira sense limitació, i les acotacions dels amics citats anteriorment m'han fet pensar un poc més. De totes maneres, al final ha estat la casualitat la que m'ha portat un nou enfocament sobre el tema. Llegint "El caballo griego", la col·lecció d'escrits de Manuel Altolaguirre que ha publicat el diari Público (quina meravella de llibrets!), he trobat el punt de mira d'Unamuno sobre el tema. Segons Altolaguirre, don Miguel és un exemple de comprensió humanista i, sobre la fe afirma: 
"Lo primero que se requiere para la fe es que no exista la evidencia. (...) Unamuno dice que es estúpida la fe sin sombra de incertidumbre y mucho más estúpida la incredulidad sin sombra de duda. De esta lucha entre la razón insuficiente y la voluntad creadora de fe y de poesía es de donde brota <>"
I, més enllà d’aquestes paraules –de les quals accepte especialment les que m’afecten directament, allò de “mucho más estúpida es la incredulidad sin sombra de duda”- el filòsof espanyol explicava que la fe era la demostració més ferma de la radical insuficiència de l’ésser humà. La fe manifesta la necessitat humana de donar-li sentit a una vida que, sense l’aspiració a la transcendència, esdevé buida. Estem en l’antítesi de la postura sartreana, que des dels mateixos principis, defensa tot el contrari, que refugiar-se en la fe és una mostra de “mala fe”, de covardia.
En aquesta disjuntiva potser estic més prop d’Unamuno, perquè comprén de manera més compassiva la necessitat humana de recolzament. Com a postura individual em sembla respectable i, fins i tot envejable, perquè a mi també m’agradaria “creure” per tal de donar-li sentit a la vida. Però no puc, perquè no m’ho puc creure, i aleshores he de  buscar-li un altre sentit a la vida sense acudir a la transcendència. En realitat no em sembla una perspectiva més elevada la que jo defense, però tampoc puc admetre que la postura religiosa siga superior a la resta.  I encara menys si aquest fe s’eleva a categoria de model de vida o s’instrumentalitza per tal de “conformar”, llavors és quan es converteix en la “mala fe” sartreana. 

1/24/2011

El retrat de Dorian Camps


Diuen que al president Camps li han fet un retrat de l'estil del que li van fer a Dorian Gray. Un malaurat artista s'ha atrevit a copsar tota la seua bellesa i joventut en una obra d'art que dorm als soterranis del Palau de la Generalitat. Des d'aquell dia, el President es veu més àgil, més fort, més convençut. Sembla que no passe el temps per ell, ni l'erosionen els escàndols polítics, ni l'afecten els titulars de periòdic, ni se'l responsabilitze de l'atur, ni de la crisi, ni del fracàs escolar. No, sembla com si el President Camps no governés.
Se'l veu a totes les festes, fires i convencions populars amb un somriure esplèndid, rellotges Ròlex, vestits i corbates de setí.
Però la veu del poble comença a malparlar, a contar coses. Diuen que tots els seus amics cauen en desgràcia, que perden la vida, que arruïnen el seu destí; un tal Costa ja no és el que era, i Pons, el mateix González Pons, no s'acosta per València, per si de cas. Fins i tot diuen que el seu gran amic i confident, Rajoy- l'únic que coneix l'existència del retrat amagat als soterranis de la Generalitat- li té por i intenta que no el vegen amb ell. 
Dorian Gray va vendre la seua ànima al dimoni per conservar la bellesa i la joventut, però va acabar per morir boig. Camps ha venut el seu futur polític a un poble adormit, cec i sord però qualsevol dia haurà de visitar els soterranis del Palau de la plaça de la Verge i potser aleshores, quan s'enfronte amb el seu retrat, se n'adone que la imatge que troba pintada és una calavera somrient dins d'un vestit impecable.

1/21/2011

En què creiem els que no creiem?

Es sol dir que aquells que no creuen en Déu, en realitat, són tan creients com els que creuen, perquè creuen que Déu no existeix. És fals, no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen. El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer. Potser sembla un joc de paraules açò que dic, però no ho és, llegiu-lo dues vegades.
Ara bé, perquè no creiem en aquesta entitat superior, ni en una vida després de la mort, ni en un ànima immortal? Doncs no és perquè no volem, perquè ja ens agradaria, ja. Seria molt tranquil·litzador pensar que no morim del tot, que aquesta vida és un trànsit. Però no podem, perquè ens sembla una fantasia, una mentida (una auto mentida) un consol... impossible. Nosaltres també tenim por a la mort, però no podem enganyar-nos, perquè tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos. I ens fa por, i tanta! Albirar el no-res, el no-ser, és... terrorífic, però evident. No podem creure, ho sentim, és massa evident, seria una traïció, una mentida infantil per deixar de plorar. I volem deixar de plorar, però no podem. 
I en què creiem els que no creiem? No ho sé, jo personalment crec en poques coses, i totes menudes, molt menudes; el riure del meu fill, uns ulls mirant-me, quatre lletres mal escrites, un pensament, un desig, un anhel. Però també sé que totes aquestes menudes coses desapareixeran amb mi i no quedarà ni el record, que volia Plató, ingenu!

1/18/2011

Hispània

La producció televisiva d'Antena 3 "Hispania" ha resultat un èxit d'audiències. Tant, que fins i tot han decidit mantenir viu a Viriato i continuar amb una altra entrega. La sèrie no està mal, una producció espanyola amb ínfules de superproducció en la qual el cartró pedra sembla més acartonat que als "peplum", unes lluites d'opereta i una actuació digna (dins de la dificultat dels guions) dels actors espanyols. Però no és la qualitat de la sèrie del que volia parlar, sinó més aïna d'una escena del últim capítol que em va colpir especialment.
És evident que la tria de Viriato com a personatge històric per tal de recrear les seues aventures en una sèrie televisiva no és innocent. En molts llibres de text del franquisme se'l presentava com el primer espanyol. Però com que vivim en democràcia i ell era el líder de les tropes lusitanes, doncs semblava que no anaven a posar l'èmfasi en l'espanyolitat peninsular. Però, com dic, a l'últim capítol, quan les tropes lusitanes vencen contra tot pronòstic les romanes, un dels guerrers crida "Viva Hispània". Efectivament la incongruència històrica és monumental, perquè si cridava Hispània, que era una denominació romana, semblaven romans aclaman la seua província, i si era lusità no crec que tinguera consciència d'Hispània.
Però no, es tracta d'una d'aquells aspectes a través del qual es construeix la consciència col·lectiva d'una nació i del seu sentiment nacional, i Espanya, d'això, en sap un munt. La memòria històrica col·lectiva és imprescindible per tal de forjar el sentiment col·lectiu i, en aquest cas, els productors de la sèrie han vullgut donar una ajudeta al nacionalisme espanyol.
En fi, ja ho sabeu, l'entitat Hispània existia molt abans de la Reconquesta i ja es trobava latent al cor dels primers homo sapiens que poblaren la península. Virtuts del nacionalisme dominant.

1/12/2011

El cementiri de Praga


És llest, l’Eco aquest. Sembla que sabia fa anys -perquè el llibre l’ha d’haver començat fa molts anys, a no ser que l’haja copiat, que tot pot ser, això li agrada molt a ell- que justament pels finals del 2010 anava a esclatar el cas Wikileaks, un cas que anava a tornar a posar de moda les novel·les d’espies, després de la baixada que el final de la guerra freda havia produït. I es va posar a escriure El cementeri de Praga, una novel·la d’espies ambientada a finals del segle XIX, però amb fortes semblances amb l’espionatge del segle XXI. Algun pacte amb el dimoni haurà fet, l’Umberto que, si atenem a la novel·la coneix a la perfecció els cercles massons i de màgia negra.
De fet, un personatge com el capità Simonini, notari i falsificador magistral, encaixaria a la perfecció com a generador de cables i documents del cas Wikileaks, encara que al nostre temps, també hauria de dominar el món de la informàtica. A Simonini li fan encàrrecs els principals serveis secrets del món del segle XIX, francesos, russos, anglesos, i tot ells coincideixen amb el desig de filtrar allò que es vol que es sàpiga, però de manera que semble que se’ls ha escapat sense voler. I Simonini ho fa magistralment, accepta tots els encàrrecs, des d’organitzar un motí estudiantil abans que esclate de veritat fins filtrar la informació del nou model de canó militar que ja està desfassat, passant per organitzar l’aparell ideològic que acusa els jueus o els massons de tots els mals de la humanitat. De tots és sabut que no hi ha res més útil per a uns governants maquiavèlics que un boc expiatori, i els jueus han cobert amb escreix aquesta funció al llarg de la història.
Però ací entrem en l’altre aspecte en el que Eco demostra el seu poder com a  vident. Perquè com sabia l’autor que anaven a atemptar contra una congressista demòcrata assenyalada pel Tea Party com una de les encarnacions del mal a la terra? Doncs ho sabia, o potser siga que Simonini continua viu i organitzant malifetes a les ordres de qui sap quins poders. I de la mateixa manera que va escriure (copiar, refregir, afusellar) El cementeri de Praga per tal d’assenyalar amb la diana els jueus, i això va ser utilitzat per Adolf Hitler com coartada intel·lectual per portar a la pràctica la solució final a Europa, potser també Simonini dirigeix els periodistes afectes al Tea Party (o fins i tot al mateix Losantos) que assenyalaven amb la diana Obama i els congressistes progressistes.
Si una cosa ens ensenya la novel·la, és que jugar amb estimular prejudicis antics i arrelats, com l’antisemitisme, el racisme o el sexisme és ben perillós, perquè moltes vegades els desigs es converteixen en realitat, i els monstre va més enllà del que s’havia previst. És evident que els responsables directes dels crims són sempre personals, però haurem de reflexionar tots sobre la responsabilitat social que implica crear un estat d’excitació general que acaba disculpant, o fins i tot justificant, els neonazis, racistes o maltractadors. 

1/09/2011

Fe


Dues pel·lícules que he tornat a veure recentment em suggereixen una reflexió sobre la fe, tot i que cada una en proposa un sentit diferent, o potser per això mateix. Una és Nàrnia, en la qual la fe cega en Asland serveix de fil alliberador i motor de la victòria del bé sobre el mal. L'altra és "City of Ember" i en aquest cas, la fe és utilitzada pels governants de la ciutat subterrània per tal de mantenir l'estatus vigent recolzat per la religió oficial. Només el dubte sobre aquesta fe en els governants i l'esperança de trobar una eixida alternativa mouen els protagonistes de la pel·lícula a escapar.
Evidentment, la meua postura està més pròxima a la dels joves que escapen de “City of Ember” que als de Nàrnia, de fet, podria dir que la fe és una d'aquelles "virtuts" a la qual no li trobe el sentit a les societats modernes. Per això no puc entendre la importància que li dona el catolicisme i trobe que està fora de mesura i que és un vestigi més d'una visió antiquada de la moral que defensa. Si parlàrem de l'esperança fòra una altra cosa, perquè aquesta sí que adquireix un sentit profund de l'existència humana, posseeix una lectura optimista i admet un sentit humanista que la fa més pròxima als nostres temps, però la fe, no.
I és que la fe sembla absolutament irracional des del moment que demana una creença ferma sense dades observables. La fe exigeix una confiança que no és possible argumentar i que fins i tot, va contra el més elemental sentit comú. No entenc perquè aquesta falta d'argumentació pot convertir-se en element de salvació, a no ser que s’interprete en clau de lluita irreconciliable de la fe contra la raó, aspecte que podíem creure superat històricament des dels temps de la proposta kantiana d’una religió dins dels límits de la raó il·lustrada.
Un altre aspecte no menys important podria ser que aquesta obediència cega és fàcilment utilitzable pel poder per tal de mantenir les coses com estan. “Creu en els dirigents, escolta la fe, obeeix els seus designis”. No m'agrada. Fins i tot podríem dir que no és una virtut fàcilment compatible amb la democràcia, que exigeix una dosi més crítica i un dubte preventiu sobre les paraules dels seus dirigents. Per això em preocupa l’èmfasi que les veus catòliques posen en aquesta virtut, èmfasi que em porta a sospitar sobre la modernitat d’aquesta confessió que, massa vegades, es deixa portar per la paraula d’uns il·luminats que exigeixen fe cega en les seues paraules. No seria millor substituir-la per altres virtuts més lliurepensadores?