Rates glocals

A l'àrea metropolitana de València tenim un conflicte obert per les rates. Sí, sí, com llegiu. Resulta que els ajuntaments de València cap i casal i el de Mislata, que comparteixen el tram de capçalera del parc del riu Túria, s'acusen mútuament de no invertir el suficient en desratitzar i que una epidèmia d'aquests rosegadors està fent-se amb el control de les zones limítrofes amb el riu. No vull acusar ningú, i de segur que tots dos han retallat en manteniment, però l'ajuntament de València ja porta uns anys enfrontat amb diferents ajuntaments de l'àrea metropolitana pels autobusos, neteja, sanejament, etc.
Però allò que més crida l'atenció és la manera localista i simplista amb la què aborden aquests conflictes els nostres governants.  És com si pensaren que les rates en saben de termes municipals, o els usuaris dels autobusos municipals només viatjaren per València ciutat, o les aigües canviaren de composició i salubritat en travessar les diferents canonades. Als temps de la globalització, quan una davallada de la borsa de Nova York, una vaga a la factoria Renault de França o una paràlisi governamental a Alemanya, repercuteix directament a les nostres economies i vida quotidiana, els nostres polítics continuen pensant local.
I el problema és que és una actitud molt estesa entre els nostres polítics. El govern espanyol ha suprimit l'atenció sanitària als immigrants, com si les malalties saberen d'ètnia o origen social. Una malaltia contagiosa és una malaltia que s'estén si no es preveu i combat, siguen quins siguen els seus contagiats.
Però els dirigents polítics continuen a la seua, mirant-se el melic com si amb aquesta observació acurada pogueren contenir una infecció d'estómac. Als temps de la globalització i el pensament glocal (pensar en global i local de manera interrelacionada i interdependent) nosaltres estem sotmesos a una acció de govern ingènua i simplista com a mínim. I dic com a mínim, perquè és molt possible que aquestes iniciatives polítiques tinguen més de malintencionades i interessades que d'ingènues. La sospita que es tracta només d'una estratègia electoralista i curta de mires per tal de culpabilitzar els altres de les errades i ineficàcia pròpia és més que probable.
Estem condemnats, les rates ens menjaran, això sí, seran les rates de Mislata, que les de València estan dominades per la flautista de veu suau que viu a un raconet del Bioparc.

Miscelània

Als matins del cap de setmana, en horari de prime-time, un programa diferent es deixa sentir a les ones de la cadena ser. "A vivir que son dos dias" és una "rara-avis" en el context actual de les ràdios generalistes, farcides de debats refregits i reportatges prefabricats. Però Javier del Pino comanda un programa diferent, basat en l'humor, la ironia i l'orignalitat. Organitzat de manera coral, l'estil de lideratge de Del pino deixa aflorar l'enginy dels seus col·laboradors i estimula el treball en equip. Divulgació filosòfica, curiositats científiques, anàlisi polítiques amb humor, entrevistes a personatges interessants. concursos impossibles i corresponsals del temps fan sentir les seues veus en aquest programa miracle en el context actual. Si no l'heu escoltat mai, no us el perdeu, proporciona l'alegria de viure que el seu nom predica.

Llegesc a El País que els joves francesos s'han alçat contra el seu govern per la detenció i expulsió d'una estudiant romaní, que va ser segrestada per les forces d'ordre públic en període escolar i repatriada a
Kosovo. Els francesos no semblen estar convençuts de la conveniència de la tornada (ja se sap, el Front Nacional no pesca en aigues mortes), però els joves estudiants no admeten la hipocresia del seu ministre, Manuel Valls, ni del seu president, que ha hagut d'oferir-li la tornada a la xiqueta. Si els joves ixen al carrer per aquesta raó, tenim motius per a l'esperança, el món pot ser més just i esperem que en pocs anys aquesta generació de polítics que organitzen la marxa mundial queden exposats al museu de cera, o millor amagats als seus soterranis.

Uns altres joves, en canvi, semblen més vulnerables a les injustícies invisibles que una nefasta educació afectiva i sexual i unes concepcions caduques i estereotipades sobre l'amor encomanen. El reportatge Víctimas del machismo a los 15 narra magníficament un seguit d'històries en les quals unes joves il·lusionades i innocents cauen en el parany del maltractament masclista. Tot i tenir 15 anys, els comportaments masculins imiten a la perfecció el rol dominador i tirà d'uns models que creiem caducats, però que continuen ben vius. Elles, en canvi, semblen imitar les princeses dels contes de Disney o de les sagues literàries d'èxit i cauen a l'atzucac del perdó i del tot per amor. Allò més curiós és que aquestes joves manifesten que creien que això del maltractament de gènere eren coses que els passaven a les adultes. Potser siga pel nom, perquè primer es deia domèstic, i clar això els passa a les ames de casa, i després de "gènere", però la parauleta sembla haver passat de moda i estar reservada a les generacions adultes. Aleshores haurem de canviar les paraules per fer visible el fet, maltractament masclista potser sone massa militant i no identifique una generació poc ideologitzada, doncs aleshores haurem de canviar el nom, potser maltractament contra les dones o violència dels xics contra les xiques o abús de poder dels xics fins la violència. Deixem-nos d'eufemismes, parlem amb pèls i senyals i, sobretot, implantem d'una vegada una educació per a la igualtat i la prevenció de la violència.

Xantatge

El xantatge polític s'ha convertit en la pràctica més utilitzada últimament per determinats governs i partits polítics de tendència clarament conservadora. El partit republicà americà ha obligat a un tancament institucional perquè exigia la reforma sanitària a canvi del seu vot favorable als pressupostos. Berlusconi ha posat en escac el govern italià si no soluciona els seus problemes amb la justícia (encara que pot ser el escac es convertisca en escac i mat en la seua contra). El govern Rajoy demana submissió el govern català a canvi d'uns pressupostos més generosos. Barcenas demana immunitat a canvi de silenci. Fabra, don Carlos, o qualsevol altre com Blasco, avisen que poden fer saltar el partit popular si algú gosa tocar-los. I així fins a l'infinit.
Són molts els casos i arreu del món, la qual cosa demostra que la deriva democràtica és general. Quan un sistema polític degenera, en primer lloc amaga la seua corrupció o ineficàcia darrere de la hipocresia. No diu la veritat, es contradiu en les declaracions públiques, actua de manera confusa i incoherent. Però quan la hipocresia deixa pas al cinisme, el sistema polític està perdut. I això és el que els passa a les democràcies occidentals, que ja no tenen esma ni per amagar darrere de grans declaracions les seues veritables intencions. Quan això passa, la política es converteix en un joc de forces, la màscara de la negociació i el diàleg perd tot el seu sentit, i el raonament es converteix en inútil, perquè tots sabem que només la força acabarà decantant la balança cap al costat equivocat.
Quan la política es lleva la màscara, la corrupció és la única cara que adquireix la democràcia. De res serveix discutir sobre el projecte educatiu, perquè al final s'imposarà per la força dels vots. De res serveix emparar-se en el tribunal suprem, perquè al final les privatitzacions d'hospitals tiraran endavant contra qualsevol criteri raonable. Inútil és argumentar contra l'iva cultural, perquè la disputa no està en el terreny de la deliberació política, sinó en la del xantatge d'una majoria de bloqueig. De res serveix exigir honradesa quan el polític de torn diu que els seus delictes ja han prescrit i que mai el pillaran.
Quan el cinisme substitueix la hipocresia, la putrefacció del sistema democràtic anuncia un canvi de sistema, i no sempre en la direcció que ens agradaria a la majoria.

Unitat sindical

Ahir per la vesprada vam acudir a una concentració que reclamava la derogació del Decret Vela (el decret que va retallar els sexennis dels educadors i el complement de productivitat dels sanitaris i ens va rebaixar el sou de manera abusiva). Vam anar un grup de professors de l'IES Escultor Francesc Badia de Foios després d'una assemblea en la qual vam pensar que era el moment just de pressionar l'administració, i perquè vam fer una vaga fa dos anys contra aquest mateix decret i ens va semblar que feia falta escenificar la nostra oposició a la discriminació salarial que va implantar. La concentració no era massa nombrosa, entre altres raons perquè la convocava només un dels sindicats d'educació, l'Stepv.  I aquesta era una situació que no podem comprendre. On estaven els altres sindicats de classe? Sembla ser que els altres sindicats d'esquerra, CCOO i UGT, estaven negociant i s'havien reunit amb el conseller Moragues dilluns passat juntament amb CSIF i ANPE, reunió a la qual el conseller no havia convidat Stepv, i que havien aconseguit el compromís de no renovar el decret per part de l'administració. El problema era que el mateix conseller els humiliava a la premsa negant que s'hagués compromés a res.
Però el problema que demostren els fets dels què parlem és que confirmen un desunió sindical que és ben preocupant. Des del punt de mira del treballador de l'ensenyament, afiliat o no però víctima directa de les polítiques del govern, no s'entén que els seus representants estiguen més preocupats per les seues disputes que per fer front a l'agressió contra el treballadors i l'educació pública. Està clar que des de l'acord d'interins, que van signar CCOO i UGT, però no Stepv, l'escissió es va convertir en un abisme, i és difícil esbrinar ara qui va encertar i qui es va enganyar en aquesta negociació, tema en el qual no entraré ara. Però la desunió no es pot enrocar en una absència de comunicació que porta a convocatòries condemnades al fracàs o, pitjor, a la inactivitat.
La responsabilitat dels sindicats està per davant de les seues disputes, internes i externes, i la necessitat de treballar per millorar la situació dels treballadors públics els obliga a articular un discurs comú i unes accions coordinades. És imprescindible i irrenunciable en aquests moment la unitat d'acció.
Els afiliats i tots el treballadors no comprenem, i no podem tolerar aquesta baralla infantil que col·loca en voreres enfrontades a organitzacions que defensen els mateixos objectius. Qui se n'aprofita de la desunió és el govern valencià, que tempta amb cortines de fum uns sindicats desunits que es guien més per interessos partidistes que per interessos generals dels treballadors que representen.
Si els nostres representants continuen amb aquesta estratègia suïcida, els treballadors continuarem per la via de la reivindicació i la lluita sense comptar amb ells. O lideren la protesta contra unes retallades injustes o el moviment popular, si és que existeix alguna cosa així, els passarà per damunt i alguns es convertiran en estructures inútils. En moments com aquest és quan ens plantegem el sentit d'estar afiliats a uns sindicats que no responen als interessos dels treballadors als quals diuen representar.

Vençuela i la revolució

El número de setembre de Le Monde Diplomatique, porta com a editorial destacada una entrevista d'Ignacio Ramonet a Nicolás Maduro. Entrevistador i entrevistat justifiquen l'interés per avançat, però la lectura detallada ens mostra aspectes que fan més necessària l'anàlisi.
Ramonet fa una entrevista des del convenciment previ amb la revolució bolivariana, i Maduro s'obri tot sabent que el tractament de les seues paraules serà benintencionat.
Aquest caràcter relaxat de l'entrevista mostra ben a les clares els punts més discutibles del líder chavista. Un  victimisme continuat marca les contestacions de Maduro, davant l'oposició a la que acusa d'antipatriotisme, als EEUU que sempre són la reencarnació del dimoni, ja siga Bush o Obama qui encapçale el govern, al capitalisme que sempre boicoteja la revolució bolivariana per pur interés econòmic. Aquest victimisme fa menys creïble el discurs de Maduro, que recorda a qualsevol polític occidental, sempre espolsant-se les responsabilitats i amb una dificultat manifesta per acceptar els errors propis i fer una autocrítica eficaç que permeta millorar els defectes comesos.
Un altre aspecte discutible i que crida l'atenció als ulls occidentals és la veneració pel líder carismàtic. La figura de Chavez sempre és anomenada amb admiració similar a la de qualsevol secta religiosa, "Chavez me nombró", "El presidente me dijo", "su último consejo en el hospital fue..." És com si la paraula de Chavez servira per justificar qualsevol mesura política, sense necessitat de més fonamentació racional o de la demostració de la seua funcionalitat o conveniència. Una manera il·luminada i personalista de parlar que no agrada gens i que ens fa dubtar contínuament de les seues paraules, perquè mai estem segurs si està argumentant políticament o simplement seguint uns dictats que semblen inamovibles.
Ara bé, per darrere, o al costat d'aquests aspectes  discutibles hi ha afirmacions de Maduro que són ben interessants. Pel que fa a la gestió econòmica del país les opinions són ben mesurades i raonables. Maduro explica com, davant d'equivocacions inicials, la revolució ha hagut de modificar el seu rumb i acceptar  vies alternatives i gens dogmàtiques de construir el socialisme. Sobre el tema del paper de l'empresa privada, es veu una reflexió que aporta modificacions a una proposta purament estatalista, tot i que la burgesia veneçolana no té una tradició industrial assimilable a un desenvolupament liberal. La discussió sobre el paper de l'economia en la gestió del benestar de la població dona una lliçó als governs europeus que han abandonat qualsevol intent polític de dirigir el desenvolupament econòmic a una millora general de la població. Ací Maduro recorda que és l'economia la que ha de posar-se al servei d'uns interessos polítics en el millor sentit de la paraula, els de repartir la riquesa, eliminar la pobresa i aconseguir la igualtat d'oportunitats.
En el terreny purament polític, la proposta d'una democràcia de carrer mereix, si més no, una avaluació sobre el terreny del seu funcionament, ja que s'assembla molt a les propostes de pressupostos participatius que fem per ací. La crítica a la burocratització de l'estructura política és també una autocrítica que ja voldríem escoltar a casa nostra, però més creïble en la mesura que ve acompanyada de mesures per fer més àgil l'administració pública i acostar la política a la ciutadania.
En el pla internacional, la vertebració d'un espai llatinoamericà, amb l'ALBA i Mercosur, és una proposta que s'ha convertit en realitat i ha plantat cara a l'assetjador germà gran del nord que ha hagut d'abandonar aquella política segons la qual llatinoamèrica era com el pati de darrere al qual podien imposar les seues polítiques sense necessitat de consultar. Veneçuela ha aconseguit canviar la cara i tornar la dignitat als paisos sud americans i articular una postura conjunta que els ha permés escapar als dictats dels mercats internacionals i dels interessos polítics nord americans.
I per últim, la reivindicació dels ideals il·lustrats que van arribar a Amèrica de la mà de Bolivar es converteix en una reivindicació que deixa en evidència l'Europa dels mercaders, la que ha oblidat els seus ideals fundacionals i ha deixat enrere qualsevol intent de millorar la situació econòmica dels seus ciutadans.
Potser si podem llegir les declaracions de Maduro més enllà de les barreres culturals que ens separen, puguem aprendre alguna cosa sobre les possibilitats d'escapar d'un sistema econòmic que està esgotat però continua guanyant batalles tot i estar mort, encara que només als "suposats" països desenvolupats.

Democràcia a la xarxa

Sempre he pensat que les xarxes socials no fan més democràtica la nostra societat, més bé la relació és a l'inrevés, les xarxes necessiten una societat democràtica per créixer i fer un paper democratitzador. Les últimes notícies sobre Egipte i el cas Snowden confirmen aquesta tesi.
El cas d'Egipte és un cas emblemàtic de retrocés democràtic. És cert que abans de la caiguda del dictador Mubarak, les xarxes socials van exercir un paper dinamitzador de les protestes socials, de la mateixa manera que aquestes xarxes existeixen a països tan poc democràtics com Xina i Rússia. Però no és menys cert que a aquests països l'ús que se'n fa d'elles és controlat pel poder i fins i tot es prenen represàlies contra aquells que no respecten determinats tabús polítics. De fet, els internautes dels països dictatorials creen codis secrets i claus invisibles per poder-se comunicar, i les limitacions que posen les autoritats impedeixen el seu desenvolupament de manera important, com passa a Corea del Nord o Cuba.
A Egipte, amb un règim en decadència, els col·lectius contestataris van utilitzar la xarxa per organitzar-se, però encara ho van fer més després de la caiguda del dictador. A partir d'aquest moment la por va desaparéixer i les crítiques i convocatòries de protesta van florir a la xarxa i a la societat en general. El preocupant viratge que va imprimir el govern islamista va fer dubtar de la fortalesa democràtica, però el cop d'estat militar ha acabat amb aquestes esperances. La junta militar ha pres represàlies, sobre tot contra els germans musulmans, i ha procedit a detencions i empresonaments per raons ideològiques. De segur que en aquest quefer, la informació que li ha proporcionat la xarxa sobre les activitats contestatàries li ha resultat ben útil. En aquest cas, l'activitat a internet ha esdevingut un parany per als internautes.
De segur que esteu pensant que això que ha passat a Egipte no pot passar ací, als països desenvolupats europeus. Que Egipte no té tradició democràtica i per això s'ha produït la involució i la consegüent repressió. Bé, ací és on entra en escena el cas Snowden, Manning i Wikileaks. Aquests fets demostren que, a hores d'ara i sense necessitat de cap involució autoritària, els nostres dirigents polítics ja controlen molta informació política sobre nosaltres. L'ús que se'n fa d'ella és una altra cosa. Volem suposar, perquè ho necessitem i així ens ho diuen, que només s'utilitzaria en cas de necessitat per a la seguretat de la nació o persecució del delicte, però és una creença poc fonamentada i només recolzada en una fe democràtica que cada vegada és més difícil de mantenir.
Si afegim que les empreses que controlen aquesta informació -Google,Yahoo, Facebook, Apple, Microsoft...- són empreses privades que JA utilitzen les nostres comunicacions per fer negoci i facilitar el màrketing a altres als quals venen les nostres dades amb o sense permís, i que, a més a més, ja han demostrat que no posen massa traves al poder quan els demana informació privada dels seus usuaris. Si unim aquestes dues perspectives, el panorama no és massa esperançador. De fet, l'únic que ens queda és lluitar per mantenir un sistema democràtic que respecte i protegisca els ciutadans de les intromissions privades en la seua intimitat i que es comprometa ell a fomentar la democràcia i defensar la llibertat d'expressió.
La solució no està a la xarxa, o si més no, no està tota a la xarxa, perquè o treballem de valent per enfortir i assentar el model democràtic o estem ben venuts. Amb el rastre que deixem jugant amb aquests aparells digitals, en tenen de sobres per aplicar-nos la pena màxima. Mare de Déu!

Guerra justa

Fa poc menys de dos anys escrivia un article defensant la intervenció a Líbia. En aquell cas existia un acord de l'ONU que donava empara i limitava la intervenció armada i la insostenible situació de la població justificava alguna acció que aturara l'extermini que estava portant a terme el seu president. Si bé, la marxa que va prendre la intervenció, que no va respectar les limitacions prèviament marcades, les repercussions, desastroses política i humanitàriament, i les conseqüències geoestratègiques que han consolidat el poder occidental al Magreb, ha repartit armament per a tots els moviments armats de l'Àfrica subsahariana i no ha millorat la situació del poble Libi, he de reconéixer que aquella intervenció era un greu error. Certament, no es tractava d'una guerra justa, si no d'una excusa per posar damunt la taula el poder americà, sense preocupar-se'n gens dels drets humans ni de les condicions dels pobles africans. Com quasi sempre que les grans potències intervenen en altres països.
Ara ens trobem amb una situació similar a Síria, amb un altre dictador que no té embuts en massacrar el seu poble, utilitzar tots els mitjans al seu abast per mantenir-se en el poder i amb unes conseqüències dramàtiques per a la societat civil, amb milers de morts, desenes de milers de refugiats i fam i patiment per a tots. I ara també, els Estats units, acompanyats del seu fidel escuder, la Gran Bretanya, pretén una intervenció armada al país. En aquest cas, l'Onu no ho té tan clar i és difícil que aprove la intervenció, la qual cosa la des legitima de principi. A més a més, sabem que els interessos dels EEUU mai són innocents, sempre busquen altres objectius ocults. Un magnífic article de Pascual Serrano a eldiario.es ho explica ben clarament. En aquesta operació hi ha uns nervis massa evidents, una pressa que no vol ni esperar la comprovació dels inspectors, unes circumstàncies obscures que no s'aclareixen.
Una intervenció armada legítima és una altra cosa, necessita consens, visió de futur, claredat en els motius, i no aquesta barreja d'obscurs interessos estratègics i polítics. Més valdria que s'acceleraren les solucions negociades, la pressió diplomàtica i que el moviment opositor aclarira la seua filiació per tal de poder construir una transició més pacífica. Només aleshores es podria pensar en altres mesures de força, sempre limitades i molt cauteloses.

Consciència

Les paraules del conductor del tren que es va estavellar dimecres passat són corprenedores. Tant les primeres paraules que va confessar en calent als voluntaris que l'ajudaven i a l'inspector en cap de la policia, com les que ha confirmat al jutge, demostren una consciència moral sincera i, lògicament, turmentada per les conseqüències de la seua actuació.
Com bé diu als primers moments de la tragèdia, més li valia haver mort a l'accident, perquè la seua vida a partir d'aquest moment serà una autèntica tortura. De segur que espera una condemna ferma, que l'allibere del càstig de la seua pròpia consciència. Es tracta d'un sentiment ben lògic, però irreal, perquè l'impacte dels fets és tan gran, que la reacció més lògica de qualsevol persona és la de sentir-se culpable. Penseu en la tendència que tenim a descarregar sobre les nostres espatlles una gran quantitat de fets que, en realitat, no depenen dels nostres actes, però dels quals ens sentim responsables per proximitat o efecte d'una emocionalitat desbordada.
Ara bé, conegut el sistema penal espanyol, i escoltades les declaracions dels responsables d'Adif i Renfe, no hauria d'haver estat tan sincer en les seues declaracions. La demostració d'honradesa moral que ha fet Garzon, no es correspon en absolut amb la dels seus caps que, ben d'hora han disparat directament al conductor, estalviant-se qualsevol responsabilitat en els fets. La consciència moral és un sentiment elevat, digne només d'aquelles persones que han desenvolupat els nivells més alts del raonament moral. No sembla que els responsables tècnics, empresarials i polítics de la xarxa de transports arriben a aquest nivell de desenvolupament moral. Més aïna al contrari, són gent acostumada a la insensibilitat i la hipocresia. Tendeixen a esquivar qualsevol responsabilitat, i són especialistes en descarregar en els seus subordinats totes les culpes.
El guió està escrit, i de segur que algun cervell immoral està filtrant, amb cura i calma, informacions intencionades que els mitjans s'empassen sense la més mínima crítica.
La representació televisiva que arriba al ciutadà és la d'una persona reconeguda culpable, que assumeix les seues culpes amb dolor,  però amb honradesa. Un personatge perfecte per als interessos d'aquells responsables directes dels mitjans de transport públics que haurien d'assumir els seus errors, les mancances d'inversió, de manteniment i d'organització, i reconéixer el pes de la seua consciència com ho ha fet aquest treballador honrat. Però això, és clar, és un privilegi de les persones moralment elevades, els psicòpates morals només necessiten bocs expiatoris, i en tenen un, i ben visible!

Segons El País, l'educació ha estat el terreny més favorable a les "reformes" del Consell, i la consellera Català la que ha superat la prova amb nota, diuen: "Donde no se han detenido las reformas ha sido en el sector educativo, uno de los más combativos socialmente. La consejera de Educación, María José Catalá, ha conseguido romper la unidad de acción de los sindicatos docentes e imponer reformas estructurales para aumentar el peso de la educación concertada y privada en detrimento de la pública. La consejera, que muchos ven como una apuesta segura de futuro, ha implantado los distritos únicos, ha ampliado a la concertada las becas de comedor, ha facilitado la cesión de suelo público a empresas privadas a cambio de conciertos educativos y ha roto varios tabúes, como el modelo lingüístico —para dar entrada al inglés en detrimento del valenciano—, la ratio de alumnos —que aumenta— o el cambio en la regulación de los interinos —que también han sido suprimidos—; además de lidiar con un nuevo mapa de titulaciones"
Una autèntica vergonya, una falta d'estratègia absoluta per part dels sindicats i, potser, una escassa combativitat per part del professorat. Haurem d'analitzar la situació i canviar d'estratègia, o aprofundir la que tenim si no estem d'acord amb aquest diagnòstic, certament dur i implacable.
Ben pensat, ens les han colat totes, i no per falta de resposta, sinó per falta de contundència. En tot aquest procés mai hem oposat una oposició dura, sempre ens hem mostrat dèbils, amb mobilitzacions secundàries. L'intent de paralitzar l'educació amb la vaga de professorat va ser un fracàs, i els posteriors actes, testimonials i massa localitzats. 
Ara veiem que paralitzar les reformes era possible, a la sanitat ho han aconseguit, però nosaltres no ens ho creiem. Hem preferit pensar que no podiem, i deixar passar el temps, però amb el temps, les coses es converteixen en normals i possibles. I així estem, amb plantilles minvades, càrrega de treball augmentada, sous retallats i més fotuts que mai. Nosaltres sabem que els resultats es percebran amb el temps, però potser aleshores ha serà tard. Una llàstima!

Guerra a la Lomce

Aquesta és setmana de protestes contra la Lomce. Concentracions a les portes de les escoles i instituts el dia 12, taules rodones i xerrades per explicar els perills de la nova llei i, com a colofó, mani el 15. La pressió dels col·lectius educatius, de professorat, de pares i mares, d'estudiants, de moviments de renovació i de defensa de l'ensenyament públic augmenten el to de la protesta. És, possiblement, l'últim cartutx abans del parèntesi estiuenc, però no per això menys necessari i, encara menys, el definitiu.
Si analitzem l'evolució d'aquesta lluita, pense que podem fer un balanç positiu. A més del retard en l'aprovació de la llei per part del consell de ministres -símptoma inequívoc de dubte en un camí fins aquest moment imparable-, allò més important és que hem guanyat la batalla de l'opinió pública. De fet, s'ha aconseguit crear una sensació de fracàs entorn de la llei, d'escepticisme i incredulitat vers les seues propostes, quan no de clara oposició. Poca gent la defensa en públic, i quan ho fa, és amb la boca menuda, sempre pensant en els seus interessos particulars -per exemple, els empresaris de la concertada, als quals afavoreix, l'església oficial, a la que proporciona uns privilegis escandalosos o la ciutadania més clarament reaccionària que admet que amb aquesta llei ajusten comptes amb l'ensenyament públic i amb la tendència igualitària que havia aconseguit introduir a la societat-.
En aquest sentit, i ara que sembla que Gramsci torna a posar-se d'actualitat, s'ha aconseguit crear una hegemonia cultural entorn del retrocés que implicarà la Lomce. No és poca cosa, però no és prou. Amb aquest desprestigi a l'esquena, el govern pot aprovar la llei i posar-la en marxa entre la desesperança i impotència dels afectats més directes. Com que l'autèntic interés és desmuntar l'escola pública, deteriorar-la i convertir-la en refugi residual dels desclassats, els desastrosos efectes de la seua implantació es converteixen en avantatges per a les autoritats. El resultat es recollirà en uns anys, i aleshores la ciutadania passarà factura aquest govern de mentiders malintencionats. Però nosaltres no podem esperar tant.
El nostre objectiu hauria de ser més ambiciós, els nostres fills i filles no mereixen aquest sacrifici, hauriem d'aconseguir que la Lomce no arribe a posar-se en marxa, que s'ature abans de la seua implantació. No se si amb aquestes mobilitzacions ho aconseguirem, però estem en el camí.