Ramonet fa una entrevista des del convenciment previ amb la revolució bolivariana, i Maduro s'obri tot sabent que el tractament de les seues paraules serà benintencionat.
Aquest caràcter relaxat de l'entrevista mostra ben a les clares els punts més discutibles del líder chavista. Un victimisme continuat marca les contestacions de Maduro, davant l'oposició a la que acusa d'antipatriotisme, als EEUU que sempre són la reencarnació del dimoni, ja siga Bush o Obama qui encapçale el govern, al capitalisme que sempre boicoteja la revolució bolivariana per pur interés econòmic. Aquest victimisme fa menys creïble el discurs de Maduro, que recorda a qualsevol polític occidental, sempre espolsant-se les responsabilitats i amb una dificultat manifesta per acceptar els errors propis i fer una autocrítica eficaç que permeta millorar els defectes comesos.
Un altre aspecte discutible i que crida l'atenció als ulls occidentals és la veneració pel líder carismàtic. La figura de Chavez sempre és anomenada amb admiració similar a la de qualsevol secta religiosa, "Chavez me nombró", "El presidente me dijo", "su último consejo en el hospital fue..." És com si la paraula de Chavez servira per justificar qualsevol mesura política, sense necessitat de més fonamentació racional o de la demostració de la seua funcionalitat o conveniència. Una manera il·luminada i personalista de parlar que no agrada gens i que ens fa dubtar contínuament de les seues paraules, perquè mai estem segurs si està argumentant políticament o simplement seguint uns dictats que semblen inamovibles.
Ara bé, per darrere, o al costat d'aquests aspectes discutibles hi ha afirmacions de Maduro que són ben interessants. Pel que fa a la gestió econòmica del país les opinions són ben mesurades i raonables. Maduro explica com, davant d'equivocacions inicials, la revolució ha hagut de modificar el seu rumb i acceptar vies alternatives i gens dogmàtiques de construir el socialisme. Sobre el tema del paper de l'empresa privada, es veu una reflexió que aporta modificacions a una proposta purament estatalista, tot i que la burgesia veneçolana no té una tradició industrial assimilable a un desenvolupament liberal. La discussió sobre el paper de l'economia en la gestió del benestar de la població dona una lliçó als governs europeus que han abandonat qualsevol intent polític de dirigir el desenvolupament econòmic a una millora general de la població. Ací Maduro recorda que és l'economia la que ha de posar-se al servei d'uns interessos polítics en el millor sentit de la paraula, els de repartir la riquesa, eliminar la pobresa i aconseguir la igualtat d'oportunitats.
En el terreny purament polític, la proposta d'una democràcia de carrer mereix, si més no, una avaluació sobre el terreny del seu funcionament, ja que s'assembla molt a les propostes de pressupostos participatius que fem per ací. La crítica a la burocratització de l'estructura política és també una autocrítica que ja voldríem escoltar a casa nostra, però més creïble en la mesura que ve acompanyada de mesures per fer més àgil l'administració pública i acostar la política a la ciutadania.
En el pla internacional, la vertebració d'un espai llatinoamericà, amb l'ALBA i Mercosur, és una proposta que s'ha convertit en realitat i ha plantat cara a l'assetjador germà gran del nord que ha hagut d'abandonar aquella política segons la qual llatinoamèrica era com el pati de darrere al qual podien imposar les seues polítiques sense necessitat de consultar. Veneçuela ha aconseguit canviar la cara i tornar la dignitat als paisos sud americans i articular una postura conjunta que els ha permés escapar als dictats dels mercats internacionals i dels interessos polítics nord americans.
I per últim, la reivindicació dels ideals il·lustrats que van arribar a Amèrica de la mà de Bolivar es converteix en una reivindicació que deixa en evidència l'Europa dels mercaders, la que ha oblidat els seus ideals fundacionals i ha deixat enrere qualsevol intent de millorar la situació econòmica dels seus ciutadans.
Potser si podem llegir les declaracions de Maduro més enllà de les barreres culturals que ens separen, puguem aprendre alguna cosa sobre les possibilitats d'escapar d'un sistema econòmic que està esgotat però continua guanyant batalles tot i estar mort, encara que només als "suposats" països desenvolupats.
5 comentaris:
Pot ser, ahí estiguen les claus per al canvi. Els dirigentes d'ací tindrien q, al menys analizar-ho, però la informació arriba tan manipulada q sols mostra una versió distorsionada d la realitat d'alli, la quad cosa fa molt dificil que prengam nota d les coses positives. No volen escoltar les veus de canvi perquè no volen canviar. Molt bon article!
És difícil saber què passa, les noticies ens venen molt manipulades o simplement partidistes. Però hem d'intentar aprendre alguna cosa.
Sempre hen d'aprendre coses.
Malauradament cre que fas una lectura benèvola de l'evolució del procñes bolivarià, enric. La part que dediques al personatge, la compartisc. Maduro no està a l'alçada de Chávez ni de bon tros, i allò del Chavisme era Chávez-Chávez. No n'hi ha forma de substituir-lo, i és que els règims personalistes tenen la vida biològica del seu mentor. Pel que fa a l'economia, un parell d'idees. L'economia no funciona, la inflació està descontrolada, la corrupció és creixent, el desabastiment és la norma i Veneçuela és un dels països més violents del món, amb una raxa d'assassinats per 100.000 habitants estratosfèrica. No n'hi ha prou amb les bones intencions. Que a Espanya la situació siga dantesca (polítics inútils, corrupció, crisi, etc., etc.) no fa millor la proposta veneçolana.
Ja supose, Joan, que la situació real és molt pitjor del que pinta Maduro, però és difícil valorar-la sense informacions fidedignes. Malgrat això el que volia subratllar és l'intent d'adaptar una proposta de socialisme a unes noves realitats de mercat. En fi, ja supose que la cosa no va tan bé.
Publica un comentari a l'entrada