Alarmisme educatiu

L'informatiu d'anit d'Antena 3 Notícies donava el següent titular: "Profesores humillados por sus alumnos". El tall de l'informatiu l'he afegit ací dalt i es basava en un estudi i recopilació del sindicat de professors ANPE, que denunciava l'assetjament que pateix el professorat per part de l'alumnat, amb l'agreujant de que ara aquestos successos es graven per mòbil i es pengen al Youtube. La notícia en donava fe, i es basava en una recopilació de gamberrades diverses, faltes de respecte o mal ús del material educatiu. En principi res a dir a la notícia, que semblava inspirada per la justificada indignació de les persones de bona fe que es preocupen per l'educació i per la pèrdua de valors de la nostra joventut. Però el caràcter espectacular dels videos, la seua agrupació indiscriminada i sense referències (ni data, ni lloc, ni context) i l'alarmisme que impregnaven la notícia ens fa sospitar que es buscava més l'atracció de l'audiència que una anàlisi rigurosa de la situació. Però és una televisió, i privada, i ja sabem quin és l'interés predominant d'una empresa privada.
Però el que no puc entendre és el paper del sindicat de professors. Si pretenien denunciar una situació professional de perill haurien d'haver buscat altres exemples, perquè si una cosa demostren els videos és que hi ha uns quants professors incompetents, incapaços de portar una classe i amb uns recursos professionals inexistents. L'alumnat jugava i el professorat semblava imbècil. Supose que aquest sindicat, reconegut per reivindicar els sagrats drets dels catedràtics, volia despertar llàstima o jugar al victimisme tan agradable a alguns sectors d'aquesta professió, però van punxar de totes totes.

Bilingüisme

La filtració de les propostes que prepara la Generalitat de Catalunya amb la llei del cinema, han destapat tots els fantasmes. L'obligatorietat de doblar al cinquanta per cent en català totes les pel·lícules, és equiparada per El País a les normes franquistes que obligaven a utilitzar l'espanyol. Increïble! Però cert. S'atreveixen a invocar al franquisme per situar aquesta imposició (!) del català.
La simple invocació a la sagrada llibertat d'elecció sembla ser suficient per justificar un suposat bilingüisme que no ha existit mai, segons el qual cada persona triarà la llengua en la que prefereix veure una pel·li o anar a l'escola. L'argument és impecable en el món de les idees platònic (que, per cert, fins i tot el mateix Plató sabia que no existia), però ingenu, o pitjor, malintencionat, en una societat que imposa el castellà a la televisió, als periòdics, a l'escola, als llibres, etc.
Amb aquest argument UPyD i Ciutadans han fet el seu particular Agost, i és curiós com agrada a persones suposadament d'esquerres, però amb una sensibilitat jacobina aguditzada.
La realitat la coneixem tots, i més a València (uf! Com ens agradaria emigrar Nord enllà, on diuen que la gent és lliure...). El bilingüisme és una trampa per tal de mantenir la pressió amb la intenció de blindar els avantatges i privilegis que als de sempre, sí, als que durant el franquisme també parlaven igual, els permet triar sempre el castellà per comoditat, mentre la resta hem de fotre'ns per raons economicistes (és massa car mantenir un línia en valencià!) o de respecte (és que no ho enten i hem de respectar-los) o simplement d'impossibilitat material ( a vore qui és el valent que va a la cinema en valencià).

Moral catòlica

La moral catòlica és una de les més autoritàries, intolerants i opressives que existeixen en la nostra societat. No es conformen amb adoctrinar els seus fidels, sinó que normalment es permet dir a la resta de ciutadans el que han de pensar, el que fan mal o si estan cometen una immoralitat en la seua vida. Ho van fer amb el divorci, amb les bodes homosexuals i amb la utilització de preservatius. Però en aquestos casos sempre eixistia la possibilitat -com, de fet, així passava- que les persones afectades es rebel·laren contra aquesta imposició amb l'argument de que les seues recomanacions només valen per als seus fidels i no estan autoritzats moralment per imposar-les a tota la societat. És aquesta una consideració que no acaba d'entendre la jerarquia eclesiàstica. En contra del procés de laïcització que va impulsar el Concili Vaticà II, aquesta curia pretén convertir tota la societat com si d'una croada es tractara.
I ara amb l'avortament. Però en aquest cas amb l'argument que ells són els unics salvadors de tots els fetus que en el futur poden esdevenir personetes. Com que aquestos no tenen veu, ells se l'apropien i es converteixen en els únics transmissors de la seua voluntat de viure. Però obliden, malauradament, que aquestos embrions o fetus es generen al cos d'una dona, de moment i mentre els avanços científics als quals, per cert, també s'oposen, i que, per tant, formen part del seu cos, pensen amb la seua ment i elles són les més autoritzades per interpretar les necessitats d'una part seua.
Nosaltres, els ateus, laics, agnòstics i creients d'altres religions, respectem les creences de la religió catòlica, i fins i tot seriem capaços de lluitar pel seu dret a viure les seues creences, però, per favor, que deixen de sentir-se superiors moralment i ens deixen als demés amb la nostra consciència i amb una moral ciutadana comuna en la que pugam conviure amb llibertat.

Parkur

El Parkour és un esport, o un art, l'art del desplaçament, que sorgí a França als anys 80. Els seus practicants prenen qualsevol obstacle en el seu camí com un repte, com una oportunitat d'autosuperació que els permet créixer en la seua formació. Es tracta de formar el cos i ensinistrar la ment per tal de superar els entrebancs sense trencar-los, i la seua formulació recorda un esperit pacífic i respectuós que encaixa a la perfecció amb una manera de viure que s'instal·la en el medi urbà sense acatar-lo però també sense destroçar-lo.
Lluny de l'acceptació ressignada dels estoics, s'acosta més a una irreverència cínica, però al contrari que aquells, amb una activitat transformadora. Són individualistes i no competitius, potser una mica hedonistes, a la seua manera. Uns ciutadans perfectament respectuosos amb l'entorn

Corrupció

He de reconéixer que no em sembla especialment greu el suposat regalet a Francesc Camps. Us pot paréixer paradoxal, però estem parlant d'una quantitat ridícula i d'un regal en el que es fàcil caure des de la suposada altura que dona sentir-se l'home més important del corral. Bermejo també es va sentir autoritzat per acceptar la invitació al dinar de la cacera, i igualment Garzon.
A més a més, hem de ser francs, a nosaltres el que ens agrada d'aquest afer, és la possibilitat d'erosionar el govern popular i poder tombar-lo de la manera que siga, judicialment o per les urnes. Però justament ací rau l'error, en descarregar en la justicia el que hauria de ser una actuació política, perquè l'autèntic dramatisme el donen els resultats de les enquestes electorals i de les darreres convocatòries. Amb aquestes alforges no arribarem massa lluny.
Judicialitzar la vida política, o esperar que la justicia faça el paper que haurien de fer els partits de l'oposició política, és un gros error que erosiona el funcionament general de la democràcia. I més si veiem com la justicia també es polititza, perquè sabem que el president del Tribunal Suprem valencià és íntim amic de Camps, i no es casual que estiga ahí.
Amb aquesta transmutació de papers el resultat sempre acaba sent el mateix, i els fotuts els mateixos.

Democràcia judicial

La resposta del PP a les filtracions sobre el sumari que el jutge Garzón està instruint sobre pressumptes corrupcions d'aquest partit en l'adjudicació de contrates i concessions, és la pitjor de totes les que podria fer. Tenia moltes possibilitats; acceptar les acusacions i depurar-ne els responsables, defendre fins al final els seus correligionaris dins de l'àmbit judicial, no respondre públicament fins que no es fes formal l'acusació... Però no, en aquest cas han preferit sacrificar els valors democràtics per tal de lliurar el coll... uns mesos més. La negació total del sistema judicial, la negativa a prendre mesures disciplinàries internes i les successives acusacions a altres partits no fan més que erosionar les bases del sistema democràtic.
Evidentment que aquesta erosió no trascendeix a curt termini. Però anys de descrèdit i escàndols mal resolts com aquestos són els que acaben convencen la ciutadania de que tots els polítics són iguals i que dona el mateix a quin triem: Berlusconi o Haider. A Itàlia l'operació Mans netes (amb escorcolls en les principals seus dels partits a altes hores de la matinada) ha desembocat en aquest Berlusconi intocable i omnipotent. I al País Valencià ja tenim al nostre Fabra justificant qualsevol desficaci legal amb el veredicte inapelable de les urnes.
Supose que a ells els dóna igual, a fi de comptes els partits de dreta són els que es beneficien d'aquesta versió corrupta de la democràcia. Però nosaltres no ho hauriem de permetre, perquè la principal víctima d'aquesta corrupció és la ciutadania crítica i una visió ampla, oberta, tolerant i participativa de la democràcia.

Felicitat

Happy, un conte sobre la felicitat, és la última pel·lícula de Mike Leigh. Potser hi ha més reflexió sobre el sentit de la felicitat i de l'educació en aquesta pel·lícula que en moltes altres amb més pretensió (per exemple en La Ola). Amb una actitud optimista, vital i positiva, aquesta mestra d'infantil afronta la seua vida i professió d'una manera admirable. Lluny d'estereotips i d'imposicions, viu a la seua manera i desenvolupa la seua faena amb un nivell d'implicació encomiable. L'oposició entre l'alumne que assetja als companys i el mestre d'autoescola és clarivident. Si eduquem xiquets maltractats sense cap consideració obtindrem maltractadors amargats. La clau de l'educació està en l'amor i la no claudicació front als evidents problemes, i quan apareix un menut com el de la pel·lícula, la resposta és la que dona Poppy, la protagonista de la Pel·li, afrontar el cas concret i buscar les mesures al nostre abast, que evidentement no són massa, però que no podem deixar d'utilitzar. El problema es descobreix, el xiquet assetjador és un xiquet maltractat, i poca cosa pot fer la mestra per solucionar això, però altres instàncies (assistents socials) si que poden col·laborar. El problema no sabem si es resol en la pel·lícula, però la figura del mestre d'autoescola és l'altra cara, la d'aquell xiquet que ha crescut sense carinyo, i pel que mai han fet res. S'ha convertit en un ressentit, amargat i violent amb ideologia racista, sexista i intolerant.
La conclusió és clara; una societat que no educa els alumnes amb dificultats, que no els dedica atenció, que els abandona a la família o a l'entorn que li han tocat en desgràcia, crea ciutadans ressentits i perillosos. Crea una societat insolidària i infeliç.
Mestres com Poppy ens fan falta en la nostra escola.

El sabor a Euskadi

M'han cridat de Radio Euskadi, del programa Más que palabras, per parlar de El sabor de la ciudadania,
en la traducció al castellà que ha fet Algar. Ja podeu imaginar la
il·lusió que m'ha fet. Seve Calleja condueix un espai de llibres en el
que recomana les novetats que més li han agradat.
La entrevista ha anat molt bé (la podeu trobar ací ) i l'interés que
han demostrat pel llibre excel·lent. En un moment de l'entrevista, Seve
diu que el llibre és molt positiu, assertiu, i que això podia
contrastar amb el rebombori i el conflicte que acompanya a
l'assignatura. I és cert, sorprén el que hauria de ser normal, és a
dir, estem sotmesos als dictats politico-periodístics d'una manera tan
aclaparadora que oblidem que aquesta política és falsa, inventada,
artificialment generada. Però acabem picant i discutint sobre el tema,
quan hauriem d'obviar-la, oblidar-la, perquè no ha existit, i aquesta
és la nostra victòria.
En altre moment comenten que allí a Euskadi no han tingut tanta
polèmica, que l'assignatura s'ha incorporat sense més aldarulls. Quina
sort! Espere que allí es comprenga millor el llibre i s'accepte la seua
visió sana, oberta i tolerant d'una educació que només busca
convertir-nos en ciutadans.

Neutralitat

Escoltava les declaracions a la tele dels defensors de l'objecció a l'Educació per a la ciutadania. I els més moderats demanaven neutralitat moral als mestres de l'assignatura. Deien que no es podia imposar una moral des de la escola, i clar, el resultat lògic, segons ells, era demanar una neutralitat valorativa que permetera triar a l'alumnat.
Quina mentida! I quina hipocresia! Perquè aquesta és sempre l'arma d'aquells que creuen que la seua moral (religiosa, filosòfica o social, tant és)és superior. Es senten superiors i per això demanen a les "altres" morals inhibir-se de les seues valoracions. Però clar, d'aquesta manera només la seua moral queda amb la coherència i la valentia del que te alguna cosa a dir i proposar, i la resta és relativisme, tebiesa i conformisme.
Doncs no! La postura més coherent és la de manifestar la nostra postura moral, exposar-la, defensar-la i difundir-la, des de la coherència i la convicció, perquè si no sembla que no existeix. I que quede clar que això no significa en cap moment imposició ni manipulació, perquè no hi ha més sinceritat que la del que mostra les seues cartes. Qui manipula amaga, no diu i simula una neutralitat impossible.

Objectar

Al final el Tribunal Suprem ha desestimat el dret a l'objecció de consciència a l'assignatura d'Educació per a la ciutadania. Tots hem respirat un bon tros, perquè no ho teniem clar, i una decisió en el sentit contrari hauria representat obrir la caixa de Pandora cap a totes les assignatures de contingut ètic.
De totes maneres si una cosa crida l'atenció en aquest cas, més enllà de l'estrategia de la dreta cerril d'obrir qualsevol front d'oposició al govern, és l'assumpció dels mètodes tradicionals de l'esquerra per part de les forces de la dreta. Utilitzar la paraula Objecció en aquest cas és quasi una ofensa als milers de jovens que han patit la repressió de l'estament militar per la seua negativa frontal i sense embuts al militarisme més cru. Però clar, ja sabem que aquesta dreta sempre ha fet de la consciència un patrimoni privat, i potser per això han cregut que podien associar-la a l'objecció. En altres casos els ha eixit bé, com en el dels metges contraris a l'avortament en la sanitat pública (però no en les clíniques privades), però ara hauràn de callar i obrir altres fronts.
Com que ara tenen la crisi econòmica potser ens deixen tranquils amb la moralina hipòcrita.