Happy, un conte sobre la felicitat, és la última pel·lícula de Mike Leigh. Potser hi ha més reflexió sobre el sentit de la felicitat i de l'educació en aquesta pel·lícula que en moltes altres amb més pretensió (per exemple en La Ola). Amb una actitud optimista, vital i positiva, aquesta mestra d'infantil afronta la seua vida i professió d'una manera admirable. Lluny d'estereotips i d'imposicions, viu a la seua manera i desenvolupa la seua faena amb un nivell d'implicació encomiable. L'oposició entre l'alumne que assetja als companys i el mestre d'autoescola és clarivident. Si eduquem xiquets maltractats sense cap consideració obtindrem maltractadors amargats. La clau de l'educació està en l'amor i la no claudicació front als evidents problemes, i quan apareix un menut com el de la pel·lícula, la resposta és la que dona Poppy, la protagonista de la Pel·li, afrontar el cas concret i buscar les mesures al nostre abast, que evidentement no són massa, però que no podem deixar d'utilitzar. El problema es descobreix, el xiquet assetjador és un xiquet maltractat, i poca cosa pot fer la mestra per solucionar això, però altres instàncies (assistents socials) si que poden col·laborar. El problema no sabem si es resol en la pel·lícula, però la figura del mestre d'autoescola és l'altra cara, la d'aquell xiquet que ha crescut sense carinyo, i pel que mai han fet res. S'ha convertit en un ressentit, amargat i violent amb ideologia racista, sexista i intolerant.
La conclusió és clara; una societat que no educa els alumnes amb dificultats, que no els dedica atenció, que els abandona a la família o a l'entorn que li han tocat en desgràcia, crea ciutadans ressentits i perillosos. Crea una societat insolidària i infeliç.
Mestres com Poppy ens fan falta en la nostra escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada