Bilingüisme

La filtració de les propostes que prepara la Generalitat de Catalunya amb la llei del cinema, han destapat tots els fantasmes. L'obligatorietat de doblar al cinquanta per cent en català totes les pel·lícules, és equiparada per El País a les normes franquistes que obligaven a utilitzar l'espanyol. Increïble! Però cert. S'atreveixen a invocar al franquisme per situar aquesta imposició (!) del català.
La simple invocació a la sagrada llibertat d'elecció sembla ser suficient per justificar un suposat bilingüisme que no ha existit mai, segons el qual cada persona triarà la llengua en la que prefereix veure una pel·li o anar a l'escola. L'argument és impecable en el món de les idees platònic (que, per cert, fins i tot el mateix Plató sabia que no existia), però ingenu, o pitjor, malintencionat, en una societat que imposa el castellà a la televisió, als periòdics, a l'escola, als llibres, etc.
Amb aquest argument UPyD i Ciutadans han fet el seu particular Agost, i és curiós com agrada a persones suposadament d'esquerres, però amb una sensibilitat jacobina aguditzada.
La realitat la coneixem tots, i més a València (uf! Com ens agradaria emigrar Nord enllà, on diuen que la gent és lliure...). El bilingüisme és una trampa per tal de mantenir la pressió amb la intenció de blindar els avantatges i privilegis que als de sempre, sí, als que durant el franquisme també parlaven igual, els permet triar sempre el castellà per comoditat, mentre la resta hem de fotre'ns per raons economicistes (és massa car mantenir un línia en valencià!) o de respecte (és que no ho enten i hem de respectar-los) o simplement d'impossibilitat material ( a vore qui és el valent que va a la cinema en valencià).