10/24/2010

Parla'm en valencià

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

10/20/2010

Societats postindustrials


Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació. 
Bé, en  principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.
El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn. 
Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).
Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

10/16/2010

Democràcia en perill

No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.
No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.
El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.
De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.
La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.
Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.
Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.
I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.
Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.  

10/06/2010

Educació sexual

Segons informa avui El País, la Conselleria de Sanitat ha suspés els Programes d'Intervenció en Educació Sexual (PIES) amb l'excusa que vol replantejar-los. La notícia encara és confusa i tot i que la versió oficial és que volen replantejar els continguts, espanta. Si unim a aquesta suspensió que l'arquebisbat havia mostrat el seu descontent per aquest tipus d'educació sexual "reduccionista", segons el seu parer, aleshores no espanta, esgarrifa. I més si sabem que l'arquebisbat té preparat el seu propi programa de formació sexual "integral"
Al meu institut portem més de cinc anys incorporant aquests programes que, tot i ser mesures puntuals que no tapen el forat de la carència d'una educació sexual de qualitat, integral i planificada, ajuden a obrir una via de diàleg i coneixement als adolescents sobre la seua sexualitat.
Durant els cinc anys que venen a l'institut les professionals del centre de salut (la llevadora, l'ats i alguna estudiant en pràctiques) han anat millorant la formació. Des del primer any en el què només feien una sessió per a cada curs fins l'últim en què van fer tres sessions de dues hores per a cada curs. A més a més, la formació i la preparació que havien rebut aquestes professionals de la sanitat, que no coneixien el món de l'educació, havia anat a millor. Es notava que hi havia una intenció de fer-ho bé.
Els continguts dels tallers eren ben clars i correctes, concepte de sexualitat, orientació sexual i identitat sexual, mètodes anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual, sida, etc. Una educació sexual limitada a la prevenció però amb un esperit obert i tolerant, agradable i pròxim als adolescents que, pense jo, els podia servir ben bé per a formar la seua personalitat i saber on acudir si tenien cap problema.
Però això no pot ser, en aquesta comunitat de got i barral, de beatos i pixanuvols, de miserables i hipòcrites, no podien fer-se les coses raonablement bé. No conec al o la responsable d'aquests programes de sanitat, però he de dir que portava un temps pensant que era extrany que en el nostre context polític mediocre i ranci, existiren professionals compromesos i atrevits.
Ja sabeu, a casa nostra les xiquetes han d'amagar el bombo i patir-lo en família, si tenen diners poden anar a Londres i si no, millor que tanquen les cames i s'encomanen a la Mare de Déu. Quina desgràcia de país!

9/29/2010

Normalitat

Mourinho és un mestre prestigitador. Sap perfectament què dir als mitjans de comunicació per dirigir l'atenció allò on li convé. Que el Madrid no juga bé, critica al Barça Que no guanya, menysprea al Getafe. Amb tot això aconsegueix que es parle d'allò més intranscedent i no d'allò important.
De la mateixa manera el govern i la patronal juguen a distraure l'atenció en una jornada de vaga. Si aquesta ha funcionat bé, aleshores cal remarcar la normalitat en l'acompliment dels serveis mínims. Si el seguiment és satisfactori aleshores posem l'accent en els piquets informatius.
No us sembla que si les dades foren satisfactòries per al govern les donarien de primeres? Si necessiten assenyalar la "normalitat" de l'excepcional, és a dir, d'uns serveis mínims que són extraordinaris, és perquè la normalitat és l'absència al treball.
Una altra cortina de fum és la del dret al treball. "S'ha garantit el dret al treball d'aquells que han volgut treballar", diuen. De qui? Dels quatre milions d'aturats? quin dret al treball tenen? Quin xorrada diuen! Però es queden tan amples i ens fan oblidar que els autèntics piquets violents són els empresaris (que amenacen amb l'acomiadament), els mitjans de comunicació controlats pel poder (que ens han estat recordant sense parar que aquesta vaga no funcionaria) i la desmoralització i incertesa que ens assalta.
La vaga ha estat molt bé, i més si tenim en compte la situació econòmica que travessem i la pressió i el xantatge brutal a què han sotmés la ciutadania. Amb tot això queda lloc per a l'esperança.

9/28/2010

Jo també

Ho he tingut clar des del principi, aquesta vaga cal fer-la. Malgrat la "tèbia" (?) postura dels sindicats, la "necessitat" (!) suposadament irrenunciable de les mesures econòmiques, l'ordre inapel·lable (!!) d'Europa, el benefici electoral (??) per a la dreta (quina dreta? la governant al món,a Europa, a Madrid, a València?), la desmobilització de la inexistent (!!!) classe treballadora, la despreocupació de la ciutadania(???), la impossibilitat de canviar les coses (!!!!!!!!!!!!) i el perjudici que comporta per a la meua butxaca (i la de tots els companys i companyes que farem vaga). Malgrat tot això, o potser justament per totes aquestes raons faré vaga.
Com més ho pense, més clar ho veig. Aquest és un d'aquells moments clau de la història que recordarem com el d'un canvi de cicle, com l'inici d'una nova manera de concebir els drets socials i les relacions laborals i socials. No tan dramàtic com les vagues mineres contra la Tatcher que van donar carta de pas al capitalisme financer sense oposició sindical, però sí com un debilitament dels drets laborals en el moment de reconstrucció del mateix capitalisme financer que va arrancar als 80 (amb Tatcher, Reagan i Woytila, recordeu?) i semblava mort després de la crisi. Però el mort estava ben viu i ha contraatacat, en el millor moment, amb l'ambient caldejat i els nostres calçotets ben bruts. Només cal apretar una mica i ella caurà, l'Estaca, però la nostra no la d'ells.
Per tot això espere que la vaga triomfe, encara que només siga per morir amb una mica de dignitat. Al final amb el dret de vaga ens passarà com amb els llibres de Farenheit 451 (la novel·la de Bradbury), com que no la fem servir, esdevé inútil, i hom ni se n'adona que l'hem eliminada. Total per al que servia.
A la vaga, per dignitat! I pel futur, perquè amb aquestes condicions laborals serà complicat.
I a la merda tots, com diria Labordeta. A la merda els poderosos, els banquers, els empresaris i els polítics sotmesos als dictats del capital.

9/19/2010

Perd Europa

Aquesta Europa dels mercaders que ens han construït pot arribar a ser, encara, molt pitjor del que ès. Si la crisi econòmica ha posat ben a les clares quins interessos es defenen des de les institucions polítiques i econòmiques de l'Unió, el recent conflicte amb França arrel de l'expulsió dels gitanos romanesos acaba d'aclarir qui mana i amb quines prioritats.El tancament de files, amb Zapatero inclós, amb el President francés demostra que totes les grans paraules entorn dels drets humans i la lluita contra el racisme i la immigració no són més que això, grans paraules i prou. A l'Europa del segle XXI no s'hauria de permetre cap violació dels drets fonamentals i qui ho fera ho hauria de pagar immediatament. Però en aquesta Europa la veritat no és la mateixa si la diu Agamenó o el seu porquer, o si la fa França o Romania. Sembla que Alemanya, França o la Gran Bretanya poden fer el que vullguen, en matèria social i econòmica, perquè hom els pot bufar l'orella i a la resta ens toca assentir si volem ser amiguets prioritaris.
Aquesta Europa és una vergonya que està portant-nos al desastre econòmic i, ara també, a la complicitat en un racisme perillós del que tenim records massa dramàtics.

9/10/2010

Concatenacions

Un fet desgraciat en porta un altre. Arrel dels incendis de la Vall d'Albaida vaig passar l'altre dia apegat a la tele, i clar, com que tenim una tele nostra que s'enorgulleix de ser servei públic, sobretot en aquestos casos malaurats -inundacions, focs, nevades, granís, etc.-, doncs vaig mantenir tot el dia sintonitzada la televisió valenciana. He de reconéixer que feia temps que no seguia la cadena, i menys els informatius. Al final et canses i ja ni t'indignes per la manipulació. Fins i tot he arribat a pensar que ningú no la veu i que, per tant, no influeixen gens en l'imaginari valencià.
Però després d'un seguiment exhaustiu de 24 hores no puc menys que replantejar-me aquesta teoria. Tot l'informatiu era un conte: Camps observant l'incendi, Camps replantantant imaginàriament amb la mirada a l'horitzó d'un futur de planters i pinades, Camps amb la ministra, Camps amb els bombers -sense samarretes de protesta-, i quan canviaven de notícia, tot eren comentaris improcendents, la "nova" ocurrència del govern de Zapatero, la marxa de l'economia valenciana per culpa de Zapatero, i tot així.
És senzillament infantil, però després de rebre repetides vegades missatges "encoberts" d'aquest estil, vaig prendre tírria el Zapatero i tots els socialistes i fins i tot em va entrar una espècie de síndrome d'Estocolm amb un Camps de camisa blanca impoluta (entre tanta cendra). Què no els passarà als addictes a la cadena? La seua visió de la realitat ha de ser, com a mínim, trastocada! Però, existeixen els addictes al Canal 9? Sembla que sí, si escoltem les enquestes. Quines cendres de País!

9/07/2010

Mariola crema

Mariola es crema. Era d'esperar després d'un estiu massa tranquil. No podia ser mantenir en ple segle XXI un paradís natural carregat d'història. Al final els interessos més abjectes acaben guanyat i algun boig piròman (no crec en els bojos, no crec en els piròmans, no crec en l'absurd) manat per algun altre boig (aquest sí, però d'egoisme) carregat de diners ha pres foc a la serra. Un final d'estiu sec, una serra bruta i mal cuidada, plena de brossa i arbres caiguts encara de les nevades, un ponent enfurismat i una espurna malintencionada han acabat amb tragèdia. A més a més, aquesta vegada afecta les poblacions, Agullent i Bocairent han vist el foc a les portes, però les zones de bosc, tímidament recuperades després de 16 anys des del darrer incendi, acabaran per cremar. Un autèntic desastre que em té la pell de gallina i la ràbia a flor de pell.

9/06/2010

Raons que decideixen el vot

Per quines raons decideixen els ciutadans votar a aquest partit o aquell altre? Quins aspectes motiven realment el sentit del vot o l'abstenció? Aquesta és una qüestió que ens plantegem davant totes les cites electorals, i ens preguntem com és possible que es continue votant el PP després de la corrupció del Gürtel, o a Zapatero després dels 4 milions d'aturats.
Els col·lectius ciutadans i ONG's solen basar la seua acció política en denunciar incompliments de compromisos dels governants sobre temes que ells consideren de vital importància com l'ajuda al desenvolupament dels països pobres, el desastre ecològic, la violació dels drets humans o la situació de les persones dependents. Al final, sembla que els electors no es mouen per aquets interessos, si mirem els resultats de les darreres confrontacions electorals i projectem a les que ens esperen. De fet, tenim un govern autonòmic que abandona els més necessitats dels seus ciutadans, els dependents, als quals els furta literalment els recursos que el govern central li ha transpassat, i no sembla que això afecte els votants. També aquest govern ha hipotecat el futur dels ciutadans i ha condicionat les possibilitats de futur per tal d'embarcar-nos en els cotxes més potents i els velers més ràpids, i no passa res. El govern central retalla sous i congela pensions, tot i que s'havia compromés a no fer-ho, i ací sí que passa, però per posar al seu lloc un altre polític que ha reconegut que ell faria el mateix, o pitjor.
Portem 30 anys de democràcia i l'alternança electoral sembla paralitzar qualsevol canvi real i ambiciós. Serà perquè els ciutadans volen justament això? Voten amb plena consciència de la situació que se'n desprén?
O potser el vot ve determinat per altres factors que no són precisament racionals? Trista democràcia hem construït.