No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.
No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.
El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.
De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.
La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.
Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.
Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.
I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.
Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.
