28 d'Abril Vaga a l'educació

El pròxim dimarts, 28 d'Abril, hem de parar l'educació. Són moltes les raons que tenim per dir no a la política educativa del govern Camps, a més de les tretze propostes de la plataforma, hi ha una que és especialment sagnant. La humiliació continuada, la falta de respecte per l'educació, els seus professionals, l'alumnat i els pares i mares, el desprestigi continuat i la prepotència amb que encaren qualsevol mesura és suficient per dir-los prou.
Si no parem ara la tendència nepòtica d'aquest govern, ens podem preparar per a qualsevol cosa, però sobretot per l'enfonsament i el desprestigi de l'escola pública.
Si una virtut te aquesta mobilització, és el seu caràcter integrador. Per primera vegada tots, pares i mares, professorat i alumnat estem d'acord en parar una tendència que està fent-nos mal a tots, i un mal irreversible. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i si la deixem passar millor que callem per un temps més llarg que curt. Tenim moltes coses en joc, la principal l'educació pública, el seu sentit i prestigi, també l'ensenyament en valencià, que sabem que sempre es troba en perill d'extinció, i si encara en voleu més, les condicions de treball del professorat, que podem veure empitjorar la situació si no demanem l'atenció i dedicació que mereix l'eduació pública.
El 28 tots a la vaga, tanquem els centres, vestim-los de groc i per la vesprada a la manifestació, a les 19 hores a la plaça Manises.
Font de Mora dimissió! i Camps que torne els trages i les medalletes.

Festes d'Alcoi

Avui han començat les Festes d'Alcoi. Enguany, com els últims anys, no podré estar-hi. En aquestes festes la tradició mana, i no accepten de cap de les maneres canviar les dates de les festes per tal de fer-les coincidir amb el cap de setmana, i afavorir així que els alcoians que ens trobem a la diàspora acudim al nostre poble. Bé, no tinc res a dir, jo no visc a Alcoi perquè no vull, i mantenir la tradició és una bona raó per tal de no adaptar-se als imperatius del mercat o de les conveniències. Si no hi ha cap dret fonamental en joc, crec que és digne d'admiració el fet que un poble mantinga les seues tradicions.
Ara bé, en altres casos en els que estan en joc drets fonamentals de les persones, el fet de justificar la falta de respecte per aquestos drets amagant-se darrere de les tradicions és senzillament covard i miserable. Perquè a Alcoi les dones no tenen el dret a la igualtat. Com podeu apreciar a la foto guanyadora del concurs de fotografia de Fonèvol (una organització que lluita per la incorporació de la dona a la festa), la dona a Alcoi te el semàfor en roig. Us semblarà mentida que en ple segle XXI encara es puga argumentar de manera mínimament coherent que les dones no tenen uns determinats drets pel fet de ser dones, però a Alcoi passa. A la cuna de la industrialització valenciana al segle XIX, al nucli republicà més ferm i radical del segle XX, al germen de les vagues dels anys 60 que van fer tremolar el règim franquista. Sí, aquest Alcoi és ara la vergonya de tots.
I tot, perquè? No hi ha altra explicació que la curtedat de mires, la sensació de fracàs d'un poble que quasi han aconseguit ja ofegar i un chovinisme defensiu que veu un futur tan negre que prefereix mirar al passat.
Espere que els Alcoians acaben per reflexionar i entrar dins de les conviccions democràtiques bàsiques, perquè d'altra manera acabaran sent el ridícul d'un País que ja no es veu.

Ha eixit la Karpe

Ha eixit La karpe. El número 2 de la Revista de l'IES Escultor En Francesc Badia ha vist la llum. Ja se que una revista d'Institut no és una gran cosa, i que aquesta és una revista sense grans aspiracions literàries, ni científiques, ni filosòfiques. Però malgrat tot això, aquesta és la nostra revista, i ens ha costat molt traure-la endavant. Rafa Julià, un professor de valencià d'aquells que saben fer les coses, dels que li posen sentiment a la faena, dels que estan en contínua innovació i que manté un blog didàctic ben interessant, ha sabut catalitzar el treball d'un grup de professors i professores que han fet possible el miracle de fer una revista des del no res.
A més a més, pense que justament l'interés d'aquesta revista és la seua modèstia. No aspira a res, no pretén res, no vol ser més que el és: un vehicle de comunicació, una eina d'ensenyament i un referent cultural per a un bon grapat d'alumnat que ha trobat en la Karpe totes aquestes coses.
Francament, estic ben content, perquè després de tantes notícies desagradables com es senten sobre educació (i només heu de llegir els blocs anteriors), aquesta és una notícia feliç, d'aquelles que ens reconcilien amb la nostra professió, encara que sabem que mai apareixeràn als informatius d'Antena 3, ni de Canal 9. De veritat, l'ensenyament és això, i un grup de professorat implicat de l'IES Escultor Badia de Foios ha aconseguit traure petroli d'un alumnat magnífic, entusiasta i implicat quan els dones un projecte interessant.
És una bona notícia, crec, i podem estar ben contents.

Trobades

Avui han començat les Trobades. A Castelló, Llutxent i la Pobla de Farnals s'han reunit milers de persones amb l'objectiu clar i definit de reivindicar una escola en valencià, pública i de qualitat. Jo he estat a les Trobades de la Pobla, a l'Horta Nord, i de segur que repetiré a les de València. Com jo, moltes persones ens apleguem espontàniament a celebrar aquest rar ritual reivindicatiu. I dic rar perquè, com sabeu, a ca nostra és dificil organitzar un acte d'aquesta magnitud. Les Trobades s'han convertit, possiblement, en l'esdeveniment social més representatiu d'una societat civil en vies d'extinció. És una llàstima que aquest moviment social no tinga translació política. O potser per això mateix té aquest caràcter integrador i conjunt. La qüestió és que, any rere any, els polítics de torn prenen nota d'aquest clam i per això mantenim uns mínims de supervivència de l'escola en valencià. Però estic segur que estan esperant, amagats, a que el moviment es desunfle, perquè als que manen no els interessa gens que la societat civil parle, la prefereixen callada i adormida.
Enguany és interessant que coordinem forces cara a la vaga del 28 d'Abril. Avui, tothom duia pegatines de la vaga, espere que aquesta esperit i aquesta coordinació d'objectius acabe donant els seus fruits. D'això en depén la nostra supervivència.

Realitat

No vull posar-me pesat, però us vull parlar avui, altra vegada, dels videos de gamberrades que circulen pel Youtube. Recordeu la notícia d'Antena 3 de l'altre dia? Doncs m'agradaria que la tornareu a veure fins al final, i que es fixeu en una escena en la que un grup de vàndals (millor anomenar-los així que alumnes) tiren una cadira per la finestra d'un institut. L'ambient que respira el video és d'histèria descontrolada, de disbauxa irreprimible i de desordre institucionalitzat. Tot sembla natural i espontani, i el mòbil enregistra un moment irrepetible.
Doncs bé, com ja va dir el cèlebre pintor René Magritte, desconfieu de les imatges, perquè la imatge d'una pipa, no és una pipa.



I en aquest cas passa el mateix, la imatge d'uns alumnes irreverents no és més que això, una imatge, perquè ni la situació és real ni la cadira no ix per la finestra. Es tracta d'un trucatge molt simple. Consisteix a detenir el video en el moment precís i a reanudar-lo una vegada retirada la cadira ordenadament. I ja està! Ja tinc la imatge perfecta per denunciar el gamberrisme a les aules. Què us sembla?
Creieu que els espantats investigadors del sindicat ANPE se'n van adonar del montatge? Ho dubte molt, entre altres coses perquè l'analfabetisme audiovisual és una de les característiques d'una bona part del professorat. I els periodistes d'Antena 3, professionals del ram? Doncs en aquesta cas crec que si, perquè van presentar un montatge mesclat de dos videos del mateix centre, en el que en el segon es tirava de veritat una papera. Els van associar per reforçar el realisme imaginari del de la cadira. Ells si que saben! Però això és diu manipulació!
Alguna conclusió? Jo pense que hem de deixar-nos d'alarmismes amb els mitjans audiovisuals i integrar-los a l'escola, perquè si no acabaran per enganyar-nos amb una pipa dibuixada.

Alarmisme educatiu

L'informatiu d'anit d'Antena 3 Notícies donava el següent titular: "Profesores humillados por sus alumnos". El tall de l'informatiu l'he afegit ací dalt i es basava en un estudi i recopilació del sindicat de professors ANPE, que denunciava l'assetjament que pateix el professorat per part de l'alumnat, amb l'agreujant de que ara aquestos successos es graven per mòbil i es pengen al Youtube. La notícia en donava fe, i es basava en una recopilació de gamberrades diverses, faltes de respecte o mal ús del material educatiu. En principi res a dir a la notícia, que semblava inspirada per la justificada indignació de les persones de bona fe que es preocupen per l'educació i per la pèrdua de valors de la nostra joventut. Però el caràcter espectacular dels videos, la seua agrupació indiscriminada i sense referències (ni data, ni lloc, ni context) i l'alarmisme que impregnaven la notícia ens fa sospitar que es buscava més l'atracció de l'audiència que una anàlisi rigurosa de la situació. Però és una televisió, i privada, i ja sabem quin és l'interés predominant d'una empresa privada.
Però el que no puc entendre és el paper del sindicat de professors. Si pretenien denunciar una situació professional de perill haurien d'haver buscat altres exemples, perquè si una cosa demostren els videos és que hi ha uns quants professors incompetents, incapaços de portar una classe i amb uns recursos professionals inexistents. L'alumnat jugava i el professorat semblava imbècil. Supose que aquest sindicat, reconegut per reivindicar els sagrats drets dels catedràtics, volia despertar llàstima o jugar al victimisme tan agradable a alguns sectors d'aquesta professió, però van punxar de totes totes.

Bilingüisme

La filtració de les propostes que prepara la Generalitat de Catalunya amb la llei del cinema, han destapat tots els fantasmes. L'obligatorietat de doblar al cinquanta per cent en català totes les pel·lícules, és equiparada per El País a les normes franquistes que obligaven a utilitzar l'espanyol. Increïble! Però cert. S'atreveixen a invocar al franquisme per situar aquesta imposició (!) del català.
La simple invocació a la sagrada llibertat d'elecció sembla ser suficient per justificar un suposat bilingüisme que no ha existit mai, segons el qual cada persona triarà la llengua en la que prefereix veure una pel·li o anar a l'escola. L'argument és impecable en el món de les idees platònic (que, per cert, fins i tot el mateix Plató sabia que no existia), però ingenu, o pitjor, malintencionat, en una societat que imposa el castellà a la televisió, als periòdics, a l'escola, als llibres, etc.
Amb aquest argument UPyD i Ciutadans han fet el seu particular Agost, i és curiós com agrada a persones suposadament d'esquerres, però amb una sensibilitat jacobina aguditzada.
La realitat la coneixem tots, i més a València (uf! Com ens agradaria emigrar Nord enllà, on diuen que la gent és lliure...). El bilingüisme és una trampa per tal de mantenir la pressió amb la intenció de blindar els avantatges i privilegis que als de sempre, sí, als que durant el franquisme també parlaven igual, els permet triar sempre el castellà per comoditat, mentre la resta hem de fotre'ns per raons economicistes (és massa car mantenir un línia en valencià!) o de respecte (és que no ho enten i hem de respectar-los) o simplement d'impossibilitat material ( a vore qui és el valent que va a la cinema en valencià).

Moral catòlica

La moral catòlica és una de les més autoritàries, intolerants i opressives que existeixen en la nostra societat. No es conformen amb adoctrinar els seus fidels, sinó que normalment es permet dir a la resta de ciutadans el que han de pensar, el que fan mal o si estan cometen una immoralitat en la seua vida. Ho van fer amb el divorci, amb les bodes homosexuals i amb la utilització de preservatius. Però en aquestos casos sempre eixistia la possibilitat -com, de fet, així passava- que les persones afectades es rebel·laren contra aquesta imposició amb l'argument de que les seues recomanacions només valen per als seus fidels i no estan autoritzats moralment per imposar-les a tota la societat. És aquesta una consideració que no acaba d'entendre la jerarquia eclesiàstica. En contra del procés de laïcització que va impulsar el Concili Vaticà II, aquesta curia pretén convertir tota la societat com si d'una croada es tractara.
I ara amb l'avortament. Però en aquest cas amb l'argument que ells són els unics salvadors de tots els fetus que en el futur poden esdevenir personetes. Com que aquestos no tenen veu, ells se l'apropien i es converteixen en els únics transmissors de la seua voluntat de viure. Però obliden, malauradament, que aquestos embrions o fetus es generen al cos d'una dona, de moment i mentre els avanços científics als quals, per cert, també s'oposen, i que, per tant, formen part del seu cos, pensen amb la seua ment i elles són les més autoritzades per interpretar les necessitats d'una part seua.
Nosaltres, els ateus, laics, agnòstics i creients d'altres religions, respectem les creences de la religió catòlica, i fins i tot seriem capaços de lluitar pel seu dret a viure les seues creences, però, per favor, que deixen de sentir-se superiors moralment i ens deixen als demés amb la nostra consciència i amb una moral ciutadana comuna en la que pugam conviure amb llibertat.

Parkur

El Parkour és un esport, o un art, l'art del desplaçament, que sorgí a França als anys 80. Els seus practicants prenen qualsevol obstacle en el seu camí com un repte, com una oportunitat d'autosuperació que els permet créixer en la seua formació. Es tracta de formar el cos i ensinistrar la ment per tal de superar els entrebancs sense trencar-los, i la seua formulació recorda un esperit pacífic i respectuós que encaixa a la perfecció amb una manera de viure que s'instal·la en el medi urbà sense acatar-lo però també sense destroçar-lo.
Lluny de l'acceptació ressignada dels estoics, s'acosta més a una irreverència cínica, però al contrari que aquells, amb una activitat transformadora. Són individualistes i no competitius, potser una mica hedonistes, a la seua manera. Uns ciutadans perfectament respectuosos amb l'entorn

Corrupció

He de reconéixer que no em sembla especialment greu el suposat regalet a Francesc Camps. Us pot paréixer paradoxal, però estem parlant d'una quantitat ridícula i d'un regal en el que es fàcil caure des de la suposada altura que dona sentir-se l'home més important del corral. Bermejo també es va sentir autoritzat per acceptar la invitació al dinar de la cacera, i igualment Garzon.
A més a més, hem de ser francs, a nosaltres el que ens agrada d'aquest afer, és la possibilitat d'erosionar el govern popular i poder tombar-lo de la manera que siga, judicialment o per les urnes. Però justament ací rau l'error, en descarregar en la justicia el que hauria de ser una actuació política, perquè l'autèntic dramatisme el donen els resultats de les enquestes electorals i de les darreres convocatòries. Amb aquestes alforges no arribarem massa lluny.
Judicialitzar la vida política, o esperar que la justicia faça el paper que haurien de fer els partits de l'oposició política, és un gros error que erosiona el funcionament general de la democràcia. I més si veiem com la justicia també es polititza, perquè sabem que el president del Tribunal Suprem valencià és íntim amic de Camps, i no es casual que estiga ahí.
Amb aquesta transmutació de papers el resultat sempre acaba sent el mateix, i els fotuts els mateixos.