Vox mola

No direu que no. Vox mola, i ser de Vox també. És com pertànyer a una gran família, una comunitat que sempre dona recer i aporta visibilitat i respectabilitat social. A més, és una garantia d'èxit social i visibilitat pública, i no hi ha cosa que agrade més que adquirir protagonisme. Per tant, si no trobeu altra manera d'adquirir-lo, podeu imitar el mètode Vox d'estar al centre d'atenció. És una guia fàcil i a l'abast de qualsevol persona amb la qual els seus dirigents ens regalen cada dia en les seues intervencions públiques, però que és aplicable a moltes de les reunions que teniu quotidianament. Poseu-vos la bandereta o la corbata verda i vingueu amb mi, veureu com n'és de divertit!

Imagineu que esteu en qualsevol reunió social; un sopar de Nadal, una classe de Secundària o Universitat, una conferència, una reunió d'antics alumnes o un dinar de faena. Què podeu fer per convertir-vos en l'anima de la festa? Què podeu fer per cridar l'atenció i que tothom es fixe en la vostra presència? És ben simple, digueu allò que molesta, aquesta opinió que sabeu desproporcionada, irritant, insultant. I digueu-la en veu alta, de manera clara i tranquil·la, sense por i afegint sempre, "açò que dic no s'atreveix a dir-ho ningú, només jo perquè em tenen igual les crítiques de la dictadura del políticament correcte i de la majoria". Una vegada pronunciades les paraules màgiques, apreteu les dents i poseu cara de circumstàncies, de víctima si és possible i intenteu no immutar-vos, perquè de segur saltaran al vostre coll per tal de callar-vos la boca, recriminar-vos la inoportunitat o la mala educació. Però no patiu, aquest era l'objectiu, ja sabeu que allò que importa és que parlen de vosaltres, encara que siga mal. Haureu aconseguit centrar el debat en la vostra persona i, si de cas, en el tema que plantejàveu. 
Per això ser de Vox mola, perquè dona protagonisme als sense veu,

als marginats, als necessitats d'estima i carinyo, als caiguts en desgràcia. als que mai tenen prou. A vosaltres que no teniu res a dir, però voldríeu dir alguna cosa i no sabeu quina, ara és més fàcil que mai, només heu de seguir el mètode Vox d'atenció pública. La fórmula és fàcil i podeu copiar-la de les intervencions públiques dels seus dirigents, ells vos donen la pauta, apunten el camí i orienten l'actuació: 
Si s'està comentant en un esmorzar de treball els nombrosos casos de dones mortes per violència masclista, vosaltres podeu eixir amb això de que les dones també assassinen els homes i no es diu, encara que amb aquesta opinió estigueu menyspreant víctimes d'assassinat i vosaltres sigueu uns defensors aferrissats de l'ordre públic. Si es parla d'immigració a l'institut o la universitat, sempre podeu apuntar que hi ha molts immigrants il·legals que se n'aprofiten dels serveis públics, encara que defenseu la desaparició dels serveis públics per a tothom i que al vostre costat tingueu una persona vinguda d'un altre país que ha patit persecució o carències i no disposa d'ajudes socials. Si aporten una sentència judicial de condena a uns violadors en una conferència d'obligada assistència, podeu despenjar-vos amb la sospita sobre la violada i la manera de provocar que tenen les dones, fins i tot des de ben menudes, malgrat que al vostre costat tingueu una mare i un pare de xiques i vosaltres sigueu uns grans defensors de la família i el paper sagrat de la dona dins d'ella. Si s'argumenta sobre memòria històrica en un programa de televisió que veieu en família, cal dir que la memòria és una cosa del passat i les víctimes del franquisme unes exagerades, encara que sigueu partidaris de les tradicions i de recordar costums del passat. 
La contradicció en la que us enredeu és el que menys compta, si algú té temps, ganes i possibilitat real de discutir-vos l'argument, només heu de rebaixar la primera intervenció, demanar perdó a la víctima concreta que us interpel·la i explicar que parlàveu de manera genèrica i no volíeu desqualificar ningú, que sou defensors de la llibertat d'expressió i el únic que volíeu era fer valer la veritat, la que ningú diu, només vosaltres. Al remat, el que queda és la primera opinió, com un titular de periòdic o informatiu, i la retractació s'oblida sense més repercussió. 
Ser de Vox és fàcil, i mola, perquè no cal pensar massa, ni analitzar el context al qual vos trobeu, ni tenir cura dels efectes que poden provocar les vostres opinions, encara que siguen contràries als propòsits que vos guiaven suposadament. Els efectes de rebentar el consens social no importen, tot i que siguen perjudicials per a la convivència; l'augment de la violència, la desprotecció dels més dèbils, la reducció d'ajudes públiques, la discriminació o la tortura gratuita no importen, ja els solucionareu a la vostra manera si arribeu a governar, de moment ja sabeu que si vosaltres no podeu jugar, preferiu trencar la baralla. I aquests efectes col·laterals són menors en comparació amb la visibilitat que adquireix la vostra postura i el poder que adquireixen els dirigents que vos ensinistren en aquesta dinàmica perversa, però efectiva. 
I ja ho teniu, el mètode Vox de convertir-vos en tonto útil, en col·laborador necessari de la discriminació, la violència i la repressió. Ells vos ho agrairan, no ho dubteu, fins i tot us donaran una xapa o una gorra per a les grans manifestacions, a canvi els heu donat un altaveu necessari per als seus propòsits polítics; la repressió, la manipulació i l'exclusió antidemocràtica de tot allò que no encaixa en el seu motlle. Un model tan reduït que potser fins i tot vosaltres tampoc encaixeu, i quan això passe ja serà tard, ja no podreu dir res, ells no us deixaran. 
I sí, us heu adonat, he parlat en masculí al llarg de tot l'article, perquè encara que no em referia a tu específicament, lector atent, parlava en sentit general, la majoria són homes.

Educomunicació a la carta

L’estil comunicatiu de la televisió

Si recordem els formats i estils d’emissió de fa uns vint anys, els del món de la televisió i, fins i tot, el primer Internet, en aquells moments disposàvem d’una programació unificada. Tot i la irrupció de les televisions privades, que van diversificar l’oferta, el consum juvenil era prou unificat. Veien les mateixes sèries generalistes (Al salir de clase, Física o química…), programes de distracció comuns (Mujeres y hombres, Gran Hermano…), la publicitat que es repetia a totes les cadenes i algun concurs d’èxit, i poca cosa més.

(...)

En resum, teníem un esquema d’actuació en triangle, a partir d’un vèrtex unificat (la programació comuna) volíem arribar a una base ampla, diversificar i ampliar les interpretacions, fer-les més crítiques, més personals i variades. Volíem fomentar la recepció crítica d’uns missatges que partien de la unificació controlada per les cadenes. Volíem trencar el monopoli de la programació a través de multiplicar els contexts de recepció amb instàncies crítiques de mediació- (...)

L’estil comunicatiu a la carta

Què ha canviat en l’actualitat? En primer lloc, el consum audiovisual s’ha diversificat fins a la individualització total. Cada consumidor audiovisual ho fa a la carta, revisa els canals de Youtube als quals està subscrit, consulta les publicacions dels Influencers als quals segueix, escolta playbacks del Tik-tok que li han agradat prèviament, segueix les identitats de Twitter que li donen el que busca i així fins a l’infinit. I si no en té prou amb les seues preferències explícites, els algoritmes de Google, Instagram, etc. li mostraran el que és coincident amb el que busca. És a dir, la unificació de missatges s’ha esmicolat en una adaptació individual, ara cada u veu el que vol, allò que prèviament ha buscat i que ja sap que li agrada. Per tant, la nostra actuació pedagògica perd bona part del seu sentit, perquè és difícil portar algun producte comú a tot l’alumnat, i perquè la diversificació d’interpretacions ve donada per la tria de preferències inicial, diguem que la mediació està feta prèviament. (...)

Continuar llegint a El diari de l'educació .