Distopies

El conte de la criada és una sèrie inquietant i torbadora, que dibuixa un futur espantós en el qual la vida humana, la vida digna i inalienable, és impossible. Les criades i els amos viuen un món lent i asfixiant, controlat i opressiu. L'ambient i el pas del temps és insuportable i provoca en l'espectador ganes de fugir, d'interrompre l'emissió i oblidar aquell malson improbable.
Però la força de la sèrie no rau ací, en el dibuix distòpic d'un futur d'opressió i repressió. De fet, el futur que dibuixa la sèrie no sembla futur, sinó més aïna passat i present. Una societat en la què les dones no tenen cap dret, no poden decidir ni participar en la política ni en la família, és una societat que molts podem recordar de no fa molts anys. Una societat en la qual les dones no poden conduir la podem trobar en alguns paisos propers. I una societat en la què s'utilitza les dones com moneda de canvi sexual i/o reproductiu continua vigent, malauradament, a casa nostra.
L'autèntic valor torbador de la sèrie apareix quan ens expliquen el procés pel qual una societat democràtica i pròspera com els Estats Units arriba a convertir-se en una societat totalitària i repressiva. Ací és on la por se n'apodera de nosaltres, perquè la deriva autoritària arranca en una crisi ecològica i de procreació, com podria ser una crisi migratòria o de seguretat, una d'aigua o d'aliments o qualsevol succés traumàtic que situés la societat en una situació de pànic. I, poc a poc, grups ultres organitzats, aprofitant la por i la desesperació ciutadana es fan amb el control polític del país. És una hipòtesi tan creïble que sembla clarivident i produeix un efecte de pànic immediat.
A la pregunta de si seria possible als nostres dies un fenomen històric com el nazisme, El conte de la

criada respon clarament, està al girar el cantó. I aleshores és quan la ficció de la sèrie permet una aplicació a la situació política mundial. Un president autoritari al comandament de la principal potència del món amb arsenals nuclears per ensorrar el món. Un altre president més autoritari encara, corrupte i lligat a obscurs interessos, al timó de l'altra gran potència mundial. Un comité de personatges invisibles dirigeixen la principal potència emergent i apliquen censura i penes de mort a dissidents polítics. I la resta dels paisos amb possibilitat d'intervenció política, callats, desconcertats i paralitzats.
L'exemple d'Erdogan, de Putin, dels princeps saudis, de Trump i d'al-Assad envien un senyal inequívoc als nostres governants. Controlar la població, restringir les llibertats, nugar curt els moviment de protesta i limitar els drets democràtics surt a compte perquè proporciona estabilitat política i afavoreix un desenvolupament econòmic salvatge.

El perill existeix i està tan prop que fa por comprovar-ho. Però la ciutadania prefereix confiar, permetre xicotetes restriccions a la llibertat a canvi de seguretat i ordre. És un error, perquè les grans tragèdies històriques no comencen pel final, arranquen amb xicotets gestos i canvis legislatius discutibles. La llei mordaça, la repressió Catalana, la criminalització de qualsevol protesta contra la pobresa o l'explotació, són passes clares cap al totalitarisme i l'anul·lació democràtica.
No sé si les distopies ajuden a pensar i a evitar un futur negre o la por que encomanen ens paralitza i ens facilita l'acceptació anticipada d'aquest futur, però espere que estiguem alerta, perquè les grans dictadures van començar per l'acceptació de xicotetes regressions i la justificació d'un poder que reprimeix amb l'excusa de garantir l'ordre i la pau social.