Hui, 9 d'octubre de 2017, dia del País Valencià, he vist coses que no hauria volgut veure mai. He vist adolescents, que podrien ser alumnes meus, mostrant una bandera espanyola com un capot al que se suposava havíem d'embestir, com una pedra que volia llençar. He vist senyores ben vestides i pentinades insultant altres senyores com si foren escòria. He vist senyors amb pantalons de pinça i camisa de marca amenaçant amb el dit com una pistola. He vist joves emboçades en una bandera, pintades de colors la cara, insultant altres joves que manifestaven les seues idees. He vist "musculitos" de Levantina pegar amb ràbia i plaer. I senyors majors, jubilats potser, aplaudint els sensecervell mentre executaven les ordres d'aniquilació. He vist coses que no hauria volgut veure mai, he vist la cara del feixisme als carrers de València, i era una cara ben coneguda.
I he comprés el que passava perquè he recordat el que els meus majors em contaven. La memòria s'ha posat en marxa i ha vist una València post-franquista, amb grups de blavers organitzats deambulant per la ciutat, posant bombes a la Universitat i a cases d'intel·lectuals i perseguint joves que no pensaven com ells pels carrers buits de gent.
I ho he relacionat tot. He lligat declaracions incendiàries d'uns polítics que mai han abandonat els
cadells que els van portar al poder. He escoltat una premsa cavernícola justificant l'extermini i una premsa complaent jugant al tots son iguals per tal de mantenir una unitat esquinçada. He vist periodistes perdre la dignitat a la veu de l'amo, i polítics còmplices que miren a un altre lloc per mantenir uns vots miserables. He sentit declaracions patriòtiques, he vist banderes als balcons i he ensumat la voracitat dels llops esperant acabar amb la presa assenyalada. Sí, he vist el feixisme als carrers de la meua ciutat i he entés que ja havien tret a passetjar al monstre, que l'havien deslligat i estimulat.
I no m'agradaria haver-ho vist, però una vegada copsat és impossible d'oblidar ni negar. I la por s'ha apoderat de mi, una por trista, deseperançada, per un país que mai ha arribat a ser i al que no perdonaran cap gest de valentia, ni de dignitat. Però també he comprés que la dignitat no és mendiga, que la llibertat no s'autoritza, que s'han de prendre. He comprés que la democràcia és guanya, es defensa, es construeix. I he comprés que estem sols, que no podem confiar en una premsa silenciada i comprada, ni en uns polítics abjectes que no dubten en utilitzar les armes més mortíferes contra els seus conciutadans. La ciutadania està sola, amb la seua dignitat, però sense por, i haurà de prendre partit. I el partit no pot ser altre que el de la llibertat i els drets, el de la reivindicació legítima i l'afirmació autoconscient d'una identitat col·lectiva alegre i combativa, orgullosa i tolerant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada