Els límits de l'humor

Està parlant-se molt últimament dels límits de l'humor. Sobretot arrel de la condemna a la tuitera Cassandra pels tuits sobre Carrero Blanco. També per algun que altre comentari sarcàstic sobre un xiquet malalt que volia ser torero i per la citació a Dani Mateo pels acudits sobre el Valle de los caídos.
A aquesta polèmica, s'ha sumat Dani Rovira amb un post en Instagram fent una suposada reflexió còmica sobre el masclisme i els comentaris que ha generat a continuació, tant criticant-lo com recolzant-lo, entre ells el d'Ignatius afegint-se a la broma sobre el feminisme.
La qüestió per a mi és clara, en una societat democràtica la llibertat d'expressió està per damunt del dret a l'honor, de la correcció política o de les molèsties més o menys greus que puga generar. Evidentment no està per damunt del dret a la vida i a la integritat física i només en el cas que les comunicacions anaren dirigides a infligir un mal s'haurien de perseguir. Per a la resta tolerància total,

independentment del bon o mal gust dels acudits.
Si bé, dit açò, és evident que hi ha molts tipus d'humor i moltes maneres de fer-lo, i en aquest sentit l'humor tampoc està exempt de la crítica, de la mateixa manera que ell l'exerceix amb total llibertat. Vull dir que una vegada fet l'acudit, la resta de persones tenim també el dret d'expressar la nostra, de dir si és un humor antiquat o actual, de mal gust o graciós.
I per a jutjar el tipus d'humor cada u té el seu criteri, és evident que a tots no ens fan gràcia les mateixes coses, no és el mateix Los Morancos que Faemino y Cansado, ni els acudits de Bertin Osborne que els de Broncano. I en aquest sentit no és cert, com deia Machado, que la veritat siga la veritat la diga Agamenó o el seu porquer, com no és el mateix un acudit racista en boca de Los Morancos que de Cansado. No és el mateix, perquè coneixem a la persona que hi ha darrere del personatge, sabem les seues opinions, intuïm les seues intencions i esperem un humor més intel·ligent d'uns que d'altres. De la mateixa manera no és el mateix un acudit masclista en boca de Bertin que en la de Broncano.

Ara bé, quan l'humor suposadament intel·ligent (i em referesc a Broncano o Cansado) fa acudits que donen per suposat el masclisme i l'assumeixen, l'acudit pot ser més o menys graciós, però pot no fer gens de gràcia. Vull dir que els acudits sobre el feminisme poden ser càustics o masclistes en funció de si donen per suposats els prejudicis tradicionals o els posen en qüestió. Quan un humorista repeteix una acudit masclista sense posar en qüestió d'alguna manera (i en té moltes, el to, la cara, algun afegit) el masclisme o el racisme que destil·la, aleshores l'acudit esdevé antiquat, incoherent i deixa de tenir gràcia.
Un humorista com Ignatius pot dir "Fascismo del bueno" i tots sabem que ho fa en to crític, però si aquest crit el profereix Bertin Osborne, aleshores sabem que no està fent broma i no fa gens de gràcia. Per això, si el mateix Ignatius critica el feminisme sense qüestionar el model masclista vigent, l'acudit esdevé buit i repetitiu i no fa gens de gràcia, per molt humor que siga.