Puresa moral

Sempre m'han molestat els purs, aquelles persones impol·lutes que fan goig de tanta coherència, que no entren mai en contradiccions, que mai s'embruten les mans ni les consciències. Tolerància zero, honestedat contrastada, honradesa per damunt de tot. És un discurs clarament religiós, estrictament catòlic però, per desgràcia, ben pròxim al d'una gran part de l'esquerra que ha fet d'aquesta honradesa i absoluta transparència moral el seu discurs contra la corrupció.
És un error, Perquè la lluita contra la corrupció, l'estafa i l'opressió no depén de la bona voluntat ni d'una fusta especial de la què estan fets els alliberadors de la pàtria. No depén d'una concepció de la natura humana "buenista", pura. No depén de confiar en els "millors" ni de triar els més adients, aquells amb característiques especials cridats a donar la vida pels demés. És un gros error, creure això. Perquè la transparència democràtica depén dels mecanismes de control que posem a l'abast dels poders públics i de que aquests funcionen amb total independència.
I dic tot açò arran del cas Espinar, però també Monedero o Echenique, i fins i tot Moral Santín. És curiosa l'exigència moral que els mitjans de dreta projecten contra l'esquerra, sobretot si la contrastem amb la tolerància que demostren cap als seus. És com si els rics, els poderosos i els "de sempre" tinguessin patent de cors amb la corrupció, l'estafa o l'usura perquè, a fi de comptes, el seu objectiu en la vida és guanyar diners, i qualsevol desviació moral es perdona amb la confessió i es justifica amb el pragmatisme. Ara bé, quan són els altes, quan són els polítics d'esquerra els que defrauden a hisenda o cobren dietes desorbitades, aleshores és imperdonable, aleshores els etziben el seu codi moral com si d'una pedra dura es tractara.
Però em molesta molt més encara l'exigència moral de la pròpia esquerra amb els seus. És com si la gent que professa unes idees de progrés hagués de ser pura, casta i impòl·luta, i no entenc perquè. Les persones d'esquerra són igual que la resta, amb tots els defectes i virtuts que tenen les persones, i amb la necessitat de guanyar diners, de guanyar-ne uns pocs més si és possible, o d'estalviar-se'n uns pocs amb hisenda si la legalitat o l'incògnit ho permet. I no hi ha res d'estrany en aquesta realitat, a fi de comptes a tots ens fot pagar més del que ens toca, o pagar més que el veí, o no traure tots els diners que podem de la venda de la nostra casa, cotxe o el que siga. No som germanetes de la caritat ni ho volem ser, perquè ho hauriem de ser?
Potser el problema de Podem ha estat no adonar-se'n d'açò i entrar a criticar els polítics per errors personals, potser han anat de purs i casts i ara la puresa i castedat es torna en la seua contra. Però el seu error no ens pot fer perdre la perspectiva; el problema no són les persones, son els mecanismes polítics i públics que posem per impedir que les persones caiguen en la temptació de magnificar els seus beneficis, i en aquest sentit només hem de jutjar la conducta pública i les mesures polítiques que s'impulsen, i no les conductes individuals si son assumides amb totes les conseqüències.
O tenim clar açò o caurem en la trampa de la dreta més hipòcrita i cínica i acabarem convertint-nos en hipòcrites i cínics, i aleshores ens tindran agafats dels collons i dels ovaris i sense cap possibilitats de posar mesures per tallar la corrupció.