La resposta despectiva de Pedro Sanchez a l'oferiment de Pablo Iglesias d'un front d'esquerres al Senat i el veto posterior al PSPV de Ximo Puig a fer-ho al País Valencià mostren una sèrie d'indicis ben preocupants sobre la situació del partit.
En primer lloc demostren inseguretat i por, lògica d'altra banda, a ser desplaçats del seu paper central en la conformació del govern. Evidentment, el pacte IU-Podemos els posa nerviosos, però respondre amb la sobreactuació només demostra frustració i incapacitat, i així no fa més que accelerar el procés de descomposició del seu partit i evidenciar les possibilitats reals de la coalició d'esquerres.
En segon lloc la negativa a conformar majories d'esquerra al Senat només pot interpretar-se com una
voluntat de perdre les eleccions en aquesta cambra. És evident que l' "aparato" del partit no vol tenir a mà un govern d'esquerres. Si així fora, les pressions serien massa grans per escometre transformacions profundes, i prefereix tenir l'excusa de la majoria de bloqueig del PP al Senat. Una bona excusa per dir NO a grans reformes constitucionals necessàries i un pas més per mantenir la política nacional en la inactivitat i frenar la transformació social.

Un escenari difícil per a un partit que ha governat el país durant molts anys i que no està sabent
orientar la seua actuació política en un sentit clar, assumint el seu passat històric i el seu paper polític tradicional. El Psoe només pot ser d'esquerres o no serà, però sembla que alguns prefereixen una mena de gran Partit Espanyol que faça compentència a Ciudadanos. Per aquesta via la desaparició o simple intranscendència política està més prop que mai, perquè l'electorat comença a entendre el missatge; votar socialista és votar polítiques conservadores de manteniment de l' "estatus quo" econòmic i polític, votar socialista és votar polítiques tèbies que només fan que reanimar un PP en estat crític, i que sembla nodrir-se de les torpeses dels que haurien de ser els seus oponents, però treballen per a la seua reanimació.
2 comentaris:
Jo veig dos problemes, el primer i que més em preocupa és el vasallatge del PSPV al govern del PSOE, han quedat en ridícul, i sobretot en una València que ha despertat del somni etern del "Levante Feliz".
I el segon problema el veig en les incapacitats de fer actualment polítiques que primen la despesa social, perquè estem en un atzucac del capitalisme a tot Occident i no es veuen solucions que no passen per fer públic el deute privat, que no és solució, òbviament, sinó el parany que ens prepara el capitalisme en la darrera seua fase i per a exprémer fins al límit la llima.
I la solució la veig en fer polítiques socials, però emmarcades en aquest capitalisme global, tipus les polítiques moderades de la coalició PSPV-Compromís-Podem, ací a la Comunitat Valenciana. Però oblidem-nos ja d'un món keinesià, ja és molt difícil que la roda de la Història torne una altra vegada als anys 60-70 i 80. I no perquè jo no ho vulga sinó perquè el capitalisme global s'ha adonat que amb la caiguda del Pare cal fer tornar-lo des d'una òptica econòmica que no social.
Vicent
Sí, els dos temes que comentes son importants, la submissió a Madrid, o a Sevilla, comença a ser patètica, i la impossibilitat de fer polítiques socialdemocràtes està deixant sense espai polític al Psoe. Crec que ja està amortitzat, els "pares" del capital s'han adonat que no fan falta. Si bé això està provocant el sorgiment de moviments més radicals, que desafien el capitalisme de manera més oberta, i no sol ací, també a EEUU amb Sanders, Gran Bretanya i Europa en general. Crec que venen canvis polítics.
Publica un comentari a l'entrada