Ciutadans taronja

La irrupció de Ciudadanos al panorama polític nacional ha trencat tots els càlculs previs sobre possibles resultats electorals. El seu ascens sembla imparable i, a hores d'ara, no sabem encara on pot estar el seu sostre. De manera similar al fenomen Podemos, pel que fa al seu augment a les enquestes, cada nova fornada d'estimacions apunta a un creixement exponencial (l'enquesta d'avui a El pais, lli atorga ja un 18%, en igualtat amb el PP i a molt poca distància de Podemos i Psoe).
Aquesta irrupció ha provocat que la cantada majoria simple amb la qual funcionava el PP i que ja li venia bé per a les seues perspectives electorals, estiga ara més lluny que mai. També està fent més difícil un probable gran pacte per la governabilitat que unira PP-Psoe en un govern de concertació. I de la mateixa manera, està frenant l'ascens, imparable fa uns mesos, de l'incòmode Podemos.
Però perquè s'ha produït aquest ascens vertiginós d'un partit i un líder, Albert Rivera, que ja portava 10 anys implantat a Catalunya sense massa ressò polític més enllà de ser la quinta columna antinacionalista? Doncs com en tota novel·la policíaca hem de mirar les condicions en les quals es produeix el crim i, sobretot, a qui beneficia.
Les condicions polítiques son les que hem descrit abans. Un context de debilitat de la dreta, amb una probable fins ara victòria per la mínima que, cada vegada, feia més impossible l'accés al govern degut a la impossibilitat de trobar aliats en un parlament controlat per l'esquerra. En aquest context, Upyd va tancar la porta a una coalició amb Ciudadanos, impedint d'aquesta manera la formació d'un gran partit de centre liberal. Des d'aquest moment, des de la suposada portada als nassos d'una Rosa Díez que s'havia mostrat massa personalista i, per tant, massa díscola per als interessos dels poders fàctics que apadrinaven aquesta coalició, el partit de Rivera ha anat augmentant com l'escuma gràcies a les seues aparicions mediàtiques i a la creació d'una consciència de simpatia i victòria que no se sap ben bé d'on sorgeixen.
Podríem dir que l'ascens de Ciudadanos s'assembla molt a les Revolucions Taronja que han omplit de

protestes paisos incòmodes per al capitalisme (Polònia, Ucraina, Bielorussia). Es tracta d'un moviment suposadament transversal, apolític o poc polititzat, complaent amb les polítiques neoliberals i amb un disseny mediàtic desproveït de referents i fàcilment adaptable a qualsevol escenari post-electoral. És a dir, el partit perfecte per mantenir les coses tal i com estan, però capaç d'aglutinar el descontent ciutadà sobre la política tradicional.
Què vol dir, per tant, aquest creixement d'un partit intranscendent fins fa poc? En primer lloc, que els poders fàctics econòmics han donat per amortitzat el PP i el Psoe o, si més no, pensen que ja no són capaços de mantenir l'ordre necessari per continuar fent negocis milionaris. En segon lloc que el fenomen Podemos estava creixent massa i s'havia convertit en un perill real per aquest ordre econòmic. I en tercer lloc, que el cabreig ciutadà ha adquirit unes proporcions que ja no poden ser controlades amb les ferramentes polítiques tradicionals i per això calia la formació d'un nou instrument d'intervenció que captara aquest segment ciutadà que no pensava continuar votant els partits tradicionals.

En aquest context, l'operació Ciudadanos ha estat fomentada pels mitjans addictes a les grans empreses que controlen l'economia europea i finançada per aquestes mateixes, i dissenyada, possiblement, per la mateixa consultoria que va aconsellar la revolució taronja ucraïnesa, i que també és assessora de la CIA. Les similituds són massa evidents i l'estratègia coincident; la generació (via enquestes i declaracions) d'una sensació de victòria, d'expectatives de triomf  possible; el dibuix d'un perfil polític d'aspecte amable i despolititzat (Rivera i Ciudadanos) i, per últim, l'aprofitament d'una estat d'ànim d'indignació entre la ciutadania per tal de reconduir-lo cap a la nova formació.
L'operació està en marxa i, de moment, ja està produint els efectes prevists, podria ser que que en molts llocs el nou partit mantinga en peu governs de Psoe (Andalusia) o PP (Madrid) i impedisca governs d'esquerra en altres (País Valencià), fins arribar a apuntalar un govern nacional que continue aplicant les polítiques neoliberals que portem vuit anys patint. Aquesta és la perspectiva del nou instrument electoral que els que dominen el món han posat en marxa.