La irrupció impactant del fenomen Podemos ha trasbalsat de manera radical el panorama polític de l'esquerra espanyola i valenciana. En un primer moment, les expectatives de victòria, el ràpid ascens a les enquestes i la radicalitat inicial del missatge dels seus caps visibles, va generar unes expectatives apassionants. Si bé de seguida vam veure que el seu ascens es feia a costa dels partits d'esquerra tradicionals, el Psoe, Esquerra Unida i Compromís al País Valencià. Tampoc es perdia molt, van pensar molts. Que el Psoe perdera el se paper hegemònic a l'esquerra podia ser interpretat com una entrada d'aire fresc beneficiós després de dècades d'immobilisme polític i poca transformació social. Si Esquerra Unida quedava convertida en una força testimonial de nostàlgics d'una esquerra acabada tampoc preocupava a molts. I que Compromís vegés limitades les seues expectatives d'ascens podia interpretar-se com una conseqüència lògica del discurs nacionalista al País Valencià.
Però el problema arriba quan les expectatives electorals del nou partit, Podemos, no són tan espectaculars com per aconseguir una victòria directa, i quan els dirigents mediàtics del moviment comencen a suavitzar el seu discurs. Açò ens situa davant de dos problemes que poden convertir el somni d'un recanvi polític en un malson de continuïtat.
En primer lloc, és molt possible que Podemos arribe a una segona o tercera posició a les eleccions nacionals
i autonòmiques, amb un repartiment d'entre un 20 i un 30% dels tres primers partits (Psoe, Pp i Podemos), cosa que faria molt difícil la formació d'un govern i que podria conduir a un pacte dels partits tradicionals, a una gran coalició PP-Psoe que impedira el canvi necessari. Al País Valencià aquest escenari és especialment dramàtic, ja que les enquestes pre-podemos situaven la possibilitat d'un tripartit Psoe-Compromís-EU com l'opció més probable. Ara la situació es complica i potser ens trobem amb una majoria de bloqueig institucional que impedisca la necessària transformació de les institucions polítiques. Si bé, algú pensarà que aquesta circumstància no és roina, només dilata uns anys la victòria de Podemos, com ha passat a Grècia amb Syriza.
Però això no ens pot consolar perquè tot i que el fet que l'esquerra no puga formar govern a les pròximes eleccions pot interpretar-se com una qüestió merament estratègica, que portaria uns anys més tard a la victòria esperada, oblida que tres o quatre anys més de govern popular o de coalició poden representar, per al País Valencià en particular, una desfeta cultural, lingüística i política irreversible. No ens queda temps, i ho teníem ahí amb el tripartit, mentre que ara no està gens clar.
Però en segon lloc, i el problema més gran per a l'esquerra, és que el partit que es postula per a ser principal partit d'aquest espectre no té un discurs clar ni articulat de canvi social, que el seu discurs es cada vegada més ambigu i descafeïnat i que els seus dirigents estan imposant una estratègia de fagocitació de l'esquerra que busca acabar amb qualsevol competidor i no confluir per a guanyar. Això significa que la seua irrupció està portant a l'esquerra tradicional (Esquerra Unida particularment) a l'escissió, el dubte estratègic i la confecció accelerada de propostes i lideratges improvisats, cosa que pot abocar-la a la desaparició o conversió en força testimonial. No passaria res que un terratrèmol polític sacsetjara les forces polítiques i les transformara en moviments més preparats per als nous temps, però si el recanvi passa per la formació d'un gran partit a l'estil del Partit Democràtic de Renzi o d'una repetició del que va ser la gestació del Psoe a la transició, aleshores haurem perdut un temps molt valuós per a la transformació social.
10 comentaris:
La irrupció de Podem, que va ser primerament la postulació política de les idees de Slavoj Zizek ha esdevingut en un oportunisme fagocitador, ja Esquerra Unida n'ha patit les conseqüències i a més a més quan la gent que el forma es nodreix a les grans capitals amb el que açò té de poca implicació en el fet diferencial.
Han arribat a veure que entre el logos, on estem molt a sovint i l'éthos hi ha un gran pas, que han donat com els altres, res nou.
Vicent
Pense que la transformació social va a ser descafeïnada, o simplement no serà. Com bé dius, Podemos no vol confluir, ni pactar, ni arribar a acords, simplement vol fagocitar, aglutinar a molts baix la mateixa veu per a guanyar i, damunt donar-li un aspecte de participació ciutadana i renovació democràtica. La deriva cap al centre q estan fent n'és una bona prova.
I, si no hi ha canvi, no aguantarem la mateixa política durant molt de temps. No veig molta eixida, no ens queda esquerra.
Voldria aportar una miqueta d'optimisme davant el que ha significat i pot significar a futur l'aparició de PODEM: 1) Ha posat un tauler polític que estava resclosit pates per amunt; 2) Ha elevat els nivells de discussió política a una alçada desconeguda des de fa dècades; 3) Amb l'excepció de Compromís, que ha renovat -amb penes i treballs, que tot s'ha de dir- la seua proposta en la forma i en el fons, PSOE i EU venen patint una crisi interna important que explica la pèrdua d'electors en benefici de PODEM; 4) Finalment, i en clau molt personal, en les pròximes eleccions de maig, per primera vegada en molts anys, tinc més d'una opció per a votar amb una dosi d'il.lusió elevada. Per tant, Enric, no és poca cosa, no, a la meua opinió, el que ha significat l'emergència de PODEM.
Bé Vicent, no sabria dir-te si és Zizek o no, però el problema és que no ha hagut confluència, ni unió de voluntats.
Si, Mari Carme, de moment el discurs s'ha centrat molt, i això que encara no han tocat poder. La meua preocupació és aquesta, que es convertesquen en un gran partit establishment, com el Psoe. Tot i que tinc l'esperança que no fora així.
Joan, tens tota la raó, certament Podemos ha tingut un efecte trasbalsador del panorama polític, i això ha estat molt bé, donada l'apatia política per la qual passàvem, i ha elevat el nivell de discussió política també.
Realment no volia ser tan negatiu en la meua valoració, però veig un afany instrumental-electoral tan gran en els seus plantejaments que comence a preocupar-me per quins són els objectius que persegueixen. Tot i això, és cert que només el fet de preocupar a l'establishment polític és un gran èxit.
"Tampoco se pierde mucho, van a pensar muchos" Pues bien, Enric, soy uno de ellos:
Nadie le ha tendido una trampa al psoe. Ellos mismos han cavado su propia tumba, sobre todo en los últimos años.
IU: Creo que estamos hartos de que sus luchas intestinas, nada ideológicas, sino sencillamente quítate tú para ponerme yo.
De la derechona no hablo, pero en conjunto todos han facilitado el fenómeno Podemos que el tiempo nos irá diciendo. Parece que las encuestas han señalado ya un tope y temas como el de Monedero...
Te entiendo Emilio, es verdad que los partidos tradicionales han cavado su propia tumba, y que Podemos ha traído aire fresco. Si renuevan el panorama político ya será mucho. Luego veremos.
Benvolgut Enric, Podem ha dut aire fresc al panorama polític valencià (i espanyol) ara falta vore com es comporten quan toquen el poder en el planol cultural, lingüístic i polític valencià. A vorem!
I realment feia falta l'aire fresc, si bé la deriva ambigua posterior és el que és perillós. De totes maneres és cert que no perdem molt amb l'eixida dels actuals.
Publica un comentari a l'entrada