Natura humana

La última i esfereïdora notícia sobre corrupció política és la del regidor d'EUPV de l'Ajuntament de Burjassot, acusat d'abusos sexuals i assetjament. Si bé, aquesta és una més entre el reguitzell  d'imputacions i acusacions a polítics de tots els bàndols que ja vam comentar a l'entrada anterior d'aquest blog i que ha esguitat a esquerra i dreta sense distinció.
La gent d'esquerra solem ser més intransigents amb aquest tipus de conductes perquè pensem que els polítics d'esquerra han de ser més honests, sincers i honrats que la resta, i ens sorprenem quan la corrupció o la simple maldat afecta als que creiem destinats a netejar la política de corrupció. Fins i tot tenim la temptació de pensar que "tots són iguals" i que qualsevol de nosaltres, si arribàrem al poder, ens n'aprofitaríem de les circumstàncies en benefici personal i familiar. Un lament desesperançat que, moltes vegades, porta a l'apatia i l'abstenció política i electoral.
Però aquesta idea parteix de l'equívoc de pensar que la qüestió de la corrupció és un assumpte personal, que depén d'un compromís moral individual i de la honradesa d'uns quants (els nostres) davant d'uns altres (els que sempre han governat), més proclius a caure en la temptació i amb una maldat innata produïda pel seu origen social (de classe benestant), situació econòmica o orientació política.

Aquest enfocament ens distrau de la vertadera arrel de la corrupció que rau, en realitat, en unes estructures polítiques opaques i avariades. En realitat, els mecanismes democràtics han d'estar preparats per tal de detectar i tallar qualsevol actuació contrària a les lleis, i més encara si qui les fa és un càrrec públic, siga del partit que siga. Una democràcia efectiva és aquella que disposa de mecanismes de control, judicials, polítics i mediàtics per tal de detectar les conductes desviades i denunciar-les i perseguir-les sense embuts.
No es tracta de confiar en una suposada natura humana idíl·lica i compromesa sinó de, ben al contrari, conéixer les debilitats humanes i vigilar-les quan disposen de més poder per a realitzar-se. Una societat democràtica lliure de corrupció és una societat transparent en la qual els seus polítics són tan visibles per la nit com a plena llum del dia. L'esfera pública no pot albergar zones obscures i aquells que s'hi dediquen a ella han d'aquirir el compromís de visibilitat absoluta, encara que això puga afectar algun aspecte de la seua privacitat.
Deixem-nos, per tant, de laments hipòcrites i acusacions personals, i construïm un sistema atent i actiu que controle i vigile els que ens han de dirigir. Aquesta i no altra és la diferència que separa l'esquerra de la dreta, la voluntat de control i transparència. Persones roines n'hi ha a tot arreu, però els sistemes democràtics les detecten només comencen a aprofitar-se'n dels mecanismes de poder que els ciutadans hem posat a les seues mans per tal de millorar la realitat i no per traure'n beneficis personals.