Corrupció

N'estem servits, de notícies sobre corrupció. I sembla que el temporal es fa fort. Els titulars n'estan plens de casos vergonyosos de tràfec d'influències, converses irritants i condicions avantatjoses en contractes milionaris. Però no ho oblidem, la profusió de notícies sobre el tema no és innocent. A la societat de la informació, ni el silenci ni el soroll ensordidor són imparcials. Hem de posar en marxa el mecanisme de la sospita i plantejar-nos algunes preguntes que semblen ocultes entre tanta resposta no preguntada.
Comencem, per exemple, amb... Perquè justament ara sabem que els diputats europeus disposen d'un fons de pensions finançat amb diners públics i afavorit per condicions fiscals legals, però immorals? Per què sabem ara que tenim 10.000 aforats a Espanya i coneixem també que a la Gran Bretanya no n'hi ha, o a França només ho és el president? Portem quasi quaranta anys de democràcia i mai ens ho havien contat, ni els aforats ni les comparacions. Per què escoltem ara les converses entre una alcaldessa i un empresari trempat, o entre aquest empresari empalmat i el nebot d'un ex-conseller i ara president d'unes Corts autonòmiques, devot confés i practicant de missa diària i confessionari,  que es permet expulsar del Parlament valencià una diputada elegida democràticament pel poble?
Per què justament ara apareixen casos i més casos de corrupció que esquitxen tot l'espectre polític, des de
l'IU de Willy Meyer, fins la Rosa Díez d'Upyd, passant per Magdalena Álvarez del Psoe y Castedo del PP, sense oblidar el Pablo Iglesias de Podemos que, diuen, ha rebut diners del Chavisme, ohhh! Per què justament ara? Ara que Joan Carles I ha abdicat i ha estat aforat a corre-cuita, tots sospitem perquè, però no ho podem dir, com no podem mostrar banderes republicanes, ni afirmar sospites sense l'habitual "pressumpte". Què està passant? Res és innocent a la societat de la informació, com deiem abans, no existeixen les casualitats ni les coincidències.
Sembla que algú està interessat en fer calar el missatge del "tots són iguals", "qualsevol faria el mateix" o " no hi diferència entre uns i altres", perquè això beneficia als que sempre han estat manant, als que han afavorit, permés i fomentat la corrupció, als que han fet del clientelisme la seua manera de fer política.
Però, com sempre, ens diuen que mirem el dit quan apunten a les estrelles, perquè el problema no és que
determinades persones, representants públics o privats, siguen corruptes, sinó que el sistema polític muntat al seu voltant els ho permeta. La democràcia no eradica el mal ni la tendència a l'egoisme de  moltes persones, però sí que el preveu, organitza sistemes per evitar-lo i castiga durament aquells que el cometen. El problema no és la corrupció, que potser fins i tot explicable des d'una visió de la natura humana imperfecta i corrupta, és la permissivitat entorn a la corrupció. El problema no és que un diputat de qualsevol partit haja aprofitat el seu càrrec per enriquir-se, això és immoral i il·legal està clar i s'ha de perseguir i condemnar, allò més discutible ve quan el seu partit el disculpa, l'empara i el manté al càrrec. Ja n'hi ha prou d'hipocresies i declaracions grandiloqüents, no confiem en les persones de manera incondicional, ni tenim perquè, només volem que el sistema polític sancione aquelles que se n'aprofiten il·lícitament del seu càrrec, i els expulsen dels càrrecs públics. Només volen que els mecanismes de control democràtic del poder funcionen, i s'apliquen.
Prou d'engegar el ventilador per justificar la permissivitat d'aquells que, des del poder, justifiquen i emparen als corruptes. Ni un vot als corruptes, als de debò, als que no posen en marxa polítiques de transparència i control democràtic, i aquests ja sabem qui són, els que porten trenta anys manant sense interrupció, i sense fer res per aprofundir en un sistema democràtic i transparent políticament. No cal dir noms.

República

La paròdia de recanvi d'una institució antidemocràtica i caduca que estem vivint aquests dies no té cap justificació política legítima en una estat democràtic. És trist escoltar els esforços dels poders fàctics per legitimar una successió que, per definició, és il·legítima. Però la unanimitat als mitjans de comunicació i la unidireccionalitat dels discursos polítics ruboritza a qualsevol persona benpensant i fa sospitar una necessitat imperiosa per tapar un buit de legitimitat escandalós.
Una democràcia és un règim polític que adquireix el seu sentit per la sanció del poble. Aquesta sanció pot ser directa o indirecta, però si es vol aprofundir en aquest model polític, és preferible que les grans qüestions, com el model d'estat, es decidesquen de manera directa. Un referèndum sobre aquesta qüestió seria un símptoma de salut democràtica, una lliçó de política participativa i un bon exercici de múscul democràtic. Però la por dels poders establerts no té límits. Han vist les orelles al llop i volen deixar ben tancada la qüestió. No saben que les presses són  males conselleres i que els problemes polítics poden ser solucionats a curt termini amb aquesta actitud, però que justament per això tornen a ressorgir amb més força, en un plaç de temps un poc més llarg.
I aquesta concepció del poder no és nova, no l'hem inventada nosaltres. Als temps de la Revolució francesa es va imposar aquest model d'una manera més expeditiva, i es va justificar de manera més clara. Per si de cas oblidem d'on venim i què significa poder democràtic, podem llegir uns escrits del Marquès de Sade, que ho pot dir més alt, però no més clar. Ací teniu un tast:

"Si vuestros mandatarios pueden prescindir de vosotros para hacer las leyes y vuestra sanción les

parece inútil, en ese momento nacen los déspotas y vosotros sois esclavos. Si no quieren sustraerse a esta indispensable obligación de haceros sancionar las leyes, osad preguntarles ¿cómo un mandatario público puede imaginar que el mero título de representante de la soberanía puede detentar el mismo derecho de la soberanía ? ¿Cómo creen ellos que la opinión de soberanía que les confiáis puede llevar en sí el derecho de decisión absoluta? Las más grandes desgracias os esperan si se pasa a otros, sin responder a este problema. Estáis perdidos si os imponen leyes que no habéis aprobado, pues se imparte el poder sin que éste emane del pueblo y pronto eclipsarán los rayos de autoridad que sólo deberían salir de vuestras manos."

 Ideas sobre el modo de sanción de las leyes.

Ja sabeu, estem perduts si ens imposen lleis o reis que no hem aprovat, perquè si el poder no emana del poble, prompte creuran que ens poden manar sense consultar-vos i negaran l'autoritat del poble.

VISCA LA REPÚBLICA!!!!!

Lectura

Llegir és un dels actes més personals, lliures i creatius que conec. Des del moment de la tria fins el ritme o l'atenció que hi posem. Llegir és, certament, una experiència única, personal, diferent en cada persona i, fins i tot, diferent per a la mateixa persona en moments vitals successius.
Ara bé, la lectura mai es dona en el  buit de la mateixa manera que no existeix una llibertat sense condicionaments. Una recomanació d'un amic, una crítica favorable o l'obligatorietat per raons escolars o laborals determinen què llegim, com i quan. Moltes vegades diem que si ens obliguen a llegir ja no ens abelleix, o que si algú opina davant nostre sobre la lectura que portem entre mans ens vicia la lectura. Potser.
O potser també totes aquestes circumstàncies enriqueixen, o simplement modifiquen la nostra experiència lectora. Per què no? Tots recordem un llibre llegit obligatòriament que ens va obrir un món que no coneixíem, o una recomanació que va tòrcer el gust literari anterior. En realitat, qualsevol circumstància personal modifica la nostra experiència lectora, i hauriem de deslliurar-nos de prejudicis sobre la negativitat de l'obligació o la virtualitat exclusiva d'un suposat gust personal que, de fet, no existeix amb aquesta puresa i llibertat personal.
Però vull anar més enllà. Què en penseu de llegir un llibre subratllat. Vull dir subratllat per un altra persona. Imagineu-vos que l'heu comprat a una llibreria de vell. Qui haurà estat el primer lector? Què voldria assenyalar amb el seu subratllat la propietària original? O imagineu-vos un llibre deixat, per un amic, mestre o conegut, tant és. En aquest cas, quan coneixem al subratllador, la seua selecció esdevé una mena de pista deixada per a una posterior indagació psicològica, una investigació quasi policial sobre les raons que han portat la persona que ha llegit prèviament l'obra a assenyalar justament aquella frase, aquell fragment o aquesta paraula. I aleshores tot es transforma, perquè justament aquesta frase no hauria estat un objecte especial de la nostra atenció, i aquella paraula no hauria estat triada per la nostra lectura. Però el fet d'estar subratllada ens mou a pensar més enllà, a fixar-nos, a reflexionar sobre el sentit d'aquest fragment a l'obra que llegim o a la vida de la persona que l'ha llegida i ressaltada abans nostre.
Certament llegir un llibre subratllat no és igual que llegir-ne un sense estrenar, però l'experiència que proporciona és, potser, més intensa, rica i caleidoscòpica del que ens podríem imaginar des d'una concepció purista de la lectura com acte de llibertat personal que es realitza en el buit d'una existència absolutament lliure o deslliurada de condicionats vitals.