Personatges

Llegint Joan Fuster m'he trobat una explicació del perquè les novel·les ens donen llum sobre la nostra vida, perquè ens ajuden a comprendre els nostres sentiments i anhels.
Quan vivim, estem massa ocupats en viure, implicats en el tràfec quotidià i atabalats per la immediatesa de l'instant. És difícil guanyar una perspectiva que ens permeta mirar el conjunt, adquirir perspectiva. A les novel·les, a les bones novel·les, l'autor aporta la visió que a la nostra vida no tenim. Per això és tan important el seu ofici, per això les vides dels bons personatges literaris estan tan travades. No perquè siguen més coherents que les de les persones de carn i ossos, sinó perquè l'explicació de l'autor ens les ha fetes comprensibles.
Moltes vegades, en la nostra vida, necessitaríem un bon novel·lista que ens donara coherència a les nostres accions. Massa vegades perdem la perspectiva i ens emboliquem en aspectes intranscendents o no comprenem el perquè de la nostra conducta. Supose que allò que anomenem maduresa o autoconeixement consisteix en convertir-nos en autors de la nostra vida. Però això és tan difícil, tan rar com els bons novel·listes. La major part de les persones no som bons narradors, ni disposem d'una imaginació fecunda. El drama, la tragèdia apareix quan ens adonem que la nostra vida copia una història que no és la nostra, una història repetida o contada per un altre.

A l'entrada Novel·la del Diccionari per a ociosos, diu Joan Fuster: "Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n'adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L'ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència." p. 189-190