Utopia

Parlava en l'article anterior de la imprevisible, i potser catastròfica, evolució dels aconteixements al món àrab. Anava totalment errat, perquè l'autèntica magnitud dels fets històrics actuals no està en el futur, sinó en el present. El futur és absolutament indiferent, no per als ciutadans àrabs, que necessiten una societat millor, però sí per a jutjar els successos que vivim. L'autèntica magnitud històrica la marca el present, i el que passa a hores d'ara a Egipte és una utopia feta realitat, un motiu d'esperança per a l'humanitat i una il·lusió que pot marcar el sentit de la història.
De la mateixa manera que Kant va rebre les notícies de la revolució francesa amb l'esperança del que veu obrir-se un nou camí per a la humanitat, nosaltres, els occidentals, no podem obviar la magnitud d'uns esdeveniments que ens superen i ens ensenyen quina ha de ser la via d'acció política que hem oblidat.
El futur, en aquest cas, és la mentida dels poderosos, dels defensors de la situació actual, dels amos de la por. L'amenaça de l'integrisme és el principal argument dels que no volen que res canvie (Israel, Arabia Saudí, Europa, EEUU), dels que volen mantenir als governants corruptes, però dòcils. Però és l'hora del present. Perquè els fets que estan vivint a Egipte, a Tunisia, a Jordania, és un present carregat d'esperança, un present que dispara la seua projecció més enllà del futur, a l'espai utòpic del que és possible i necessari, del que és just. No calen reaccions tèbies, només confiança i ànim, i recolzament, tot el recolzament que els -ens- podem donar, perquè del seu present, pot dependre el nostre futur -i, sobretot, el seu-.