Els esdeveniments del món àrab, que porten unes setmanes sorprenent la nostra ignorància, són una manifestació perfecta d'aquell sentit de fer política més autèntic. La ciutadania organitzada, manifestant les seues propostes, demanant democràcia real, exigint mesures honestes, netedat i transparència. Setmanes de manifestacions, d'assemblees, de propostes. Es tracta del sentit de política que al món occidental hem substituït per aquell altre institucional, representatiu i llunyà. El problema és que, després de setmanes d'acció política directa, sembla arribat el moment de la política institucional. És l'hora de canalitzar el descontent, de capitalitzar les propostes i articular una eixida constructiva i necessària. Però això també comporta un dèficit democràtic, perquè és l'hora dels partits, dels polítics, de la negociació oculta i de l'intercanvi de contrapartides. I és en aquest moment on la ciutadania perd el control dels esdeveniments. Què negocien? Qui? A canvi de què?
A Tunísia (què passa a Tunísia?) s'ha constituït un govern transitori, a Egipte el procés encara està obert perquè la figura de Mubarak catalitza el descontent i manté la població al carrer, però ja s'amaguen discrepàncies, actors que fins ara no apareixien (els germans musulmans). A Espanya, després de la vaga general, també va passar el mateix, només que ací els encarregats de negociar les exigències ciutadanes estaven clars, eren els sindicats. Però no per això el procés de negociació va ser més clar i transparent, tot al contrari, encara ara sospitem que l'acord social signat recentment ha estat una conseqüència d'aquella protesta.
Però el que vull dir és que aquest és el gran dèficit democràtic de les nostres societats. La necessitat d'articular i donar veu a la població justifica la representativitat política, però aquesta hauria de garantir una informació detallada, una transparència total del procés negociador i una consulta constant. Per desgràcia, passa tot el contrari, ara ve l'hora de les portes tancades, dels missatges contradictoris i de les frases exagerades. A Egipte pot avortar el despertar democràtic, però a Europa i al món occidental en general l'ha desgastat tant que està posant en perill els avantatges democràtics.
6 comentaris:
Crónica del equipo de Amnistia Internacional en El Cairo tras la liberación de algunos de sus miembros que habían sido detenidos
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/egipto-pide-cambios/escribimos-desde-egipto/cronica/articulo/mision-en-el-cairo/?origen=egipto_feb11mail
Túnez, Egipto (y los que parecen venir detrás) han cogido por sorpresa no sólo a la ciudadanía. También a los políticos. Espero que todos saquemos las lecciones oportunas.
Me parece que una de ellas tiene que ver con lo que aquí se dice respecto a la democracia: no nos podemos dormir en los laureles. Hay que avanzar conforme a los tiempos. Y en este sentido, no andamos muy finos. Un saludo: emilio
Gràcies per la informació, Teresa, AI és una de les poques esperances que ens queden quan tot falla
Eso quería decir, Emilio, que necesitamos profundizar en la democracia porque de lo contrario se anquilosa y pierde su nombre. Fijate que en Egipto había parlamento y oposición, pero no ejercían. Eso puede pasar aquí, en Europa
¿Piensas realmente que en Europa todavía hay democracias en activo? A mi entender, son simplemente alternancias en el “poder” con un pequeño matiz. Como ya comenté en su día, en Europa y en el resto están, instauradas las dictaduras de los “mercados” (dictaduras de personas que se esconden detrás de “los mercados”) . Todos los políticos siguen apoyando la cantinela, que nos ha llevado hasta este punto: competencia, crecimiento, eficiencias, etc… . ¡Haciendo lo que siempre se hace, ¿qué se espera que cambie?!. Cuando se plantee cosas como: colaboración, redistribución, mínimos esenciales,… podremos hablar de algo.
Lamentablemente Enric, lo que está ocurriendo en Tunez, Egipto, etc… no es nada nuevo, es lo que ocurrió en Europa hace tiempo (en España hace menos). Ahora tendrán que quemar la “fase democracia” más rápidamente… y ya veremos que fase comenzamos nosotros “los europeos”..
És cert, Josevi, a Europa estem vivint la inutilitat de la política, entre altres coses perquè els mercats (als que ningú ha triat) manen més que els polítics triats democràticament. I aquest és el drama, perquè hem desprestigiat la política, però el que queda més enllà és el no-res, o pitjor, la tornada als nous amos del futur, Berlusconi, el Tea Party o Sarkozy.
Publica un comentari a l'entrada