Fe

Dues pel·lícules que he tornat a veure recentment em suggereixen una reflexió sobre la fe, tot i que cada una en proposa un sentit diferent, o potser per això mateix. Una és Nàrnia, en la qual la fe cega en Asland serveix de fil alliberador i motor de la victòria del bé sobre el mal. L'altra és "City of Ember" i en aquest cas, la fe és utilitzada pels governants de la ciutat subterrània per tal de mantenir l'estatus vigent recolzat per la religió oficial. Només el dubte sobre aquesta fe en els governants i l'esperança de trobar una eixida alternativa mouen els protagonistes de la pel·lícula a escapar.

Evidentment, la meua postura està més pròxima a la dels joves que escapen de “City of Ember” que als de Nàrnia, de fet, podria dir que la fe és una d'aquelles "virtuts" a la qual no li trobe el sentit a les societats modernes. Per això no puc entendre la importància que li dona el catolicisme i trobe que està fora de mesura i que és un vestigi més d'una visió antiquada de la moral que defensa. Si parlàrem de l'esperança fòra una altra cosa, perquè aquesta sí que adquireix un sentit profund de l'existència humana, posseeix una lectura optimista i admet un sentit humanista que la fa més pròxima als nostres temps, però la fe, no.

I és que la fe sembla absolutament irracional des del moment que demana una creença ferma sense dades observables. La fe exigeix una confiança que no és possible argumentar i que fins i tot, va contra el més elemental sentit comú. No entenc perquè aquesta falta d'argumentació pot convertir-se en element de salvació, a no ser que s’interprete en clau de lluita irreconciliable de la fe contra la raó, aspecte que podíem creure superat històricament des dels temps de la proposta kantiana d’una religió dins dels límits de la raó il·lustrada.

Un altre aspecte no menys important podria ser que aquesta obediència cega és fàcilment utilitzable pel poder per tal de mantenir les coses com estan. “Creu en els dirigents, escolta la fe, obeeix els seus designis”. No m'agrada. Fins i tot podríem dir que no és una virtut fàcilment compatible amb la democràcia, que exigeix una dosi més crítica i un dubte preventiu sobre les paraules dels seus dirigents. Per això em preocupa l’èmfasi que les veus catòliques posen en aquesta virtut, èmfasi que em porta a sospitar sobre la modernitat d’aquesta confessió que, massa vegades, es deixa portar per la paraula d’uns il·luminats que exigeixen fe cega en les seues paraules. No seria millor substituir-la per altres virtuts més lliurepensadores?