És llest, l’Eco aquest. Sembla que sabia fa anys -perquè el llibre l’ha d’haver començat fa molts anys, a no ser que l’haja copiat, que tot pot ser, això li agrada molt a ell- que justament pels finals del 2010 anava a esclatar el cas Wikileaks, un cas que anava a tornar a posar de moda les novel·les d’espies, després de la baixada que el final de la guerra freda havia produït. I es va posar a escriure El cementeri de Praga, una novel·la d’espies ambientada a finals del segle XIX, però amb fortes semblances amb l’espionatge del segle XXI. Algun pacte amb el dimoni haurà fet, l’Umberto que, si atenem a la novel·la coneix a la perfecció els cercles massons i de màgia negra.
De fet, un personatge com el capità Simonini, notari i falsificador magistral, encaixaria a la perfecció com a generador de cables i documents del cas Wikileaks, encara que al nostre temps, també hauria de dominar el món de la informàtica. A Simonini li fan encàrrecs els principals serveis secrets del món del segle XIX, francesos, russos, anglesos, i tot ells coincideixen amb el desig de filtrar allò que es vol que es sàpiga, però de manera que semble que se’ls ha escapat sense voler. I Simonini ho fa magistralment, accepta tots els encàrrecs, des d’organitzar un motí estudiantil abans que esclate de veritat fins filtrar la informació del nou model de canó militar que ja està desfassat, passant per organitzar l’aparell ideològic que acusa els jueus o els massons de tots els mals de la humanitat. De tots és sabut que no hi ha res més útil per a uns governants maquiavèlics que un boc expiatori, i els jueus han cobert amb escreix aquesta funció al llarg de la història.
Però ací entrem en l’altre aspecte en el que Eco demostra el seu poder com a vident. Perquè com sabia l’autor que anaven a atemptar contra una congressista demòcrata assenyalada pel Tea Party com una de les encarnacions del mal a la terra? Doncs ho sabia, o potser siga que Simonini continua viu i organitzant malifetes a les ordres de qui sap quins poders. I de la mateixa manera que va escriure (copiar, refregir, afusellar) El cementeri de Praga per tal d’assenyalar amb la diana els jueus, i això va ser utilitzat per Adolf Hitler com coartada intel·lectual per portar a la pràctica la solució final a Europa, potser també Simonini dirigeix els periodistes afectes al Tea Party (o fins i tot al mateix Losantos) que assenyalaven amb la diana Obama i els congressistes progressistes.
Si una cosa ens ensenya la novel·la, és que jugar amb estimular prejudicis antics i arrelats, com l’antisemitisme, el racisme o el sexisme és ben perillós, perquè moltes vegades els desigs es converteixen en realitat, i els monstre va més enllà del que s’havia previst. És evident que els responsables directes dels crims són sempre personals, però haurem de reflexionar tots sobre la responsabilitat social que implica crear un estat d’excitació general que acaba disculpant, o fins i tot justificant, els neonazis, racistes o maltractadors.
5 comentaris:
En els últims comentaris de l’entrada anterior m’ha interesat els accents que fiques per aclarir la teua entrada. La fe no pot ser una virtut pública; no és un bon model de convivència. Afegixes que cada ú en la seua vida privada pot fer el que vullga. A més la fe com a confiança, no ja religiosa, pot ser una actitud de vegades convenient a la vida privada. Virtuts públiques-virtuts privades.
Obris ara un tema ben relacionat i també interessant per motiu propi. Dius que sense oblidar la responsabilitat personal n’hi ha també una responsabilitat social, que pot fer referència, entenc, tant als liders que afavorixen cert estat de coses com una cultura/societat/instàncies diverses que, en lloc de fomentar l’esperit crític, “azuzan” els racismes, els anti i etc.
Em ve al cap el nazisme, la pressó de Abu Ghraib, les guerres civils o les dictadures. Sembla que les persones, amb independència del nostre nivell cultural, com a éssers socials tendim a la conformitat amb la majoria i a deixar-nos dur pels rols. És el que il•lustren experiments com ara el de la Prisión de Stanford i altres que precisament buscaven explicar des de la psicología social el fet del nazisme, en el sentit de la participació del poble alemany, ja foren soldats o gent corrent, afegisc. En la meua ment de vore moltes pel•lícules em represente la gent denunciat al veí o negant-se a amagar o protegir algú per por. N’hi ha un documental que recull aquestos i altres experiments i el presenta Philip Zimbardo. Es diu “El poder de la situación”. http://video.google.com/videoplay?docid=-6038591547147537054# Me acaba de venir a la cabeza tambien la película La ola. Tot això em fa ser pesimista respecte a la condició (social) humana.
El que dic és que certes formes de comportament social arrelen en tendències típicament humanes. I pel que dius es poden afavorir.
Tanmateix i obrint una bretxa en això del sentit crític em ve al cap un fisic de partículas que en un curs del Cefire sobre “Competencias educativas a través del cine” emprant la peli “El síndrome de China” paralava de les qualitats que en la seua opinió havia de poseir un bon ensenyant. Entre elles el sentit crític, i anava aplicant-ho a l’analisi de l’energia nuclear. Tanmateix, encara que li done la raó no deixa de ser cert que en últim terme, quan intentem saber d’alguna qüestió –com ara l’energia nuclear- ens recolcem en especialistes i gent que coneix les coses en profunditat. Ens fiem d’alguns als que otorguem autoritat pel seu saber o experiència.
Sí de fet la novel·la, si mostra alguna cosa, és aquesta política oculta (com la que mostren els papers de Wikileaks) que enganya el poble sense remordiments, que es creu amb el dret de contar la història de la manera més adequada per als interessos del poder. Però això, també és cert, és la fi de la democràcia. Per això una societat forta confia en els seus polítics, científics, esportistes... o d'altra manera ens passa el que ens passa... que Berlusconi és president d'un gran país. Ai!
Hola Enric. La teua resposta em va resultar molt suggerent i se me varen disparar les idees. Resumint vaig acabar pensant que, com dius, una societat ha de poder confiar en els seus polítics, esportistes, professors, etc... Tanmateix els jutges, les lleis i altres institucions democràtiques són necessaries per garantitzar el compliment de les funcions pròpies (per dir-ho d'alguna manera). A la vegada quan triompfa la corrupció es produix un estat de desconfiança.
Com el que vivim,per cert, dramàtic i perillòs. Esperem que s'introduisca un poc de seny en el món de la política, o potser el contrari és una crisi democràtica imprevisible
Publica un comentari a l'entrada