Bé doncs, a la panaderia, la dependenta va comentar que "què gracia, habla en valenciano", encara que afegint que "muy bien, está muy bien, yo no lo he aprendido". Doncs ja podries, ja, que tens vora quaranta i te se'n passa l'arrós.
A la verduleria, el propietari pakistanés li va preguntar si parlava valencià sempre, a la qual cosa el meu fill contesta que, sí, clar. I a més li va regalar una xocolatina per parlar valencià sempre, que sembla que és d'allò més difícil perquè es veu que la majoria el parlen a estonetes. He de dir que el pakistanés de la verduleria fa més esforç per parlar valencià que la panadera que és valenciana amb ascendents castellans.
Podeu imaginar la continuació del recorregut d'ahir, al qual podem afegir els comentaris del parc, on el "mira qué gracia, tan pequeño y habla valenciano" és d'allò més habitual.
La veritat que vivim en un país estrany, en el qual parlar la llengua de la terra és una curiositat, i no parlar-la una normalitat i fins i tot, un dret. Però podem traure una conclussió positiva d'aquesta anècdota, a tots els fa gràcia el valencià i, en alguns casos, et proporciona xocolatines de regal. Tot un consol.
10 comentaris:
Qui parla valencià habitualment té moltes "anècdotes" per contar. L'altre dia a la corseteria: "Tu no eres de aquí, ¿verdad?; es que como hablas valenciano todo el tiempo". La meua resposta va ser: "I jo que pensava que la que no era d'ací ets tu, que parles castellà!".
No et conte la cara que posà.
Però va i després em pega per sentir-me un poc culpable!
Maleïda falta d'autoestima valenciana!!
Ja ja, i damunt sóm els "raros". Quin país!
Jo més aviat tinc problemes de legitimitat; em solen dir: però tu d'on eres? valenciana? És que no parles com els d'ací... Gairebé, aleshores... ja sabeu.
Oïda filològica sí que tenen, sí.
És que som un país de filòlegs i historiadors de carrer, ja saps, una llàstima que no siguen físics ni metges, perquè aleshores sí que progressariem, sí.
Admiróse un portugués... etc.
Heu de reconèixer que fer de sociolingüistes i dialectòlegs també és una afició valenciana molt estesa. I el més divertit és quan algú (o alguna) et diu (en castellà) "...pues no, eso no se dice así, porque una vecina mía que es valenciana-valenciana dice..." i poseu-hi qualsevol animalà. És graciós això de "valenciana-valenciana", una expressió que sempre s'acompanya d'un gest d'afirmació de la mà (el dit índex fent cercle amb el polze) mentre es gira una mica el careto cap amunt (com la Pantoja)com qui s'arranca a cantar flamenc... A mi també m'agradaria ser valenciano-valenciano, jopeta...
Ah, però la Pantoja és valeciana-valenciana? No ho sabia, però de retruc podem cridar al Catxuli per a Alcalde de València, ara que Rita està designada per a altes funcions. Per cert, Rita serà de las valencianas-valencianas?
L'objecte de la llengua és la comunicació. Quan ens expandim, vam entrar en contacte amb altres llengües. Si volem comunicar hem d'aprendre-les. I utilitzar per a aquest tipus de comunicació llengües comodí: Engonals, castellà, Xinès,... Estic a favor de tot el que permet que s'estableixi la comunicació.
"l'objecte de la llengua és la comunicació" No sé... a principi de curs sempre dic això als meus alumnes, però cada dia estic més convençut que la llengua és, sobretot, un instrument de dominació... I pel que fa a la Pantoja, segur que quan va vindre a Torrent va cantar la "Maredegüeta" i això ja la fa més valenciana que la figa la Moma ;P
Bé Josevi, és cert que la llengua és un instrument de comunicació, però també és moltes coses més, instrument de poder, generador de formes de vida, etc. Ja saps, Wittgenstein i la caixa de ferramentes. I en el cas que comente la llengua s'utilitza a martellades, sobretot del castellà sobre el valencià.
La Maredegüeta? També ha sigut alcaldessa? Bé, és igual, però la Pantoja pot ser anomenada ciutadana valenciana-valenciana d'honor.
Publica un comentari a l'entrada