El succés del crucifix de Valladolid, torna a posar d'actualitat la qüestió de la laïcitat de l'estat. Sembla que els entrebancs continuats contra la separació d'esglèsia i estat no paren. Interessos morals, socials i econòmics ben clars, no paren de posar traves al desenvolupament d'una societat civil autènticament laica en la que, no ho oblidem, cabrien totes les confessions religioses, però en igualtat de condicions i sense limitar la llibertat dels no creients. No se perquè, però sembla que els qui no tenim religió, no tenim creences que defensar, ni drets trepitjats.
Doncs no és així. És absolutament necessari deixar d'imposar les creences catòliques a tota la població. De manera clara o amagada. A través de la negació a una veritable educació ciutadana, o de la imposició de la simbologia catòlica. Ells saben, que els prejudicis i estereotips d'una educació informal invisible però molt influient, continua exercint el seu poder manipulador. Per això no volen una educació moral formal i que mostre les cartes que s'hi juguen. Prefereixen els tabús i els crucifixos.
2 comentaris:
La meua relació amb el catolicisme (religió amb què m'identifique i amb què associe les arrels culturals del meu país) és massa complexa com per a explorar-la en un comentari. La meua percepció, que no sé si és un pèl acrítica o ingènua, és que la clarificació de les relacions entre "estat" i "religió" faria més fàcils unes quantes coses: entre elles, la de poder reivindicar la profunditat de les arrels culturals cristianes de tota una societat sense que això supose aliniar-se amb les postures polítiques més durament conservadores. Crec que l'estudi de la religió en Secundària hauria de ser, algun dia futur, obligatori: però mentre la relació església-estat siga un camp de batalla, una proposta com eixa, de coneixement, identitat i cultura no pot sonar sinó a beateria i adoctrinament - exactament el contrari del que pretén ser. El reconeixement de les seues arrels religioses hauria de ser la primera preocupació d'una societat i una política laiques, no l'últim intent desesperat de mantenir una posició anacrònica per part de l'església.
En tot cas, més que debatre sobre el tema que planteges (i que apareixerà en més ocasions en el teu blog, supose), volia deixar un comentari per a felicitar-te per l'article en el darrer número de L'Espill, que m'ha servit d'excusa per a la darrera anotació del meu blog.
És cert que l'estudi de la cultura i l'art religiosos hauria de formar part de qualsevol pla d'estudi d'un pais madur, però per desgràcia no es aquest el nostre cas, i per això la cultura religiosa esdevé doctrina i la simbologia imposiciò. En fi, crec que estem d'acord i vaig immediatament a consultar el teu post.
Publica un comentari a l'entrada