Moral de mascareta per davall del nas

Em fascina la gent que porta la mascareta per davall del nas, tapant-los només la boca, tot i saber, supose, que d'aquesta manera no serveix de res ja que pel nas ixen els mateixos aerosols que per la boca. Però ells i elles circulen per la vida amb una espècie de bula respecte de l'ús de la mascareta. Si t'atreveixes a preguntar et poden donar diverses respostes; que no poden respirar -com si a la resta no ens limitara la respiració de la mateixa manera-. que se'ls cau -el misteri és perquè als demés no ens cau-, o que no se n'han adonat -raó discutible quan passa de manera habitual-.

Jo, més aïna crec que es tracta d'una d'eixes conductes morals distractores o justificadores d'una actuació discutible o reprovables des del punt de mira ètic. D'alguna manera, amb aquest estil peculiar incompleixen una norma moral sense haver de qüestionar-se la seua correcció i sense haver de patir ni els càstigs ni assumir la responsabilitat de l'actuació. Aquest estil moral no qüestiona la norma general, la necessitat de portar mascareta en aquest cas, i l'assumeixen, però n'incompleixen les normes bàsiques d'ús, que consisteixen en portar-la tapant boca i nas. Amb tot, l'incompliment no és total, no deixen de portar-la obertament, actitud que els portaria a possibles sancions o haver de justificar el perquè de la seua postura i assumir-ne les conseqüències, per a ells i per a la resta de conciutadans en forma de contagi i malaltia. 

La postura de no portar-la es podria considerar com una objecció de consciència moral, discutible, però atrevida i clarament identificable. Però no, aquest estil és diferent, no es rebel·la contra una norma que consideren injusta - de fet, no sabem si la consideren injusta o correcta- sinó que simplement la incompleixen cobrint-se les espatlles d'una possible sanció. És una actitud hipòcrita, en la mesura que manifesten un acatament a la llei per al conjunt de la ciutadania, però una excepcionalitat personal en el seu cas. S'ha de portar mascareta, semblen dir amb la seua conducta, però jo la porte com em dona la gana, perquè soc especial o millor o superior. 

El pas a la universalització de la norma moral no el donen, perquè necessiten unes màximes especials adaptades a la seua circumstància personal. Ni des d'un punt de mira d'una moral deontològica -desitja que la teua màxima es convertisca en llei universal-, ni finalística o utilitarista -fes que les teues accions repercutisquen en un bé comú-, ni dialògica -no discuteixen la conveniència de la norma- ni tant sols de la virtut -perquè la seua conducta no és gens exemplar i ho saben-. Cap de les postures morals reconegudes, excepte la d'un egoisme moral descarat, justifiquen aquesta manera d'actuar, però la conducta persisteix malgrat tot. 

Aquesta actitud també té un reflex paral·lel en política, concretament en l'actitud d'una part ben identificable de l'oposició política, la d'aquella que té pretensió de governar en algun moment, que critica qualsevol mesura del govern, però no la desafia ni en proposa d'alternatives, més enllà de tot el contrari del que propose el govern, siga això el que siga. La postura negacionista la identifiquem clarament i ens podem oposar i construir barreres a la seua influència, però aquesta actitud del sí però no és més corrosiva moralment i amb els mateixos efectes sanitaris perniciosos. Es tracta, igualment, de defugir les responsabilitats dels nostres actes, en aquest cas polítics, i adoptar una postura despreocupada i irresponsable. 

Ja ho sabeu, poseu-vos bé la mascareta, si més no donareu un missatge clar a la ciutadania i us protegireu contra el virus de la hipocresia, moral i política. 

En el dia de la Filosofia, cal més Filosofia

Article publicat a El diari de l'educació el dia de la Filosofia de 2021 

Hui és el dia de la Filosofia i, en un dia com aquest, els i les professionals de l'educació filosòfica exigeixen a les instàncies polítiques estatals i nacionals l'ensenyament dels valors democràtics i cívics mínims per conviure, l'ensenyament de la Filosofia en l'educació obligatòria. Si bé, és trist adonar-nos-en com aquestes instàncies continuen negant la necessitat de la Filosofia i condemnant-la un tercer dijous de novembre, un dia com hui en què fa vint-i-cinc segles va ser condemnat a mort Sòcrates. Però per entendre el problema en totes les seues dimensions, hem de fer un exercici hermenèutic i remuntar-nos a l'antiga Grècia, a l'Atenes democràtica del segle Vé a.n.e., la de Pèricles, la que es posa com a exemple polític iniciador d'un model participatiu i crític inspirador de les democràcies modernes.

Al diàleg Protàgores de Plató es discuteix sobre la necessitat d'ensenyar la virtut política, el que hui coneixem com ciutadania. Afirma Protàgores a 327a que a una ciutat on tocar la flauta fora una exigència imprescindible per viure en comú, tothom ensenyaria la seua descendència a tocar-la, sorgirien escoles que impartirien cursos i la ciutat dedicaria els seus esforços a mostrar-ne la importància a la ciutadania. I després el

resultat seria divers, algunes persones ho farien millor, i d'altres pitjor però, en conjunt, tota la ciutadania la tocaria de manera suficient i satisfactòria. De la mateixa manera, afirmava Protàgores, si a la societat democràtica volem obtenir uns mínims de convivència pacífica i respectuosa, unes normes ètiques bàsiques, hauríem d'implantar l'exigència de conéixer i dominar de manera mínima la virtut política i social, el que avui denominem convivència ciutadana, valors morals o mínims ètics imprescindibles. 

Des de postures ideològiques i pedagògiques oposades, Sòcrates va dedicar la seua vida a educar el mateix, la virtut política, tot i que des d'una perspectiva metodològica oposada a la dels Sofistes, amb el diàleg i l'autoconeixement. Aquest ensenyament va implicar-li una condemna a mort que no va voler eludir si havia de deixar de portar a terme la seua activitat educativa, perquè considerava que una ciutadania ben educada era garantia de cohesió i convivència social. Ambdues postures mostren que, més enllà de postures ideològiques concretes, una educació política participativa i conscient és necessària per formar una ciutadania democràtica i participativa. 

La desaparició de la reflexió filosòfica i, concretament de la deliberació ètica de la proposta

de currículum educatiu proposada pel Ministeri d'Educació per a la nova Lomloe és una mostra de desconeixement, sinó de mala intenció, pel que fa a la formació d'una ciutadania crítica i democràtica a les modernes societats actuals. L'assignatura de Valors cívics i ètics queda com l'únic racó dedicat a aquest quefer, però amb una dotació horària inicial d'una hora setmanal, situació clarament insuficient per enfortir una reflexió moral mínima. A més, abordar els valors ciutadans des d'una perspectiva contextual, com sembla proposar el currículum de l'assignatura, sense una reflexió ètica més general que aporte perspectiva, deixa sense comparació suficient la gestació de la pròpia consciència crítica. Tot i ser necessària, l'assignatura de Valors cívics i ètics, amb mitjans horaris i professionals suficients, ha d'anar acompanyada, en un nivell posterior, d'una reflexió ètica filosòfica que faça conscient a l'alumnat de les raons dels valors morals admesos socialment. Podríem dir que sense ètica i filosofia, la moral queda reduïda a una discussió de valors contextuals i personals sense possibilitat de creixement personal. Si no volem mantenir l'educació ètica com un complement de la Religió (com feia la LOMCE), haurem de convertir aquest àmbit de reflexió en un conjunt d'assignatures obligatòries i amb prestigi curricular i dignitat horària.

La discussió sobre els valors ètics i cívics des d'una perspectiva situada i contextualitzada en el moment actual, forma part de la necessària discussió moral que l'alumnat ha de fer per comprendre el món en què viu. Açò, és cert, es pot fer de manera transversal, a través de la tutoria i fins i tot es convenient que es faça des de diferents assignatures o de manera interdisciplinar a través d'àmbits. Ara bé, una reflexió més fonamentada, raonada i comparada només es pot fer des d'un àrea específica impartida per professionals formats a l'efecte, només es pot fer des de la disciplina filosòfica que comprén els Valors ètics i cívics i una posterior Ètica o una Filosofia amb un bloc específic dedicat a l'ètica. Sense aquest segon nivell, la reflexió moral transversal queda al mateix grau que les diferents postures morals religioses i consolida un Bla bla bla hipòcrita i, de vegades, cínic que l'alumnat capta de manera conscient i inconscient. 

Per això és tan greu la desaparició d'un àmbit pròpiament filosòfic de reflexió ètica dins de l'educació obligatòria, perquè deixa la ciutadania a mercè dels venedors de fum, dels traficants de valors i dels impulsors de falses veritats que es mostren com a autèntiques. Ens queixarem de la baixa qualitat democràtica de la nostra societat, renegarem de la facilitat amb què les xarxes socials proposen models tòxics i ens sorprendrem de l'arribada dels traficants d'ideologia que recorden el feixisme més recalcitrant. Però no podem oblidar que l'autèntic antídot contra les Fake news, que la vacuna contra la intolerància i les creences excloents, contra el masclisme i els discursos d'odi, no és altra que l'educació crítica i radical d'una consciència ètica formada personalment des de criteris ferms i reflexius. Tota la resta és fum, grans paraules acompanyades de fets menuts que sembren la desconfiança entre la ciutadania. 

No ho podem ignorar ni fer la viu viu, si volem una societat de flautistes, necessitem formació musical, si volem una societat de ciutadans i ciutadanes, necessitem formació ètica, i això no s'aconsegueix de manera màgica, cal invertir recursos, humans i organitzatius, demostrar que els valors que es proclamen es segueixen de manera efectiva i aportar les raons per les quals volem adoptar-los. Això o la hipocresia moral de què alguns se'n beneficien, No direu que no ho sabíem. 

13 anys de ciutadania per al Dia de la Filosofia

Hui és el dia de la Filosofia. Un tercer dijous de novembre del 399 a.n.e., la sentència sobre Sòcrates va ser executada, la cicuta va provocar el seu efecte i va matar el filòsof que es va oposar a abandonar la seua ocupació educativa, malgrat que aquesta postura li costara la vida. Sòcrates estava convençut que l'ensenyament filosòfic i ètic era fonamental per enfortir la ciutadania i aconseguir una societat de persones lliures i responsables que desenvolupen la seua activitat política en un marc democràtic. Els Sofistes, els primers mestres professionals de la història, també ho sabien i desenvolupaven el seu quefer coetàniament a l'atenenc, i amb el mateix propòsit, formar ciutadania crítica que participe en una societat democràtica. Hui, vint-i-sis segles després, tornen a expulsar els Sofistes d'Atenes i a condemnar Sòcrates a mort, o pitjor, a no ensenyar allò que es tan necessari per als éssers humans, la Filosofia.

Fa 13 anys, l'entrada en vigor de la LOE, introduïa una nova assignatura, Educació per a la ciutadania, L'assignatura va ser polèmica per les crítiques dels sectors de la dreta política i social i del catolicisme que la consideraven una intromissió en els seus principis morals i religiosos i acusaren el govern de Zapatero que la va posar en marxa d'adoctrinament. Amb tot, tampoc va ser rebuda de manera entusiasta per bona part dels i les professionals encarregats d'impartir-la, el professorat de Filosofia i d'Història, que la van considerar una "Maria", potser per la càrrega horària que l'administració educativa va considerar necessària per impartir-la, una hora setmanal. I just per això vaig escriure aquest llibre, El sabor de la ciutadania, i vaig obrir aquest bloc, Observatori de la ciutadania, que ara acompleix 13 anys, perquè per a mi l'educació en ciutadania i drets humans de les generacions joves és una prioritat ineludible de les societats que es volen democràtiques. Sempre he pensat que una societat participativa necessita una ciutadania formada i educada en el respecte dels drets humans i els valors de la tolerància, la igualtat i la llibertat, i el marc educatiu formal ens proporciona una oportunitat perfecta per fer-ho, sempre que se li proporcionen els mitjans adients per desenvolupar-ho. 

A més, aquesta assignatura venia acompanyada d'un cicle complet de formació ètica i filosòfica, d'una assignatura d'Ètica en 4t d'ESO i de Filosofia i Ciutadania en 1r. de Batxillerat, a més de la Història de la Filosofia de 2n de Batxillerat. Va ser l'aposta més decidida per l'educació filosòfica i ètica deslligada de la Religió feta per una llei educativa i impulsada pel PSOE més progressista de la història espanyola. A més, venia per a solucionar la carència d'aquesta formació que l'anterior llei educativa, la LOCE, havia provocat. 

Des d'aquell moment, han passat dues lleis educatives més per les aules, la LOMCE, la

famosa Llei Wert que condemnava la Filosofia a una assignatura optativa testimonial en Batxillertat, i la LOMLOE, la nova llei que ha entrat en vigor en part aquest curs i iniciarà el seu desplegament el vinent. Enmig, un acord unànime del Congrés espanyol el 2018 que va exigir la presència digna de la Filosofia en el sistema educatiu en forma d'un cicle complet que començaria en 4t de l'ESO amb una assignatura d'Ètica i es desplegaria en Batxillerat amb una dotació horària suficient. 

La realitat del desplegament curricular de la LOMLOE no sembla acomplir els compromisos adoptats pels partits que formen el govern actual, PSOE i Podemos, i que van signar aquell manifest. Amb la proposta incial de desplegament curricular de la Lomloe, la Filosofia i l'Êtica han desaparegut de l'ESO, ha aparegut una assignatura de Valors cívics i ètics, amb dotació horària insuficient d'una hora setmanal, i les hores destinades a Filosofia en Batxillerat no acompleixen, de moment, les necessitats mínimes per desenvolupar els continguts competencials amb garanties d'èxit. És cert que queda la part que les comunitats autònomes han de completar (el 50% en el nostre àmbit lingüístic) i que poden completar i reforçar la presència d'assignatures de formació filosòfica, com l'optativa de Filosofia a 4t d'ESO i/o una Ética de reflexió filosòfica obligatòria, a més de la necessària dotació horària per a Valors cívics i ètics. Sabem que els nostres governs han dit repetidament que la formació filosòfica és fonamental en el nostre sistema educatiu, esperem que ara demostren amb fets aquesta importància. 

Amb tot, i a l'espera de major concreció, el panorama és desolador 13 anys després d'aquella ventada d'esperança de la Ciutadania. És cert que l'assignatura de Valors ètics i cívics s'assembla en continguts i objectius a aquella Educació per a la ciutadania, però continua amb dotació horària insuficient (un hora setmanal és una ofensa i una mostra de la poca importància que li donen els legisladors a aquesta educació en valors) i, sobretot, no va seguida d'una reflexió ètica en cursos posteriors que aporte a l'alumnat la perspectiva crítica que necessita per convertir-se en ciutadania activa, participativa i democràtica. 

Estem altra vegada com sempre, la política espanyola oblida (esperem que la catalana,  valenciana i mallorquina no caiga en el mateix error) que la formació ciutadana és fonamental per al seu funcionament, que cal tenir una ciutadania forta, participativa i formada per tal de fer funcionar les institucions democràtiques amb transparència i esperit crític. Potser han oblidat que es van comprometre amb la Filosofia fa tres anys? O és que ara prefereixen els súbdits, més obedients i manipulables, als ciutadans, crítics i participatius? Quins són els objectius educatius que persegueix aquesta llei? Per què no es desplega curricularment amb la necessària atenció a la formació ciutadana, democràtica i cívica? Què ha passat amb la representació política per abandonar el propòsit fonamental de qualsevol proposta educativa?

És una mostra d'escàs compromís polític no acomplir els acords signats, un senyal d'hipocresia moral que marca el camí a les noves generacions i sembra el dubte sobre la utilitat de la democràcia. Després, quan altres forces polítiques critiquen la política de manera genèrica, quan desprestigien les institucions democràtiques i sembren la llavor de models polítics antidemocràtics, ens preguntarem per què ha passat. Què hem fet mal en aquest procés de degeneració democràtica que patim de manera accelerada. 

Quan el feixisme i el populisme basat en les fake news s'apropie de manera definitiva de l'escena política, quan ja no quede ningú per defensar els principis democràtics, aleshores haurem de recordar a qui va desmuntar la formació cívica de la joventut de manera irresponsable i frívola el perquè d'aquestes conseqüències, per què una formació sense reflexió crítica, sense democràcia ni valors mínims de convivència és una tragèdia!

Per què Bac Noir li va agradar a Marine Le Pen i per què agradarà els simpatitzants del partit del moc verd

En un recent article de La Marea, ‘Bac Nord’: levantar la alfombra sin que te recomiende Le Pen, Patricia Simon recomanava la pel·lícula de Cédric Jiménez, malgrat que l'havia recomanada també Marine Le Pen, la líder del Front National francés. Segons la crítica de La Marea, l'obra mostra la realitat bruta dels barris d'immigració de Marsella, una de les ciutats franceses amb més conflictivitat social, i ho fa per aportar una visió realista de la situació que, des de l'esquerra no es vol veure. La pel·lícula seria una cosa així com una mena d'oli de ricí necessari que s'ha d'empassar la intel·lectualitat benpensant que defensa els drets dels i les immigrants de manera genèrica i abstracta. Un bany de realitat, una obligació d'escoltar allò que no volem sentir. 

Després de veure la pel·lícula pense ben bé el contrari, l'article de Patricia Simon assimila de tal manera el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració que no veu les mancances que la cinta manifesta de manera evident. Recórrer a l'argument clàssic de l'extrema dreta, aquell que defensa que ells diuen les coses que ningú vol escoltar, que són políticament incorrectes o que mostren una realitat que el poder polític vol ocultar, significa asumir aquest discurs sense discussió. 

Bac Nord conta la història (basada en fets reals, diuen) d'uns policies que són encausats judicialment per apropiar-se la mercaderia d'una operació antidroga. La pel·lícula se centra en tres d'aquests policies, professionals implicats, honrats i amb un sentit de la justícia excepcional. Seguim el seu periple i, de seguida en som conscients de la dificultat que tenen per desenvolupar el seu treball: poc recolzament dels directius policials, sou escàs, realitat incòmoda... Són tres herois que lluiten contra un medi advers des del compromís i el companyerisme que els uneix. Tot i que les temptacions són moltes, en un moment de la pel·lícula se'ls retrau que es juguen la vida per 1300 euros, ells segueixen compromesos amb la  seua actuació i funció social fins al punt que accepten una operació, dirigida pels comandaments policials per indicacions polítiques, en què han d'aconseguir droga de manera il·legal per tal de comprar la confident que els ha de donar la informació fonamental per desmantellar una entrega important. 

Com dic, la pel·lícula se centra en els policies protagonistes i la resta de companys, uns personatges de pedra picada, sense fisures morals ni dubtes sobre la legitimitat de les seues actuacions, encara que aquestes impliquen saltar-se la legalitat. L'espectador empatitza a la perfecció amb ells, els comprenen quan s'enfronten a dificultats insalvables, els acompanyen quan roben la droga aprofitant la seua condició policial i desitgen amb ells que l'operació siga un èxit. Evidentment el director aconsegueix el seu propòsit, portar l'espectador al costat dels protagonistes de manera entregada. Ni un dubte sobre ells recorre la cinta, en cap moment es sospita que puguen estar aprofitant la conjuntura per apropiar-se la mercaderia, ni que busquen prestigi o reconeixement professional, ni un bri de racisme motiva el seu comportament. Res, són professionals íntegres a la recerca de la justícia. 

Si atenem a l'altre costat, als ciutadans que habiten els barris dormitori d'aquesta Marsella desestructurada, només trobem traficants emmascarats, capos d'accent estranger, menors que copien l'activitat dels majors en els seus jocs i famílies que col·laboren amb el delicte sense cap problema ètic. Entre uns edificis mig enderrocats viuen uns éssers dels quals no en sabem res més que són immigrants, tenen hàbits culturals estranys i costums delictives per pròpia iniciativa. 

Éra lògic que Marine Le Pen trobara la seua Marsella reflectida en aquesta cinta, perquè la pel·lícula reprodueix a la perfecció el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració; hordes de salvatges que només venen a delinquir i destrossar la cultura occidental als quals s'enfronta una policia honrada, que treballa sense mitjans degut a uns polítics que no inverteixen en combatir aquesta situació. No és cert que es dibuixe una situació realista, ben al contrari, es caricaturitza una situació injusta sense explicar en cap moment la causa d'una guetització que naix directament d'aquestes polítiques excloients que l'extrema dreta s'esforça en mantenir i augmentar. Els personatges no tenen matisos, els bons són bons, i policies, els dolents són dolents, i immigrants i res més, la culpa és dels polítics que només busquen vots i rendibilitat electoral i el resultat és una ciutat invivible que necessita de més repressió policial per protegir els ciutadans honrats i d'uns polítics implicats en aquesta lluita sense treva contra la immigració. 

Si aquesta era la realitat que havíem de veure, no calia la pel·lícula, amb l'espot electoral de l'FN ja en teníem prou. 

Ostatges

 

L'emocionalitat transcorre en una temporalitat pròpia. Normalment ens agradaria solucionar aquestes qüestions de manera ràpida, indolora i racional. Però el temps d'assimilar els sentiments, els sotracs emocionals, les passions i els colps profunds, disposa d'uns canals propis, d'unes dreceres desconegudes per la justificació racional.

En Ostatges, Nina Bouraoui dona una lliçó magistral sobre els efectes dels tràngols i traumes emocionals patits en la infància i adolescència. Creem haver assimilat aquests successos, passem pàgina, ens obliguem a oblidar, però els seus camins discorren per altres senderis i el temps d'assimilar-los no és el mateix que el de l'anàlisi conscient i racional. Sylvie, la protagonista de la novel·la, viu una vida que semblava controlada, feliç, satisfeta, però un succès inesperat (l'abandó de la llar del seu marit) l'obliga a sentir, a escoltar unes veus interiors que la posseeixen i l'obliguen a actuar de manera inesperada. 

Un fons emocional atàvic reapareix, uns sentiments reprimits s'apropien del seu jo i mostren que havien estat sempre ahí, amagats, esperant el moment adient per tornar. El monstre som nosaltres, però un monstre que volem controlar i no podem, que fem callar però parla. Els traumes, els successos impactants queden marcats en el nostre interior i no ens abandonen mai, o necessiten un temps alternatiu, una gestió complicada. 

Alguna cosa va veure Freud quan va descriure l'inconscient, potser va anar massa lluny en la seua definició i de segur que ho va fer de manera poc experimental, però alguna cosa rau en l'interior de la nostra psiqué que ens domina sense adonar-nos-en, que ens influeix sense ser-ne conscients. 

Una violació, per exemple, és un succés imborrable en la vida d'una dona, el seu rastre és invisible fins i tot  per a la pròpia víctima, i la gestió de la seua presència és més difícil del que podem considerar de manera superficial. Un olor, un color, una mirada o la manera peculiar d'agafar una cigarreta poden portar al present aspectes que creiem superats i oblidats. La gestió emocional de la sensibilitat és més difícil d'aconseguir que una racionalització superficial. Necessitem escoltar i escoltar-nos, curar amb estima i autoestima, assimilar el dolor i el goig i fer-lo nostre, reviure'l amb pena o alegria.

En Ostatges Nina Bouraoui mostra de manera diàfana la profunditat de les emocions i la dificultat de la seua assimilació de manera sana, rebusca en les raons de comportaments inexplicables que necessitem racionalitzar però no comprenem. D'alguna manera les decisions sempre es prenen de manera impulsiva, emocional, desconeguda, encara que, a posteriori, decidim racionalitzar-les per tal de comprendre el sentit d'uns actes que no sempre podem explicar. 

Estimular la lectura d'assaig

Article publicat a el diari de l'educació el dia 7/4/2021

La llibreria virtual de la Plaça del llibre ha elaborat una enquesta sobre quines són les obres assagístiques més representatives del panorama valencià, i el resultat ha estat 50 títols imprescindibles de l’assaig valencià. Crida l'atenció d'aquesta tria l'escassa presència d'assaig dirigit a un públic infantil i juvenil (escolar o no), excepció feta de les obres de Fani Grande i Pilar Alfonso, a més dels dos de la col·lecció Bàsics de Sembra, que podrien arribar a un públic juvenil, tot i no estar específicament dirigides. 

Obres ben interessants per acostar la literatura de pensament a un segment que està iniciant-se en la lectura, però poques de totes totes per fomentar la lectura d'aquest gènere entre un públic en període d'iniciació lectora. És cert que qualsevol persona pot llegir qualsevol cosa i que les limitacions de gènere i edat són limitacions artificials que oculten més que estimulen, però no és menys cert que per temàtica, estil o format d'edició no sol donar-se aquest acostament.

Però en són poques i potser siga perquè, tractant-se d'una enquesta, el públic juvenil i infantil no ha participat, o potser siga perquè les obres dirigides a aquest segment de la població no tinguen la suficient qualitat o interés. També pot ser que no siguen conegudes pels lectors i lectores no relacionats amb l'àmbit escolar o juvenil que ha votat. Siga pel que siga, el resultat és l'oblit d'un segment vital per al foment lector i el menyspreu de l'assaig com a gènere adient per aquesta població. 

I el tema podria no ser greu o simplement intranscendent si no coincidira amb un altre fenomen ben freqüent als nostres plans de foment lector i és que no és habitual llegir assaig a les aules ni, per descomptat en família o de manera lúdica. La literatura d'idees es considera un gènere difícil, poc atractiu, descoratjador per a l'alumnat i el públic juvenil en general i, per això, no es solen regalar ni s'introdueixen com a lectura recomanada fins els cursos superiors i de manera dosificada. El professorat de llengua l'inclou, normalment, amb els criteris anteriors, i el d'altres matèries com Ètica, Filosofia, Història o Física i Biologia no ho fan de manera sistemàtica, potser per por de sobrecarregar l'alumnat amb massa lectures o per la creença que no estan preparats per endinsar-se en aquest tipus de literatura. Si afegim que regalar un llibre d'assaig a un o una jove es pot considerar poc menys que una ofensa, tenim un panorama ben poc estimulant per acostumar a la literatura d'idees. 

Personalment no hi estic d'acord amb aquesta perspectiva, possiblement perquè en sóc autor d'uns quants i perquè sóc professor de Filosofia i, per tant, preocupat per fomentar la reflexió i l'argumentació raonada d'idees a l'aula. De fet, pense el contrari, que l'assaig, o l'escriptura de no ficció, és molt atractiu per als i les joves, sempre que es trien obres adients a l'edat a la qual ens dirigim. De fet, les generacions digitals llegeixen i escriuen molta literatura d'idees i discutir sobre elles els engresca i motiva especialment. Les xarxes socials més habituals entre ells n'estan plenes de frases que expressen arguments sobre els temes que els interessen i, normalment, les trien per identificar-s'hi, expressar sentiments o reivindicar idees com la igualtat entre sexes, el dret dels homosexuals o la defensa dels animals.

La lectura de llibres d'assaig els ajudaria a polir aquestes idees, fer més complex el pensament i millorar l'argumentació, i és quasi una obligació acompanyar l'alumnat en aquest procés de creixement personal. La filosofia per a xiquets i xiquetes porta treballant en aquesta direcció des de fa anys, però caldria ajudar aquest procés des de la lectura, personal i en grup. És cert que no seria convenient començar amb texts massa complicats i llargs, sinó adaptar-los al seu procés de raonament. En el període d'infantil, escrits breus, clars i concisos, il·lustrats o no, però sempre acompanyats d'exemples que els permeten identificar els raonaments. Amb la pubertat, a partir dels 12 anys, es pot continuar amb llibres que barregen ficció i no ficció, o que acompanyen la ficció d'apartats de reflexió explícita d'idees que obliguen l'alumnat a adonar-se'n de la diferència de llenguatge i del rigor de l'expressió d'idees escrites. Les parts assagístiques hauran de servir per donar expressió a idees vagues que normalment sobrevolen les novel·les de ficció i que, d'aquesta manera, estructuren el pensament i ajuden a formar la consciència crítica entre l'alumnat. Aforismes breus que estimulen el pensament, escrits expositius que clarifiquen idees i diàlegs argumentats que exposen l'intercanvi de posicions, poden ser una bona manera de potenciar el creixement moral i personal de la joventut. 

És difícil que el públic infantil i juvenil trie obres d'assaig per pròpia voluntat, les raons són variades i les podríem discutir, però en aquest sentit, l'escola haurà de fer el paper d'estímul i iniciació, com en tants altres aspectes. La discussió sobre com hem de fomentar la lectura d'aquest gènere entra dins de la discussió general sobre com estimular la lectura en general als centres educatius, si de manera dirigida i obligada o lliure i voluntària, amb lectura dialògica o altres metodologies i, en aquest sentit, també tenim molt a parlar, però aquest és un altre debat que tenim pendent i haurem de fer. 

Sempre s'ha dit que la nostra llengua ha produït molta poesia i que la novel·la ha estat el gènere que més es publica. En aquest context, l'assaig ha quedat com una mena de gènere marginal, adient per a qüestions tècniques i específiques, però poc atractiu per al gran públic. És un greu error, l'assaig és el gènere que més ajuda a la formació d'una ciutadania crítica i responsable, que necessita una formació ideològica forta si vol comprendre el món en què viu i participar-hi activament. No deixem de banda l'assaig en els plans de lectura i ajudem les noves generacions a conformar una consciència ciutadana rica i oberta, que no es deixe enganyar pels primers venedors de fum que apareguen per les pantalles.

Entrevista a Re.school

Des de la sèrie de vídeos Un café amb..., que està fent Paula Pedrero per a la web educativa Re.school, m'han fet esta entrevista en què repassem alguns temes educatius com l'ús didàctic de les xarxes socials, el paper de la Filosofia en l'ensenyament i els efectes socials de la pandèmia sobre la joventut arrel de la publicació del llibre Generació C. Reflexions per a conviure amb la pandèmia, de l'editorial Bromera.

Intel·ligència Artificial. Com els algorismes condicionen les nostres vides.

 

Sembra llibres ens ha publicat aquest llibre que, estem convençuts, us ajudarà a comprendre aquest entorn tecnològic en què estem immersos. Preguntes com què és la intel·ligència artificial? Com es va originar? Com ha passat a ser tan important en el nostre dia a dia? Què tenen a veure Black Mirror i l’aplicació Radar COVID? Per què Google Photos va classificar de manera racista una selfie d’una parella de joves afroamericans? Pot un software perseguir presumptes delinqüents? És ètic que una aplicació seleccione personal? Acabarem fent match amb un robot? Per què són tan opacs i poderosos els algorismes d’Amazon, Google o Netflix?
En aquest llibre bàsic i necessari, Enric Senabre i Vicent Costa ens situen davant els reptes urgents que ens planteja la intel·ligència artificial. A partir d’exemples quotidians, ens ofereixen eines per a reflexionar sobre les implicacions socials i morals dels algorismes que ja condicionen les nostres vides. Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.

«Un llibre imprescindible per a prendre partit en una lluita
desigual però apassionant de la guerrilla democràtica contra el control de les grans corporacions tecnològiques.»

Ugrešić i Baba Yagà. Feminisme i literatura.

Dubravka Ugrešić és una escriptora croata, resident a Àmsterdam, que ha estat ben traduïda al castellà per Anagrama (El ministerio del dolor, No hay nadie en casa, tot i que les edicions estan descatalogades i difícils de trobar) i Impedimenta (Zorro i Babà Yagà puso un huevo) si bé, inexplicablement, no al català. I és una llàstima, perquè el context des del qual escriu coincideix en algun dels aspectes amb el de l'àmbit catalanoparlant: el fet de tenir una llengua materna minoritària, qüestionada i maltractada, fins i tot pels mateixos parlants, el de viure un conflicte nacional i nacionalista i el de conéixer el posterior exili, fan de les experiències de l'autora un referent amarg però identificable. 

Ugrešić va viure la implosió de l'antiga Iugoslàvia en primera persona i va haver d'exiliar-se per les crítiques que va fer a la independència croata i als nacionalismes serbi i croata. Professora de llengua russa i eslava, conta a El ministerio del dolor la difícil integració dels exiliats de l'antiga Iugoslàvia a altres paisos europeus, en aquest cas Holanda i reflexiona sobre el paper de la llengua en el manteniment d'una identitat nacional que interfereix amb la reconstrucció personal després d'unes experiències traumàtiques producte d'una guerra incivil que va patir episodis esgarrifosos difícils d'oblidar. El ministerio del dolor conta l'experiència d'una professora de llengües eslaves que es troba un grapat d'exiliats serbis, croats, bosnians musulmans i cristians als quals dona classe i converteix en un grup més enllà de les diferències que els separen. Les classes esdevenen una espècie de teràpia a través de la literatura que intenten l'impossible, curar les ferides que marquen la vida dels exiliats. La utilització de les variants dialectals de l'alumnat de diferents nacions ex-Iuogoslaves marquen la posició social i econòmica dins d'un enfrontament fratricida que els impedeix viure amb plenitud. 

Els seus relats, perquè anomenar-les novel·les seria reduccionista, transiten entre l'autobiografia, la ficció i l'assaig, i sorprenen pel caràcter complex que amaguen darrere d'un llenguatge amable i accessible, però sense concessions. El domini dels referents culturals eslaus i centreeuropeus unit a l'atenció i coneixement del context sociopolític europeu, converteixen les seues obres en un motiu de lectura engrescador. 

Zorro reflexiona sobre l'escriptura i l'ofici d'escriptor, i escriptora, perquè el biaix de gènere està molt present en l'obra d'Ugrešić, que sempre aporta la seua visió feminista a les reflexions que embasta. En el cas de Zorro, la dona d'un ex-escriptor continua la seua obra des de l'anonimat, en un cas que homenatja molts casos històrics similars. 

Però la més colpidora de les últimes que s'han traduït, és Baba Yagá puso un huevo. Un conte contat en tres actes que sorprén per la placidesa narrativa amb què comença, lligant uns personatges entre còmics i paròdics i que acaba amb una assaig d'etnologia cultural que mostra l'autèntic sentit de la història. Baba Yagá és una bruixa en la tradició eslava i representa a totes les dones discriminades de la història, és una figura mitològica present en altres cultures, com la grega, a través de Baubo, amb qui comparteix el caràcter obscé del seu significat: 

"La obscenidad es de carácter ritual y tiene una intención clara. Baubo es la famosa vieja impúdica que se levantó las faldas y le enseñó los genitales a Deméter. Burlándose del papel de sabia consoladora (que es lo que se esperaba de ella), Baubo logró hacer reír a Deméter." p. 288 

Baba Yagà acumula també aquest caràcter transgressor que les dones maldites de la història han hagut d'assimilar. Però ella amaga una darrera arma, a l'estil de la Uma Thurman de Kill Bill, trau l'espasa que manté amagada baix del seu cap i es capaç d'utilitzar-la per venjar totes les violacions i crims que les dones han patit: 

"Yo no he pasado por alto esta espada debajo de la cabeza, creo en su importancia. Es más, estoy convencida de que en algún lugar quedan registradas todas las facturas pendientes de pago. Porque imaginémonos que las mujeres, apenas una insignificante mitad de la humanidad, ¿verdad? Las BabaYagá que sacan la espada de debajo de su cabeza y se lanzan a ajustar cuentas. Por cada bofetón, por cada violación, cada ofensa, cada lesión, cada escupitajo que recibieron en la cara, Imaginemos solo que se levantan de las cenizas todas las novias y viudas incineradas en la India y empiezan a recorrer el mundo blandiendo la espada. Imaginemos a todas esas mujeres invisibles que, a través de rejillas de hilo, atisban el entorno desde sus burkas búnker, esas que incluso se tapan la boca con cortinillas mientras hablan, comen, besan (porque la boca es tan impura, en la boca entran muchas cosas y muchas cosas salen de ella). Imaginemos un ejército de millones de "locas", de mujeres sin techo, mendigas; mujeres con rostros quemados por ácido porque unos autoproclamados justicieros masculinos se sintieron ofendidos al ver una cara femenina descubierta; mujeres cuya vida está completamente controlada por sus maridos, padres y hermanos; mujeres lapidadas." p. 365

Amb aquesta història s'entén la narració anterior, que semblava innocent però amagava

l'espasa de Baba Yagá d'un feminisme que ha d'utilitzar l'espasa de l'alliberament, l'espasa del feminisme:

 "Yo, Aba Bagay, pertenezco a las «proletarias», a la Internacional de las Babas, ¡yo soy esa de ahí!" 

I tenim llibre nou, La edad de la piel, també en Impedimenta. No us el perdeu, és impressionant.