8/31/2011

Dèficit democràtic

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.
La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.
En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.
Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.
Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.
El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

8/30/2011

Neoliberalisme triomfant

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.