6/05/2011

Igualtat i llibertat lingüística

El problema amb els valors, igual que amb els principis, és que són massa abstractes. I no estic dient una obvietat, no, perquè de vegades ens n'oblidem i creiem que la nostra concreció dels valors és evident i única. De fet, es dona la paradoxa que si no es concreten no serveixen per res, però quan els concretem ja els estem pervertint i portant cap a la nostra visió dels mateixos. Ara bé, aquest procés, que és un procés necessari i saludable per tal d'actuar amb coherència, també és molt fàcilment utilitzable per tal de manipular.
Un procés pervers amb els valors és el que ha utilitzat la nostra Conselleria d'educació amb la seua proposta de sistema trilingüe. Si us adoneu, la seua propaganda, es recolza en dos valors sagrats a les nostres democràcies; igualtat i llibertat. Quan el senyor conseller proposa un sistema trilingüe al 33% utilitza de manera tendenciosa el sagrat valor de la igualtat, perquè sembla que dona les mateixes oportunitats a les tres llengües, i qualsevol persona amb poques dades pot pensar que és un sistema just i igualitari perquè no discrimina cap llengua. Evidentment és fals, perquè tots sabem que en una situació en la que tenim una llengua minoritzada, com és el cas de la nostra, la suposada igualtat educativa és, en realitat, una discriminació, perquè en la resta d'àmbits la seua presència es redueix a zero.
L'altra idea nucli de l'argumentació és la llibertat dels pares a triar la llengua en la que volen que estudien els seus fills. Aquesta llibertat és fictícia i només es comprén des d'una visió de la llibertat ideal i inexistent, perquè la capacitat de decisió sempre està contextualitzada socialment i en una societat diglòssica la llengua discriminada, necessàriament serà menys triada A més a més, aquesta llibertat de tria lingüística només es comprén si s'entén la llengua com un aspecte ideològic o religiós que depén de la ideologia familiar, comprensió molt típica del País Valencià on parlar la llengua pròpia significa una presa de posició ideològica de partida. Però la llengua és un mitjà de comunicació i un medi de vida que ve marcat per una realitat socio-cultural i no per una voluntat ideològica, com pensen molts dels nostres mandataris (recordeu el perdoneu per parlar la meua llengua de l'alcaldessa de Torrent).
Utilitzar els valors de manera fraudulenta i cínica és sinònim de manipulació i, sobretot, demostra una mala fe que generalitza la sospita sobre les seues vertaderes intencions.

16 comentaris:

Josevi ha dit...

Esto de la lengua es muy delicado de tratar, porque hay muchas “emociones y sentimientos” involucrados (que algunas veces obnubilan el juicio). Hoy, en esta “zona del mundo (comunidad valenciana)”, se habla más o menos mayoritariamente el castellano. Esto es un hecho, teniendo en cuenta que hay muchas localidades, donde es el valenciano la lengua más utilizada.

Creo que las lenguas al uso, son, y deben ser, algo vivo. Nacen, crecen, se transforman y mueren. Las grandes lenguas: el griego, el latín, el francés, el español (castellano), el inglés, el portugués, el alemán, el ruso… , son lenguas que han crecido y que han sido dominantes, todas han cambiado, algunas han menguado (la población que las habla) y algunas de ellas ya han muerto (el griego antiguo y el latín).

¿Qué ocurría con las lenguas locales? si el pueblo las seguía utilizando entre ellos, se mantendrían y lo normal, es que contaminaran la nueva lengua con los “conceptos” autóctonos, y viceversa, la local también se contaminaba con los conceptos nuevos.

Entonces ¿hay que imponer alguna lengua? (aunque sea por protección)
Pienso que no. Toda cuantificación 33%, 50% etc…, son contraproducentes, porque implican imposición. Hay que recordar, que cualquier imposición, implica una reacción opuesta y en sentido contrario.

Las líneas (castellano o valenciano y ahora inglés o chino mandarín), deben crearse en función de la demanda. Claramente, si en una ciudad el idioma que se habla mayoritariamente es el valenciano, habrá más líneas en valenciano demandadas y es lógico que así sea. Y por su puesto lo contrario, si es el castellano lo más hablado, en esa lengua habrá más líneas. Si hay suficiente demanda de líneas en inglés, alemán o chino, pues que se creen (todo esto independientemente, que en todas las líneas deban de haber las asignaturas de idiomas ofertadas a las correspondientes idiomas demandados).

El interés, para mí cultural ( y económico para otros) en principio, es lo que debe motivar el conocer una lengua. Si a mí, me interesa lo que publicas en tu blog, yo tendré que entender el valenciano (aunque me cueste). Si quiero conocer lo que dice los físicos punteros de primera mano, tendré que entender inglés. Si quiero beber en las fuentes filosóficas antiguas de primera mano, pues tendré que aprender griego, latín o alemán. Pero siempre pensaré en mi lengua materna (en mi caso el castellano).
Salud

RJ ha dit...

Ja veig quines emocions i sentiments tens, Josevi. No sé a què et refereixes quan dius "grandes lenguas" però no és cap concepte lingüístic, recorda com reaccionà "Espanya" davant les intencions a Puerto Rico d'eliminar el castellà d'allà. De vegades sí ( quan sóc jo i de vegades, no ). Crec que tots els espanyols funcioneu totalitàriament quan veieu que hi ha persones que pertanyen al mateix estat i no parlen la llengua d'ells. "Lenguas locales"? Però què és això? "Imponer una lengua"? Has comptat les lleis que imposen el castellà a tots els habitants d'aquest racó del món començant per la vostra Constitució? Saps quants xiquets han denmanat estudiar en valencià i no ho fan per culpa de la corrupta administració que ens governa?

Enric Senabre ha dit...

En aquest cas, Josevi, he d'estar d'acord amb Rafa (RJ) perquè parlar una llengua no és una qüestió voluntària (encara que de majors en podem aprendre moltes i parlar-ne unes més que altres) sinó que porta darrere una història. Les llengües no es trien per simpatia o interés, sinó que existeixen i estan vives o en perill d'extinció en funció dels seus parlants i dels condicionants històrics, polítics i econòmics. I en aquest cas, tots sabem quina llengua és la víctima arraconada d'aquest procés.

Jesús Párraga ha dit...

Crec que Josevi no ha enfocat corretament la qüestió de l'ensenyament en valencià, però tampoc ho ha fet RJ: és la Constitució (de tots) la que garantitza la oficialitat del Valencià a tots els àmbits de la vida públca i privada al País Valencià, per damunt de decrets i ordres de la Conselleria. Abans del desenvolupament del Programa d'Ensenyament en Valencià (la Línea) ja n'hi havia professors i professores que feien classe en valencià. Quasi trenta anys després de la Llei d'Us i Ensenyament potser deurien haver-hi tants de professors i professores disposats a ensenyar en valencià que les fontdemorades no tingueren cap efecte. El tema és molt complex i no pot encarar-se ni amb victimismes ni apellant a la llibertat o la igualtat en abstracte. No sé. Em sembla que el PP li vol pegar una puntellada a les estructures de pressió política atrinxerades en la qüestió educativo-lingüística... però ho farà en el cul dels estudiants, de les seues famílies i dels seus professors i professores. Trobe que no és qüestió de buscar enemics en els "espanyols". Si més no perquè a la Línea en valencià, segons a quins llocs d'aquest País desgraciat, la majoria del alumnes són castellano parlants.
Salut, Enric! Salut, amics!

Josevi ha dit...

Como dice Jesús, “la Constitució (de tots) la que garantitza la oficialitat del Valencià a tots els àmbits de la vida pública i privada al País Valencià, per damunt de decrets i ordres de la Conselleria. Así que desde el punto de vista político, no debe haber problema.

RJ, cuando digo “grandes lenguas” me refiero a lenguas que han sido vehículos vivos de culturas dominantes en diferentes épocas. Sé que no es un concepto lingüístico, pero es un concepto histórico. Sin irnos más atrás en el tiempo. El griego lo fue, hasta que los romanos dominaron, así que el primer vehículo lingüístico de la cultura en occidente fue el griego y después el latín (y por supuesto que había infinidad de dialectos y lenguas de los diferentes pueblos). A principios del siglo de oro (1492) se expande el castellano, al hacerse España un imperio y como tal he contabilizado el castellano como “gran lengua” hablada por unos cuantos millones de personas.

Si el pueblo de Puerto Rico quiere eliminan el “español”, me parece muy bien, que lo dejen de hablar. Si en EEUU quieren limitar el español (hispano), me parece muy bien, pero quieran o no quieran, en EEUU tienen como segunda lengua ese hispano debido a la inmigración. En Sudamérica el “Hispanglis” mezclado con conceptos autóctonos, y así pasa por todo el mundo.

¿Qué son la lenguas locales? quizás esté mal expresado, pero he querido significar con lengua local, aquella que se restringe a una “más o menos grande” zona geográfica, y por lo tanta es hablado estrictamente en esa zona, nunca he querido utilizar un todo despectivo como parece ser que se ha interpretado.

¿Qué es Imponer una lengua?, es cuando desde el poder se obliga a hablar esa lengua en contra de la de uso (la materna de la zona). Por ejemplo en España se impuso y se obligó el castellano después de la guerra civil, y yo no estoy de acuerdo con eso. Pero fue así. En el pueblo valenciano donde yo nací, es de “emigrantes”: andaluces, murcianos, aragoneses, vascos, etc… y por supuesto autóctonos valencianos. Siempre se ha hablado mayoritariamente el castellano (aunque la mayoría entiendo el valenciano hablado bastante bien)

Si algún niño se ha quedado sin poder acceder en una línea de valenciano en cualquier pueblo o ciudad de la comunidad Valenciana, me parece muy mal. Tan mal, como otros (que conozco personalmente) que no han podido acceder a una línea en castellano.

La lengua, sea la que sea, es un instrumento vivo de comunicación y es esa su única función. Cualquier otra utilización de la lengua (como elemento discriminatorio, cualificador-cuantificador, impositivo, etc…)es una perversión.

Enric, entiendo que estés con RJ. Las lenguas llevan una historia, una cultura, etc… como las personas, pero queremos o no queramos, las personas morimos (con nuestra historia) y las lenguas mueren (al dejar de usarse). Pero por suerte, quedan los libros escritos por personas en esa lengua.

No hay que darle más vueltas, una lengua estará viva mientras que haya alguien que la utilice voluntariamente.
Salut amics!

Enric Senabre ha dit...

Tens raó Jesús, la clau hauria d'estar ara en els professors i en una base social que no renunciara al valencià. Però ja saps, justament aquest és el problema del nostre país i de la nostra llengua i per això necessita el recolzament, si no no estariem discutint açò.

Enric Senabre ha dit...

Bé, Josevi, entenc el que dius, però has d'entendre també que els parlants que encara ressistim amb una llengua minoritària ens hem de rebel·lar a que es convertisca en una llengua morta. Potser el transcurs de la història ens arrastre però no amb el nostre consentiment

RJ ha dit...

Josevi, jo també parle de grans llengües aquella que catalanitzà mitja Roma amb els papes Borja, aquella que roman a l'lla de Sardenya, aquella que s'escampà pel sud d'Itàlia i arribà a Grècia. Aquella que tingué una època daurada abans que les altres veïnes, aquella que ara persegueixen, prohibeixen, aniquilen i ridiculitzen ( com passarà a Elx on diuen que fer les coses en valencià té càrrega ideològica ( PP dixit )

Josevi ha dit...

Lo entiendo perfectamente Enric, la lengua materna, es en la que uno piensa, en la que te expresas mejor y por eso es completamente razonable tu posición. Eso es perfecto. Mientras haya personas que la utilicen se mantendrá viva.

Por eso insisto, que deben de haber las líneas necesarias para que los “valencianos parlantes” que quieran (y pienso que tienen la obligación) de mantener su lengua puedan hacerlo. La ley lo permite y el uso diario también.

RJ, creo que entiendes perfectamente lo que he querido decir con “grandes lenguas”. “Fantasmas” que confunden el “pan con el tocino”, los hay en todos los lugares (por lo que dices en Elche se manifiestan, y según cuentas en el PP más)
Salut.

Loles ha dit...

Realment, una llengua no és només un instrument de comunicació. També és una part molt important de la identitat col•lectiva i individual i, per suposat, forma part de la riquesa cultural de la humanitat. Hauria de ser d’obligació moral i legal que els estats se n’encarregaren de protegir i difondre totes les llengües, perquè no són entitats negociables (malgrat els grans negocis editorials), són expressió viva de sentirs i perspectives diverses, com bé sap tot aquell que parla i pensa en més d’un idioma. En tot cas, si és natural que un idioma desaparega, també s’ha de comptar com a natural la seua resistència a morir. Per tant, ni estic d’acord en deixar morir un idioma que languideix (no és el nostre cas, done fe), ni per suposat, estic d’acord en matar un idioma a pedrades (polítiques lingüístiques de desprestigi, autoodi i abandonament acadèmic). En el que sí que estic d’acord és en la legítima autodefensa i, per suposat en la promoció i revalorització de la meua llengua, que, per cert, i com les perspectives són les perspectives, des d’ací es veu ben viva, com un idioma fort, modern capaç de comunicar i transmetre idees i pensaments a nivells literaris, científics i tècnics, com qualsevol idioma majoritari.
D’altra banda, senyors, parlar de lleis d’oferta i demanda en la qüestió lingüística implica l’oblit de la primera qüestió: una llengua no és només un instrument de comunicació. Aplicar les lleis del mercat i la globalització a les llengües només pot donar com a resultat els oligopolis lingüístics i la pèrdua de diversitat. Per això pense que s’ha d’intervindre activament des dels estats per evitar aquesta situació. Ah! Per cert, en parlar de “desaparició natural” d’un idioma sóc conscient de caure en la fal•làcia d’un darwinisme lingüístic quan ja pensàvem que havíem superat el darwinisme social: està clar que a aquestes altures ningú dels presents està pensant que hi ha que deixar desaparèixer els idiomes incapaços de competir amb els idiomes majoritaris, no? Com dius molt bé, Enric, el tàndem llibertat-igualtat amaga, en aquests casos, els contextos i les intencions.

emilio ha dit...

Esta entrada apunta en mi opinión, Enric, a un tema que deberíamos debatir a fondo: Los valores y los derechos universales.
Como apuntas, la libertad y la igualdad parecen 2 valores (y derechos básicos, "de cajón".
Pero, ¿cuántos guerras, cuántos crímenes se han cometido su nombre?
Aplicar meca´nicamente estos valores es, sin duda, contraproducente. No sólo en el aspecto lingüístico. También cuando intentamos imponer nuestros valores a otras culturas.

Enric Senabre ha dit...

Loles, jo no ho diria millor, chapeau!

Enric Senabre ha dit...

Efectivament, Emilio, el meu apunt anava per ahí, pel fet que descontextualitzar els valors és sinònim de manipulació, o alguna cosa pitjor, com tu dius.

josevi ha dit...

Cien por cien de acuerdo con Emilio (me gusta eso de debatir los derechos universales).
Lo siento Loles, tus palabras son muy bellas y aprecio mucha pasión en ellas, pero las lenguas son instrumentos de comunicación, los mires por donde los mires, y con dichos instrumentos podrás comunicar la cultura (que es algo más que la lengua) propia de la “zona” con mayor precisión (un esquimal tiene más de veinte palabras para designar diferentes estados de la nieve) , la identidad y todos los aspectos “anímicos” que puedas manifestar con dicha lengua, pero es un instrumento (o mejor dicho un código, y no el único) de comunicación, que se debe estar adaptando continuamente a los nuevos “conceptos”. Entiendo toda la pasión que se tiene por las lenguas que han sido reprimidas en alguna época, porque es precisamente el principio de acción-reacción que se manifiesta (lo he manifestado en mi primer comentario).

Aunque no queramos aceptarlo, las lenguas mutan (será darwinismo o no) pero lo hacen, y cuando la mutación es suficientemente grande desaparecen prácticamente el origen del uso. El Latín fue mutando en las lenguas romances (el valenciano-catalán-mallorquín, castellano incluidas) hasta desaparecer del uso el latín ¿te imaginas una linea obligada del 20% de latín?. El valenciano y el castellano, como todas las lenguas tienden a mutar y desaparecer.

Salut amics

Jesús Párraga ha dit...

Vale, Josevi, las lenguas mueren, però ya lo decía Blas de Otero (si no recuerdo mal): "Si me muero, que no me mueran antes".
Y por lo que hace al 20% de Latín, yo lo firmo pero ya!

Josevi ha dit...

No me malinterpretes Jesús, que yo ni deseo que se muera el valenciano, ni el castellano, como tampoco deseaba que muriera mi madre, y eso no evitó que muriera. Solamente digo que “ni avasallar, ni resistir, simplemente fluir” (Cómo dijo Bruce Lee: Be water my friend!).

Eso de firmar con un línea del 20% en latín, supongamos por ejemplo que a un 2% le gustaría (tú incluido), pero ¿y el 18% que que tenían que fer la per collons? no fotis nano, je,je.
Che! Salut.