11/10/2010

Moral i política

L'entrevista a Felipe González que el diari El País publicava el passat diumenge no té desperdici. L'expresident està, igual que Bush, en plena rehabilitació pública i de "bolo" en "bolo" publicitari del seu nou llibre. Potser per això en aquesta entrevista diu més coses de les que normalment diuen els polítics a les entrevistes, perquè el ressò mediàtic és molt major. De totes les declaracions, la que més ressaltava la majoria de la premsa, era la de la decisió d'acabar o no amb la cúpula d'Eta a través de mitjans il·legals. La declaració mereix una transcripció, i ací la teniu:


"Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto. No te estoy planteando el problema de que yo nunca lo haría por razones morales. No, no es verdad. Una de las cosas que me torturó durante las 24 horas siguientes fue cuántos asesinatos de personas inocentes podría haber ahorrado en los próximos cuatro o cinco años. "


És un autèntic dilema moral, un encreuament vital entre una ètica dels principis i una de les finalitats socials, un xoc entre moral i raó d'estat, que, sembla ser, González va resoldre des de la integritat moral. Malgrat tot, diu no estar del tot segur de la seua decisió, i apunta a que la decisió moral utilitarista podria haver estat més rentable des del punt de vista del recompte de vides humanes.
A mi, el dubte de González m'ompli d'inquietud, perquè apunta a un raonament que porta directament a la justificació que fa George Bush de les tortures de la CIA. Però no és el cas i el que ara m'interessa és el procés de raonament moral que va portar a Felipe a rebutjar la via expeditiva i il·legal d'acabar amb la cúpula d'ETA. Me l'imagine calculant els resultats de l'acció, com un bon utilitarista amb responsabilitats de govern:

"Si dic que sí, pensaria ell, els serveis secrets iniciaran l'operació d'aniquilació material dels dirigents etarres i aleshores el que pot passar serà...
1. Que la bomba no funcione per qualsevol error, (es tracta dels serveis secrets espanyols no ho oblidem, no de la CIA), i aleshores no moren els etarres (o no tots) i, a més, ens deixen amb el cul a l'aire davant dels francesos i l'opinió pública. 
2. Que la polícia francesa detecte l'operació i l'avorte, amb el merder diplomàtic consegüent i la riota internacional
3. Que la bomba funcione i s'acabe amb la cúpula d'ETA. Perfecte! Però aleshores, possiblement, l'estructura d'ETA es recomponga, possiblement amb gent més jove i radicalitzada, i els atemptats continuen potser amb més virulència. A més, les sospites sobre qui hauria ordenat l'atemptat recaurien directament sobre el govern espanyol i apuntaria a la X famosa que només podria ser jo, a no ser que emmerdara al Barrionuevo, és clar."

De segur que després d'aquestes cavil·lacions, el savi Felipe González pensaria que, des del punt de mira de l'ètica de la finalitat utilitarista, era molt més convenient deixar les coses com estaven i continuar la lluita contra ETA per mitjans legals, més lents, però potser més eficaços i educatius a llarg termini.

14 comentaris:

Héctor ha dit...

Ho sent molt, jo, l´unica cosa que veig es el rostre d´un porc i seu conciencia "porcina".

Jesús Párraga ha dit...

Li pegues massa voltes a les coses, Enric (encara que el teu intens exercici pragmàtico-hermenèutic, com ara el del Papa, és admirable): per a què n'existisca un dilema entre l'ètica dels principis i l'ètica de la responsabilitat cal primer que n'hi haja de principis. I no és el cas.

Héctor! Que siga l'última vegada que em lleves les paraules de la boca! Això que has dit tu és exactament el mateix que pense jo!

Enric Senabre ha dit...

Cony, com esteu!!! Jo també li tinc mania, va ser la nostra bèstia negra juvenil, però l'he perdonat (en el fons sóc molt cristià, Jesús, però no ho digues per ahí) i ara el jutge només per les seues paraules. I quines paraules!!!

sànset i utnoa ha dit...

Les seves paraules no tenen pèrdua. Fet i fet, podria haver acabat ell mateix amb un "i al final, el Barrionuevo es va emmerdar".

Salut!

*Sànset*

Enric Senabre ha dit...

Però el defensa a l'entrevista, eh? A Vera no tant, perquè no posa la mà al foc, però del Barrionuevo ni dubta. Només faltava!

Josevi ha dit...

Ninguno de los políticos actuales es fruto de mi devoción, todos predican, pero sus hechos en muy pocas ocasiones los respaldan. Me pregunto ¿realmente hay alguien que esté preparado moral-éticamente, para tomar las decisiones que conlleva la presidencia de un país? Y voy más allá. Si realmente estuviéramos al nivel moral-ético que se dice humano ¿sería necesario que haya alguien que esté tomando decisiones en nuestro nombre?¿necesitaríamos ser gobernados?....
La única cosa que está clara y es un hecho constatable, es que, la historia de la humanidad esta plagada de violencia y con esta no se ha solucionada nada nuca.

Jesús Párraga ha dit...

Salud, Josevi: supongo que quieres decir "santo de mi devoción" porque los "frutos de la devoción" son otra cosa. Perdóname, pero no he podido resistirme. Es que me has recordado a una persona muy querida que un día dijo "¡Voy a hacer ojos sordos!" :-)

Enric Senabre ha dit...

Sí, possiblement l'anarquisem siga el règim polític ideal, però portaria tant faena, de participació, d'organització, de control, que es fa difícil. Gràcies Josevi, pel comentari

Josevi ha dit...

Si jesus, por supuesto quería decir "santo de mi devoción..." ¿fruto de mi devoción? joer..Lo siento, muchas veces escribo más rápido de lo que pienso,juas,juas.

Si Enric l'anarquisem es el objetivo.. pero como dices necesita mucho esfuerzo individual (y autocontrol, no control).

emilio ha dit...

Creo que la única solución es, como decía Suárez, aplicar el "imperio de la ley", porque en caso contrario, se hubiera avivado una espiral de violencia, de la que ya tenemos experiencia en otras etapas de nuestra historia: para algo debería servir, ¿no?

Enric Senabre ha dit...

"El imperio de la ley", joder, cómo suena, Emilio, pero sí, aplicar la legalidad democrática y sus instrumentos suele ser el mejor mecanismo de defensa frente a los terrorismos

emilio ha dit...

"Legalidad democrática" es la expresión que utilizamos el común de los mortales. Pero Adolfo Suárez repetía una y otra vez "imperio de la ley".
son esas expresiones que se te quedan grabadas...y que algun día utilizaré en mis memorias :)

Faust ha dit...

el problema no és que tinguera dubtes en aquell precís moment (és comprensible, per temptador), el que és inconcebible és que ara, encara, tinga dubtes. No s'aguanta ni per raons pragmàticament comprensibles (la cúpula d'ETA s'hauria refet de seguida; penseu que d'això fa molts anys, no és ara) i èticament no s'aguanta (és terrorisme d'estat).
Faust

Enric Senabre ha dit...

Ara no dubta, ara apunta a que hauria estat bé, Faust. És infame, per l'exemple que dona, pel dubte sobre la legalitat democràtica que difon, pel missatge que transmet.
És indignant