Un fantasma recorre Europa

Diu Josep Fontana a l'article "De què parlem quan parlem de capitalisme?" publicat a l'Espill d'aquesta tardor que:
"Sostinc la teoria, em penso que prou raonable, que des dels temps de la Revolució francesa les societats capitalistes avançades han viscut en una cultura de pactes i concessions, generalment a través de la mediació dels sindicats, amb el propòsit de donar alguna satisfacció a les demandes dels de baix per tal d'evitar una autèntica revolució que capgirés les coses en el terreny econòmic, tal com la Revolució francesa les havia capgirades en el polític, acabant amb la monarquia absoluta i el feudalisme. Per dir-ho senzillament: des de la Revolució francesa fins cap al 1970, les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre tot a mans d'un enemic social: primer van ser els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces fantasmals, de revolucions impossibles; però la por era autèntica."

Sosté Fontana una tesi que havia sentit referida sobretot a la caiguda del mur de Berlín, amb l'argument que la caiguda de l'alternativa existent al capitalisme, el socialisme real, havia obert la veda del treballador. Amb la desaparició del fantasma, la por desapareix i el bloc vencedor es dedica a posar en marxa la màquina econòmica i social que acabarà per fer desaparéixer les conquestes socials de l'estat de benestar. L'argument de Fontana ve de més lluny, des dels temps de la Revolució francesa, amb la qual cosa certament, li dona més pes al raonament, i el fa més creïble.  L'article continua explicant com la por dels burgesos catalans davant la vaga general de principis de segle XX era fins i tot exagerada, esperaven que els cremaren i saquejaren les cases, però els obrers eren molt més civilitzats del que creien.
I aquesta ha estat una constant dels poders fàctic (econòmics, socials, religiosos), la de projectar la seua mala fe, la seua utilització de la violència, de la manipulació ideològica o de la mentida en els altres, en els treballadors, ciutadans o no creients. Els empresaris i banquers creuen que els obrers serien capaços de deixar-los sense fàbriques, sense cases, com ells fan amb els seus treballadors; els polítics burgesos que l'esquerra és capaç d'utilitzar les mateixes armes ideològiques (el control de la informació) i polítiques (l'engany) i l'església creu que els no creients tenim la mateixa vocació manipuladora que ells han desenvolupat al llarg de la història. Són tan roins que pensen que els demés són igual que ells, i clar, els tenen por, però a qui en realitat tenen por és a ells mateixos, que es veuen reflectits en aquest espill social que és la lluita de classes, la dialèctica de l'amo i l'esclau.
Quin conclusió pràctica podem extraure de la lliçó del mestre Fontana? Doncs que necessitem molt poc per fer valdre els nostres drets, que només amb alguna xicoteta protesta que tinga aparença de seriositat (l'acampada del 15M, sense anar més lluny) els entra la por al cos perquè veuen perillar el "cortijo". Penseu que ells sí que tenen molt a perdre, de fet ja són els únics que tenen alguna cosa a perdre, i per això tenen molta més por. Ara imagineu-vos si en compte de protestes pacífiques com les que hem vingut fent fins ara, passem a coses més radicals, com ocupacions, paralitzacions de sectors productius... i no vull dir més no siga cosa que l'aparell repressor es pose en marxa, però podeu imaginar-les perfectament. Si la por els ha fet ser raonables, dialogants i comprensius, només n'hi ha que ficar-los la poreta al cos. Potser nosaltres pensem que és molt difícil perquè ens coneixem, però no oblideu que ells només es coneixen a ells mateixos, i tenen tan mala intenció i tanta mala llet que de segur s'acollonen en mirar-se a l'espill.

14N Vaga general

De tots els sector, l'educatiu és, potser, el que més raons té per fer vaga. Per això bona part del professorat i  del personal laboral de l'IES de Foios criden a la vaga a tots els sectors educatius. I ho fan com saben:

Estimats pares i mares de l’IES Escultor En Francesc Badia de Foios.

"Davant la convocatòria de vaga general del pròxim 14 de novembre, l’assemblea de professorat del centre manifesta el seu recolzament i anima la comunitat educativa a secundar-la.

El procés de deteriorament que ve patint l’escola pública a conseqüència de les retallades en educació ha arribat a extrems preocupants. Concretament al nostre centre l’administració educativa ha suprimit enguany 7 professors (als quals hauríem de sumar els 2 que es van perdre el curs passat), mentre que hem augmentat la matrícula. Això ha implicat l’augment de ratio, amb aules de fins a 35 alumnes. La no substitució del professorat de baixa o vacant ha produït que els seus fills i filles estigueren més d’un mes sense professorat de música, matemàtiques, anglés i religió, amb el consegüent perjudici per a la seua formació. Amb totes aquestes coses es fa evident el desinterés per l’escola pública mentre que augmenten els concerts educatius a centres que segreguen per sexe i a etapes post obligatòries de l’ensenyament. Aquests fets justifiquen una resposta contundent per la nostra part. Si hi afegim la reforma educativa regressiva que es prepara i la situació de la Universitat, a la qual en breu accediran els seus fills i filles i alumnes nostres, i que augmenta els preus de les matrícules mentre redueix les beques, trobem un panorama desolador davant del qual no podem rendir-nos.

Si als problemes específics del nostre centre i de l’educació en general unim una reforma laboral salvatge, unes taxes d’atur del 28% al País Valencià, l’execució judicial de desnonaments als ciutadans mentre es rescaten els bancs, l’augment de la pobresa i retallades socials com també de la repressió a la contestació ciutadana, ens trobem amb un dèficit democràtic i un deteriorament dels serveis públics que dibuixen una societat insolidària que no volem per al nostre alumnat i, suposem, que vostés tampoc per als seus fills i filles.

La major part del professorat farem vaga i no vindrem a treballar, per això cridem la comunitat educativa a secundar la vaga general i assistir a les manifestacions convocades per les diferents organitzacions socials i sindicals.

14N MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA PLAÇA SANT AGUSTÍ

QUEDEM A LA TANCA DE LA RENFE QUE DONA A XÀTIVA A LES 18'15. PORTAREM LA PANCARTA DEL CENTRE

14 N TOTS I TOTES EN VAGA

NO TREBALLEM, NO ASSISTIM ALS CENTRES EDUCATIUS, NO CONSUMIM!

Assemblea de professorat de l’IES Escultor En Francesc Badia

Independència

Crec que el primer punt que s'ha d'especificar sobre la qüestió de la independència catalana, és una qüestió fonamental de drets humans. El dret a la lliure nacionalitat, a decidir lliurement la condició política i el desenvolupament cultural i social que recull la declaració del 1948, tot i ser referida a l'àmbit individual, pot entendre's també en un sentit col·lectiu, tal i com recull un poc després la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1951. Els estats constituïts sempre han buscat posar portes al camp dels desitjos d'autodeterminació de les nacions sense estat, però al remat van haver d'admetre, encara que fos de manera purament formal, aquest dret fonamental dels pobles.
A partir d'aquesta consideració, poc es pot afegir. Si un dels pobles que actualment formen part de l'Estat espanyol desitja formar una unitat política diferenciada, el dret internacional l'empara i el sentit comú el recolza. Per això s'entén tan poc la reacció esvalotada dels nacionalistes radicals espanyols. Perdó, aquesta reacció s'entén perfectament, la que no s'entén és la de determinades formacions polítiques que sempre s'han caracteritzat per la defensa d'aquestos drets en altres pobles del món, i que ara neguen de manera histèrica aquesta possibilitat. La contradicció interna els portarà a la debacle, però aquest no és el tema ara.
Més enllà d'aquesta consideració general, hem d'analitzar també el moment i els actors d'aquesta reivindicació, les condicions concretes en les que es produeix la reivindicació. El fet que justament ara un partit com Convergència Democràtica de Catalunya, un partit de dreta europea, liberal i català, però sempre moderat i preparat per ajudar al govern de l'estat espanyol a fer les seues polítiques, es decidisca a iniciar un procés independentista, no pot fer-nos més que dubtar de les seues intencions.
El president Mas és un polític dels que saben moure els fils del poder i la imatge pública, i que siga ara, en plena crisi econòmica i amb una majoria incòmoda al seu parlament, quan plantege un repte important a l'estat amb el qual ha col·laborat els ultims 30 anys, no pot fer-nos més que sospitar de les seues veritables intencions. No es tractarà d'un envit més dins d'un context de reivindicació política i econòmica a l'estat? No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda? No es tractarà de tapar les polítiques ferotgement neoliberals que ha desenvolupat els últims dos anys?
Amb aquesta jugada es beneficia d'una onada popular independentista, es posa al capdavant d'un sentiment nacional català realment existent, anul·la per superació els seus principals competidors nacionalistes (ERC i SI, que havien augmentat notablement), col·loca en una situació política incòmoda el principal partit de l'oposició (el PSC, que com dèiem abans, entra en contradiccions programàtiques fonamentals), esborra la memòria col·lectiva dels damnificats per les retallades (votants tradicionals d'Iniciativa i Psc) i arracona els votants espanyolistes al recer del PP i Ciutadans.
Adoneu-vos, els únics beneficiats d'aquestes circumstàncies són la coalició governant (CiU) i el partit espanyolista (PP) que acumula votants per la radicalització. En aquest context podem entendre les declaracions incendiàries del ministre Wert com el que són, unes declaracions gens espontànies i molt ben calculades per tal d'esvalotar el seu graner de vots.
Malgrat això, tornem al principi, no som babaus ni ens xuclem el dit, coneixem Mas i el PP, però el dret a decidir és un dret innegable que cap Constitució ni marc legislatiu establert pot parar, perquè apel·la a un cos legal superior, als drets fonamentals de les persones.

PARES I MARES DEL C.P. PARE CATALÀ DE BENIMACLET FARTS, ENDRECEN ELS SERVEIS DEL COL•LEGI.

Els pares i mares del col·legi públic Pare Català de Benimaclet, València, s’han cansat d’esperar i s’han dedicat a endreçar els serveis del col·legi. Després d’anys de gestions amb la Conselleria d'Educació, i decebuts per l’actitud d’absolut desinterés per l’educació pública i, sobretot, per la salut dels més menuts, els pares i mares han decidit netejar, canviar, pintar i reparar portes, sanitaris, parets i estàncies dels serveis de l’edifici central del col·legi.

L’estat dels mateixos començava a ser preocupant. En aquestes fotos el podem apreciar:

El passat curs, els membres del l'Associació de mares i pares de l'escola van mantindre diverses entrevistes amb els responsables directes del seu manteniment (regidor i tècnics de l’àrea d’educació de l’Ajuntament, direcció territorial d’educació, així com també grups polítics de l’Ajuntament i les Corts). Només hi va haver resposta per part de l'Ajuntament, que va accedir a intervenir en els aspectes relatius a la canalització de l'aigua, que era el que consideraven de la seua competència. Finalment, els pares i mares de l'escola han decidit posar fi a una situació que començava a posar en perill la salut dels seus fills i filles. Els projectes de remodelació de l’escola estan pendents des de l’any 2000, però la “suposada” falta de pressupost ha deixat les coses en una situació cada vegada més insalubre.

“En un centre concertat, s’hauria demanat una aportació voluntària als pares i mares per tal de solucionar la situació, vista la incapacitat de l’administració per donar-li resposta, però a un centre públic com el nostre, preferim fomentar el treball en equip, la conscienciació i la implicació de pares i mares a l’escola. Nosaltres concebem l’educació com un projecte conjunt de famílies, escola i societat, i no com una qüestió econòmica. Ací qui ha fallat ha estat l’administració educativa, perquè la comunitat educativa del col·legi sempre ha estat per solucionar problemes i millorar la qualitat de l’educació”, han manifestat des de l’Ampa del col·legi.

En tot cas ha de quedar clar que es tracta d’una acció puntual i amb un fort component de protesta. “Els pares i mares no pretenem substituir el paper que tenen els administradors educatius. Són ells els que han de solucionar el problema, nosaltres només volem posar fi a una situació extremadament greu de manera puntual. Per descomptat que continuarem demanant als responsables que acceleren la remodelació del col·legi i efectuen el seu manteniment en condicions de salubritat.”  Manifesten les mateixes fonts.

I aquest és l'estat en el que han quedat els serveis després de l'acció: 

Periodisme

El periodisme tradicional està en crisi, diu Serge Halimi a un article publicat a Le Monde diplomatique  d'octubre. Després de repassar la situació de la premsa escrita, amb la desaparició de capçaleres i quiosquers, degut a la competència d'internet, es pregunta:
"¿Para qué puede servir un periódico? Para aprender y comprender. Para aportar un poco de coherencia al estrépito del mundo allá donde otros tan solo amontonan la información. Para pensar ponderadamente nuestras luchas, e identificar y dar a conocer a aquellos que las llevan adelante"
La situació és greu, els principals periòdics europeus tanquen o redueixen les seues plantilles a través d'EROs. Diuen que els periòdics no es venen, i la venda al quiosc era la principal font de finançament del periodisme escrit.
Hui mateix, al periòdic El país, es publica un informe de Reuters que certifica aquesta decadència de la premsa escrita, però paral·lelament aporta dades que assenyalen l'augment de lectors i la conversió en webs de referència informativa a les edicions digitals del periòdics en paper. Contradicció? En absolut, la lectura de notícies a través d'internet ha augmentat, i un periòdic amb tradició ofereix més garanties que altres fonts menys fiables. El problema és que la publicitat a internet no cobreix les pèrdues de la publicitat i vendes del periòdic en paper. Algunes experiències com els periòdics gratuïts podrien semblar una alternativa, però la qualitat d'aquest periodisme espanta més que conforta, perquè aquests mitjans es converteixen en contenidors de publicitat amerats de curiositats o refregits d'agència.
Quin és el futur del periodisme, o millor dit, del dret a la informació dels ciutadans en aquest context? Si els mitjans tradicionals d'informació elaborada i explicada desapareixen poc a poc, i els seus substituts són elaborats per periodistes mal pagats i amb poques exigències de veracitat, o per aficionats que, a través de blogs dispersos o mòbils de circumstància aporten imatges inconnexes o notícies descontextualitzades, poca comprensió del món podem esperar.
Le Monde diplomatique aposta pels seus lectors i els demana un recolzament econòmic per la via de subscripció o compra, d'altres mitjans com La veu del País Valencià demanen microdonacions, un recolzament semblant al dels crowdfunding, o micromecenatges. Però el que sembla clar és que la via de la gratuïtat a canvi de publicitat a internet només porta a la degeneració de la informació i a la desaparició dels mitjans més crítics.

Adolescents, realitat i utopia

Tinc la sort de treballar tots els dies amb adolescents. La vitalitat, l'idealisme i l'inconformisme són trets destacats d'aquesta edat i, d'alguna manera, me l'encomanen. Discutir amb ells sempre és engrescador, perquè defensen les seues idees amb entusiasme, però al mateix temps són capaços de rectificar, d'acceptar les incongruències i modificar les seues opinions. I no parle d'unes opcions polítiques determinades, no és el cas, parle de la pena de mort, de la immigració, de la televisió o dels interessos de la ciència als nostres dies.
Però d'un temps ençà note un estat d'ànim preocupant, no tant per un gir conservador de les idees del jovent, sinó per la seua actitud davant les injustícies. No n'hi ha res més preocupant que l'acceptació de les injustícies com si de la normalitat es tractara.
Hui, parlant de la televisió, s'acceptava majoritàriament que estigués controlada pels seus propietaris en el cas de les privades i dels polítics de torn en el de la pública. Semblava acceptat que l'amo imposa el seu punt de mira i que, en el cas de la pública, l'amo és el partit majoritari. Els periodistes no tenen més que tragar.
En el cas de la ciència, el mateix, sembla acceptat que cada empresa busca les inversions que es tradueixen en guanys econòmics, sense tenir en compte altres interessos més elevats, com el benestar de la humanitat o la cura de malalties dramàtiques.
No compartien la situació, ni estaven a favor dels poderosos, però acceptaven que la situació és la que és, i prou. El seu realisme és tan clarificador com el seu idealisme, però als temps que vivim sembla que la indignació i l'idealisme han quedat només per als discursos políticament correctes, per a la resta, tots sabem el que passa i prou.
Els adolescents només reflexen l'ambient que mamen, i quan manipular al televisió, pública o privada, o investigar només allò que dona diners, s'ha convertit en allò més corrent i normal, ells assumeixen una realitat podrida com si es tractés de la més habitual.
D'ací a la venda amb rebaixes de la televisió pública, i la creació d'una ciència per a rics, només n'hi ha un pas, no tardarem a vore realitzat allò que ha poblat els nostres malsons més dramàtics

Els estudiants es mobilitzen

A València, els estudiants es mobilitzen. La coordinadora interinstituts de València, que agrupa la major part dels IES de ciutat, ha organitzat una tancada a l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Assemblea en la que es parla de les mobilitzacions, concerts de grups en valencià, acampada al centre (malgrat la pluja), tallers per als menuts demà, torrada amb participació de les AMPES dissabte 29 i manifestació per la vesprada. Tot amb una clara intencionalitat política PROU RETALLADES EN EDUCACIÓ, PER L'EDUCACIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ!
Ací us deixe unes fotos de la primera jornada, assemblea i concert:

De reformes educatives

L'anunci de la nova reforma educativa per part del ministre WERTgonyós (la LOMCE, amb M de millora, sembla) ha de fer saltar totes les alarmes socials que tenim bastides al voltant de l'ensenyament. Pel que sabem de moment, es tracta d'una involució clarament elitista del sistema educatiu (amb revàlides, itineraris i separació per nivells), d'un retrocés en les concepcions pedagògiques (que torna a una concepció antiquada de l'esforç, la memòria i les matèries importants) i d'una reducció de recursos per a l'ensenyament públic (s'anuncia el cost zero de la mateixa i l'extensió dels concerts educatius fins i tot als centres segregadors per sexe).
Però la valoració de la LOMCE no pot fer-se sense tenir en compte la història educativa dels darrers 20 anys, i en aquest context, la LOGSE apareix com la llei més avançada i revolucionària que hem tingut en la història recent. Ja se que ben aviat us llegiré comentaris en contra d'aquesta opinió, però la generalització de l'educació fins als 16 anys, l'aposta clarament comprensivista, la revolució didàctica que pretenia introduir, el tractament equitatiu i igualador de l'alumnat, la introducció de l'educació ètica, així com la seua elaboració consensuada amb sindicats docents i col·lectius educatius i pedagògics, la converteixen en una llei que ha marcat la millora de l'educació espanyola de la democràcia (tot i els informes PISA).
No seria honrat negar-li els errors, com el finançament deficient amb el que va partir des del seu naixement i per culpa dels mateixos polítics que l'havien ideada, l'escassa implantació entre el professorat, que no va comprendre certes innovacions pedagògiques per a les que no se'ls va preparar suficientment o les divergències en la seua aplicació. D'altres problemes que va tenir, van ser motivats per la conjuntura econòmica (la crisi dels 90), social (el canvi en les famílies i la concepció de l'educació), comunicativa (la revolució digital) i política (l'alternança), que haurien afectat qualsevol reforma, potser amb major intensitat.
El model de la LOGSE, de fet, ha marcat les lleis posteriors (LOCE i actual LOE), que no han pogut desembarasar-se de l'estructura del sistema, ni dels reptes de l'atenció a la diversitat i de la integració de l'alumnat diferent.
Crec que és el moment de valorar la LOGSE amb tranquil·litat, de reconeixer els avanços que ha introduït en l'educació, també dels errors, sobretot perquè el que ens ve damunt és un retrocés pre-LOGSE de vint anys, una tornada a la LGE de Villar Palasí. I els que estudiàrem amb aquella llei sabem ben bé de la facilitat amb la que expulsava del sistema educatiu a l'alumnat.

L'economia és ideologia, estúpid!

Venia jo hui amb la bici pensant en l'últim article que he publicat, quan de sobte me s'ha aparegut un dimoni amb barbes blanques i cabells llargs que m'ha dit:

"Però Enriquit'ho, com es possible que te n'hages oblidat de mi? Sóc l'avi Carles Marx, el iaio que t'ha inspirat bona cosa de pensaments i reflexions sobre la societat en la què vius. Quan et vaig llegir l'entrada al blog em vas donar un disgust de tres parells de nassos (va dir collons, però tampoc vull dir-ho tot). Que no saps que aquesta gentola que mana ara a l'Estat espanyol són els representants més desatacats de la burgesia liberal? Que no saps que la seua ideologia no és més que el reflex dels seus interessos de classe? Quan defensen la llibertat, només parlen de la llibertat econòmica, no de la de les dones. Quan denuncien els impostos només són els dels empresaris els que volen eliminar! I quan defensen l'educació, és l'educació classista i diferenciada la que els interessa, la que forma als treballadors per a treballar i als burgesos per a governar! 
Sembles un babau amb aquestes consideracions ideològiques! Res de res! Totes les mesures polítiques que estan prenent van clarament dirigides a afiançar el poder econòmic de classe que no volen perdre. Aquesta gent només va a missa si és diumenge, no ho oblides mai!"

I així em parlava l'amic Carles Marx, quan va desaparéixer de sobte entre camps de xufa i carabasses. Però només fer-se fonedís es va presentar un angelet amb cara de bona persona que també es va dirigir a mi d'aquesta manera:

"Henry-quito, home, no faces cas al iaio aquest d'en Carles, ell no va viure a les societats democràtiques modernes, ell només parla de les societats decimonòniques desestructurades, sense societat civil ni organitzacions ciutadanes. No t'oblides que durant el segle XX s'han produït moltes transformacions i els obrers s'han organitzat en sindicats, voten als seus partits en eleccions democràtiques i no s'empassen totes les mentides de les classes dominants. 
A les societats complexes del segle XXI, a les classes burgeses dominants els fa més falta la ideologia que la pura economia, per això aquesta gent de la dreta neoliberal necessita un discurs convincent, una ideologia que mobilitze la ciutadania, necessiten convéncer, a més de véncer! Clar que és la ideologia, estúpid, perquè la ideologia és l'aparell que els permet mantenir la seua dominació econòmica. T'ho diu el tito Antoni Gramsci"

I també va desaparéixer de sobte, igual que Carles, i ambdós em van deixar pensant, si no seria que en el cas de la dreta governant, ideologia i economia convergeixen en un mateix discurs, sense contradiccions, sense fissures. Negar el dret a l'avortament a les dones dona diners a les clíniques privades i propicia els viatges a Londres del franquisme, reformar l'educació crea masses de treballadors obedients, i recaptar més diners per IVA de les classes mitjanes i baixes deixa més tranquils els grans empresaris i els defraudadors. Potser sí que és la ideologia, estúpid, perquè aquesta ideologia està reforçant el guany privat desmesurat d'uns pocs i el repartiment desigual i injust dels recursos, limitats, del planeta. Potser per això la batalla, també, és ideològica.

No és l'economia, estúpid! És la ideologia

La frase exacta va ser dita a l'inrevés, "És l'economia, estúpid!", i diuen que la va dir un assessor de campanya electoral de Bill Clinton. També li la van repetir a Barack Obama en la seua campanya i sembla que s'ha convertit en un tòpic per tal de justificar la influència de l'economia en la política actual. Perfectament ens la podria etzibar Mariano Rajoy en qualsevol de les seues intervencions públiques per tal de justificar el seguit de mesures anticrisi amb les quals continuarà, de segur, la seua intervenció.
Però aquesta idea s'ha convertit en una coartada i, si analitzem bé les mesures amb les quals se'ns pretén salvar de la debacle, ens podem adonar de seguida que l'autèntica intenció no és econòmica, sinó ideològica, en el sentit d'ideologia neoliberal i liberalitzadora, que no alliberadora.
Per exemple l'augment de l'IVA, fet de manera selectiva i malintencionada, que no augmentarà la recaptació real d'ingressos, perquè minvarà el consum, però que iguala comprar un iot i tallar-se els cabells, descarregant la càrrega impositiva en la classe mitjana i baixa de la societat. O l'eliminació de l'atenció sanitària als immigrants il·legals, mesura que no estalviarà res del pressupost sanitari, però sí que envia un missatge clar als votants del PP i descontents en general, el de la mà dura amb els de fora. La nova reforma educativa, un altre cas de mesura absolutament intranscendent en el terreny econòmic, però ben útil en l'ideològic, ja que representa un retrocés pedagògic i una privatització real de l'educació. La contrareforma de la llei d'avortament només és una clara involució en els drets de les dones, sense més repercussió econòmica. I podem continuar amb la reforma laboral, la limitació de polítics o la reducció de les seues retribucions, en tots els casos trobarem mesures absolutament inútils i intranscendents en el terreny econòmic però clarament dirigides a un canvi de model social, a un desprestigi de la cosa pública, a una desautorització del sentit democràtic, a una denuncia del sentit solidari o dels drets de les persones, a una posada en qüestió de la igualtat de condicions. En resum, a una autèntica revolució conservadora i neoliberal que està soscavant els ciments d'un model de convivència democràtic que, mal que bé, ha funcionat els últims anys.
No us equivoqueu, l'economia és la coartada, l'autèntica intenció és imposar un  model social insolidari i egoista, favorable, això sí, al guany econòmic dels mateixos, però sobretot, facilitador de la dominació i opressió de la ciutadania.