Joventut d'acer

Marta Meneu és, possiblement, un dels valors més prometedors del panorama literari valencià. La novel·la D'acer i cristall n'és una mostra de la vàlua i compromís, literari i social, d'una escriptora jove que parla de joves. A ras de la realitat, l'escriptora trava una història basada en la Dana que aconsegueix integrar un crònica realista imprescindible sobre uns fets que no hem d'oblidar i que segueixen ben presents a les zones afectades de manera evident, un fil narratiu de ficció protagonitzat per joves compromesos que van participar en l'escamot de voluntariat que va ajudar en els primers moments de la tragèdia, quan les instàncies oficials estaven desaparegudes i un necessari recordatori de les emocions i sentiments que ens van assaltar a tots mentre contemplàvem, impotents, un escenari desolador, impensable unes hores abans i increible a l'altra vora del Túria. 

Els personatges de la novel·la, Nora i Alba, Jose i Fran, Didí i Carlota son una demostració viva de la joventut mal anomenada de vidre, que va demostrar aquell fatídic 29 d'octubre que eren d'acer i de solidaritat. Els diàlegs són creïbles, l'actuació, els pensaments i les interaccions digitals estan fonamentades en un coneixement de primera mà de la generació que retrata, lluny de les visions moralistes i estereotipades de massa escriptors i escriptores adults que volen convertir-se en assot d'una promoció a la qual miren amb superioritat. 

La reproducció dels fets és fidel, carregada d'informació ajustada i

acompanyada pels sentiments que ens generaven a tots i totes, si bé, aquesta rememoració no provoca un entrebanc del ritme narratiu, més aïna al contrari, s'integra a la perfecció amb la trama de ficció i, a més, tampoc cau en una crítica política evident, la bordeja i, sense deixar d'apuntar culpabilitats, no cau en un discurs maniqueu fàcil i esperable. 

I la trama novel·lada funciona, més enllà dels tràgics moments en què transcorre, la vida dels personatges segueix el seu curs personal, integrant-se en el moment vital que els toca habitar, però amb una autonomia narrativa que els sosté independentment del fets en què han de viure. 

Ens calen autores com Marta, necessitem cronistes que reflexionen sobre una generació que sembla no tenir veu, menyspreada per l'anterior i contada des d'una atalaia que no la comprèn ni la vol entendre, perquè és més fàcil parlar des del tòpic periodístic o moralista. Enhorabona a l'autora pel resultat i a l'editorial Bromera per emparar projectes atrevits que necessiten més ressó.