Joventut d'acer

Marta Meneu és, possiblement, un dels valors més prometedors del panorama literari valencià. La novel·la D'acer i cristall n'és una mostra de la vàlua i compromís, literari i social, d'una escriptora jove que parla de joves. A ras de la realitat, l'escriptora trava una història basada en la Dana que aconsegueix integrar un crònica realista imprescindible sobre uns fets que no hem d'oblidar i que segueixen ben presents a les zones afectades de manera evident, un fil narratiu de ficció protagonitzat per joves compromesos que van participar en l'escamot de voluntariat que va ajudar en els primers moments de la tragèdia, quan les instàncies oficials estaven desaparegudes i un necessari recordatori de les emocions i sentiments que ens van assaltar a tots mentre contemplàvem, impotents, un escenari desolador, impensable unes hores abans i increible a l'altra vora del Túria. 

Els personatges de la novel·la, Nora i Alba, Jose i Fran, Didí i Carlota son una demostració viva de la joventut mal anomenada de vidre, que va demostrar aquell fatídic 29 d'octubre que eren d'acer i de solidaritat. Els diàlegs són creïbles, l'actuació, els pensaments i les interaccions digitals estan fonamentades en un coneixement de primera mà de la generació que retrata, lluny de les visions moralistes i estereotipades de massa escriptors i escriptores adults que volen convertir-se en assot d'una promoció a la qual miren amb superioritat. 

La reproducció dels fets és fidel, carregada d'informació ajustada i

acompanyada pels sentiments que ens generaven a tots i totes, si bé, aquesta rememoració no provoca un entrebanc del ritme narratiu, més aïna al contrari, s'integra a la perfecció amb la trama de ficció i, a més, tampoc cau en una crítica política evident, la bordeja i, sense deixar d'apuntar culpabilitats, no cau en un discurs maniqueu fàcil i esperable. 

I la trama novel·lada funciona, més enllà dels tràgics moments en què transcorre, la vida dels personatges segueix el seu curs personal, integrant-se en el moment vital que els toca habitar, però amb una autonomia narrativa que els sosté independentment del fets en què han de viure. 

Ens calen autores com Marta, necessitem cronistes que reflexionen sobre una generació que sembla no tenir veu, menyspreada per l'anterior i contada des d'una atalaia que no la comprèn ni la vol entendre, perquè és més fàcil parlar des del tòpic periodístic o moralista. Enhorabona a l'autora pel resultat i a l'editorial Bromera per emparar projectes atrevits que necessiten més ressó. 

L' adolescència de Shy

Shy és una novel·la de Max Porter, publicada per L'altra editorial, que ens dona el contrapunt perfecte a l'entrada anterior sobre la sèrie Adolescència. 

En aquest cas trobem un adolescent disruptiu, molt diferent al que podríem considerar com un adolescent típic. Vull dir, que ens trobem amb una tipologia adolescent marginal, però justament per això ben representativa de l'adolescència. No és un adolescent representatiu, però des d'aquesta marginalitat mostra una visió brutal de l'adolescència, crua, nua, sense concessions al moralisme, ni en l'estil ni en el contingut. Shy és intractable i no sabem perquè, intuïm desilusions infantils, un pare desaparegut, un padrastre distant, una mare desorientada i impotent... Però res és suficient per entendre a un adolescent destrossat, deprimit, desil·lusionat, consumidor habitual de droga i víctima de buylling i assetjador ell mateix. El trobem a una institució correccional, tampoc sabem bé perquè, suposem que per una baralla brutal amb un company, per conductes disruptives al col·legi, que comencen pel pur desig de ser protagonistes, però que s'enquisten amb el temps i la reiteració.

Una visió de l'adolescència molt més creïble, per la seua marginalitat i absència de voluntat generalitzadora, que la sèrie tòpica i moralista de què parlàvem adès. Ací no trobem cap moralisme ni culpabilització, no busca víctimes ni culpables, ni la mare, ni el padrastre, ni els mestres de l'escola, ni la psicòleg (que és molt més dura i cruel, però necessària) ni l'internat, amb uns professionals dignes i correctes. Ací no es disparen les culpes a tothom sense concreció, sinó més al contrari, no trobem causes suficients per explicar el perquè de la situació de Shy, possiblement relacionat amb la salut mental, però el cas és que ell mateix no s'aguanta, està perdut, no troba el camí ni el busca. 

Narrada a fragments, amb diferents narradors, de vegades omniscient, de vegades ell mateix o els personatges que l'acompanyen, cosa que desconcerta al principi, però mostra el caràcter fragmentari i inexplicable d'una persona, de qualsevol persona, i més d'un adolescent desorientat i perdut. 

Entenem millor l'adolescència des d'aquesta narració descarnada d'un personatge únic i gens extrapolable que des de la sèrie moralitzant amb voluntat de generalització. 

Adolescència

La sèrie Adolescència ha obert el debat sobre les característiques dels i les adolescents. El problema és que ho ha fet des d'una visió simplista i catastrofista importada directament dels estereotips i tòpics que circulen per xarxes i mitjans de comunicació. El desconeixement és molt atrevit i, quan no tenim contacte directe, allò més freqüent és replicar els llocs comuns que escoltem o llegim. Una gran quantitat d'obres culturals parteixen d'aquest desconeixement que alimenta, al seu temps, la mateixa visió que desconeix.

Una cosa així passa amb la sèrie de què tothom parla, que repeteix tòpics importats des d'un desconeixement agosarat. Bona part de les desconfiances que tenim sobre determinats col·lectius parteixen d'aquests desconeixement; el racisme, l'odi o la por envers els immigrants, els musulmans o els gitanos, s'alimenten de la llunyania i falta de contacte directe amb les persones concretes que constitueixen aquests grups. De fet, quan coneixem personalment alguna d'aquestes persones, ens sorprèn que no encaixen amb l'estereotip que ens havien contat. 

De manera pareguda, la visió que tenim dels i les adolescents està viciada de partida, els valorem com un grup, com si tots foren iguals, des de la llunyania de la incomprensió, des de la superioritat del desconeixement. D'aquest s'alimenta el xoc generacional que, a hores d'ara, ha pres dimensions preocupants. La incomunicació entre generacions, en aquest cas entre adolescents i els seus pares, mares i professorat, s'ha transformat en un desconeixement que impossibilita la comunicació i el diàleg. És molt possible que les xarxes socials i els nous llenguatges digitals hagen contribuït a ampliar aquesta distància, i més quan la resposta de la generació adulta ha estat demonitzar i prohibir els dispositius mòbils, engrandint la incomprensió. 

Però el problema és més general, pense, és tracta d'un desconeixement ignorant i prepotent per part d'aquells que tenen la responsabilitat d'educar i acompanyar els i les joves i menors. La majoria dels relats culturals que tenen com a personatges a adolescents, parteixen d'uns estereotips que han recollit als mitjans o han escoltat o llegit sense cap interpretació crítica. La mateixa sèrie Adolescència, Euphoria o Física o química, oscil·len entre una visió catastrofista per a adults desconcertats (el cas d'Adolescència) o una desmesurada i fascinant per a joves enlluernats que pretenen viure la seua vida al límit (les altres dues). En tots dos casos, la resposta adulta adopta el to d'un escàndol hipòcrita o d'un consell moralista, tots dos absolutament ineficaços.

Si afegim que el relat cultural el controlen generacions que no pertanyen al col·lectiu adolescent, tenim una visió bloquejada que dificulta una relació oberta i sincera entre elles. Els i les creadores estan massa vegades capturades per aquesta visió exagerada però molt suggerent per construir arguments seductors i originals. I aquest no és el problema, perquè el món de la creació cultural ha de fer això, inventar històries, suggerir camins, proposar mons desconeguts, sempre que no ho faça amb caràcter generalitzador, com ho fa la sèrie de què parlem, que sembla pretendre sentar càtedra sobre la manera de ser de l'adolescència. El valor de la ficció és el de trencar motlles, mostrar aspectes desconeguts, inquietar, però no amb una exageració tòpica i satisfeta que escandalitza i paralitza. 

I allò més preocupant és que aquesta visió exagerada és compartida per professorat que, en teoria, hauria de tenir un contacte més directe i realista amb els i les adolescents, però sembla que no el tenen, si jutgem per la facilitat amb què compren els relats prefabricats. Mares i pares sempre pensen que els dolents son els altres, que els seus fills i filles son diferents, no veuen porno, no consumeixen drogues ni alcohol ni assetgen els companys, perquè això ho fan els altres, els i les Adolescents, en majúscula, en abstracte.  

No, ni tots els adolescents són seguidors d'un tal Alvise, ni tots practiquen l'assetjament com a esport de risc. Els adolescents actuals formen part d'una generació complexa que es va bastir en la pandèmia, ha passat una Dana (en què es va mostrar més cooperant que la majoria d'adults) i acaba de viure un apagada impossible d'imaginar dies abans. Una generació preocupada i vilipendiada, menyspreada i tractada amb una superioritat ignorant per part d'una generació adulta hipòcrita i prepotent. 

És clar que una bona part dels xics estan adquirint tendències d'ultradreta, antifeministes i individualistes, però no menys que els adults, i és clar també que moltes xiques es mostren més proactives i decidides malgrat les dificultats a què s'han d'enfrontar i massa vegades disculpen de manera excessivament conformista. Però aquesta caracterització no és fixa ni inamovible, es modifica amb l'educació i l'aprenentatge i, sobretot, amb l'experiència del context social en què han de moure's. Per això, necessitem educar des de l'empatia i la comprensió, acompanyant i no censurant, escoltant i dialogant, però no amb visions superficials que només fan que espantar i allunyar. 

La detectiu de la sèrie Adolescència diu al segon capítol, "per què tots els col·legis fan olor a col i masturbació?" Doncs això, aquesta detectiu no havia estat mai a un institut, ni els guionistes tampoc, però creuen saber-ho tot i parlen des d'una seguretat ignorant que convenç a una bona part del públic que troba una satisfacció perversa en confirmar els propis estereotips.  

Per sort, tres articles apareguts recentment als mitjans digitals, han aportat una imatge de l'adolescència més realista i ajustada, una aproximació empàtica, complexa i assenyada, lluny de la versió catastrofista i simplista que la sèrie Adolescència ha generalitzat, i que sol imperar de manera majoritària als mitjans de comunicació, el de Núria Cadenes a Vilaweb, I no tractar-los com si fossin fatxes, el de Gràcia Jiménez a La veu del País Valencià, Adolescents i companyia, i el d'Enric Gil, també a La veu del País Valencià, Feminisme i lluita antifeixista,