La importància de les metàfores

S'ha convertit en un lloc comú comparar el combat contra el coronavirus amb una campanya militar. L'escenificació dels caps militars en roda de premsa, el desplegament de la UME, el control policial de les eixides de la ciutadania o fins i tot els gràfics del virus com un enemic a eliminar contribueixen a aquesta metàfora que esdevé familiar i fàcil d'assimilar per part de la ciutadania. Però tota metàfora comporta una visió de la realitat, i en aquest cas, no és precisament la més adient a la situació que vivim. 
Deia Nietzsche que el llenguatge emprat per la Filosofia i la

Ciència té un poder cosificador, unívoc i empobridor. Un llenguatge que és fàcilment utilitzable pel poder, acostumat a servir-se d'aquestes disciplines per justificar les injustícies i l'opressió. Per això ell preferia el llenguatge de la poesia i de l'art en general, més obert, més lliure i enriquidor d'una realitat que anem creant en la mesura que l'anomenem en totes les seues vessants. La metàfora és una manera més vívida i humana de parlar de les coses i Nietzsche es va dedicar a escriure d'aquesta manera, amb metàfores i analogies que ajudaren a fer nostre el món, a viure'l d'una manera personal i creativa, lliure. 

Si bé, aquesta força de la metàfora, en mans d'un poder que pretén marcar un sentit a la realitat, esdevé una eina de control i de creació del món. Les metàfores interpreten els fets en una direcció concreta i ens porten a entendre'ls en el sentit marcat. Les metàfores són bombes de rellotgeria al nostre pensament, entren dissimuladament, sense adonar-nos-en i esclaten quan menys ens ho esperem, conduint la comprensió de les coses de la manera que els terroristes del pensament volien. 
Penseu, si voleu, en l'equiparació de la immigració amb les visites a casa nostra. Es tracta d'una comparació que enverina el sentit del concepte de ciutadania i de drets humans i l'equipara amb la propietat immobiliària, molt més física i pròxima a nosaltres. O la dels comptes públics d'un estat amb els d'una família per tal de justificar retallades en serveis essencials en la mesura que són impossibles de pagar si no hi ha suficients ingressos, com si els diners foren objectes finits impossibles de generar o adquirir valor. O, per què

no, la de la defensa davant d'uns lladres que volen entrar a furtar a ta casa amb l'ocupació de vivendes per part de col·lectius socials. Són exemples de com una bona metàfora porta a una comprensió restringida d'una realitat social i ajuda a imposar una visió política sobre aquests fets.
Una cosa similar està passant ara amb la manera que estem afrontant la crisi sanitària que patim. S'ha fet popular la metàfora de la guerra contra el virus, com si d'un combat armat es tractara, amb soldats, armes i organització militar. Es tracta d'una manera d'entendre el problema ben còmoda per a un poder que no ha dubtat en mobilitzar l'exèrcit i militaritzar el funcionariat i que, amb aquesta visió, disposa d'un marge d'actuació més ample i còmode. 

Però la metàfora enverina la comprensió i contamina les actuacions i, d'aquesta manera, justifica unes mesures que, malauradament, no s'adiuen amb una realitat tossuda que té poc de militar. 
Aquesta crisi sanitària té causes polítiques i només la podem combatre amb la combinació d'aquestes dues comprensions dels fets. Per una banda, s'ha de dotar al sistema sanitari de les condicions materials i professionals per fer front a una malaltia que es comporta d'una manera clarament previsible i per a la qual els professionals sanitaris estan ben preparats i, des d'aquesta perspectiva, poden organitzar les actuacions necessàries si se'ls faciliten els mitjans. 

D'altra banda, el sistema polític ha d'estar al servei d'una ciutadania que necessita explicacions i solucions i la seua missió ha de ser proporcionar els mitjans materials i legals al sistema sanitari per fer front a la pandèmia. No es poden admetre en aquest sentit metàfores militars que porten a un exercici del poder autoritari i poc racional, sinó  que una comprensió més col·laborativa, com d'un projecte col·lectiu, ajuda millor a sumar forces i entendre una situació de la que es difícil eixir sense cura, atenció, solidaritat i ajuda mútua. 

Més valdria abandonar temptacions militaristes, que només ajuden a tapar la incompetència i justificar estats de carència intolerables per a un estat democràtic modern que ha de disposar d'un sistema públic capaç de fer front a situacions excepcionals, i adoptar models de comprensió de la situació més solidaris i compartits, més adients a una societat democràtica i dotats de mecanismes de resposta públics i de control racional de les decisions.