Estratègia Rajoy

És cert que la ficció, moltes vegades, aconsegueix captar millor la realitat que una simple descripció suposadament neutral. I aquest fet encara és més curiós si parlem de la paròdia, la caricatura o la imitació còmica, que molt sovint capta aspectes de la realitat que no veuríem amb una simple observació empírica.
Doncs justament això és el que passa amb el nostre cap de govern, Mariano Rajoy, que les seues imitacions al Polònia o els "fakes" del Intermedio ens mostren millor l'altura política del personatge que una descripció literal.
L'actitud amb la que està encarant el Procés català és digna del seu "alter ego" al Polònia, amagar el cap sota l'ala, cremar els seus col·laboradors o utilitzar de manera totalment irresponsable les institucions de l'Estat que tindria l'obligació de protegir. La resposta de Rajoy a la proposta de referèndum català mai ha assumit les seues responsabilitats. No ha defensat clarament al Parlament l'aplicació del 155, no ha buscat majories que recolzen actuacions directes del govern ni ha fet efectives mesures que depenen directament del govern nacional.
Ara bé, també és cert que no li cal. Perquè aquest President pusil·lànime i curt de gambals disposa

d'una cohort de sicaris que li fan la feina debades. El TSJ executa impunement les ordres que rep, o sap que desitja l'executiu, sense cap vergonya. El Constitucional només ha de seguir el discurs oficial i utilitzar la Constitució com un rajol o una paret incòlume, i no com un mecanisme de consens, que és el que hauria de ser. I si aquests mecanismes no funcionen, sempre podem trobar algun jutge fatxa que aparte amb poca ètica professional les seues ocupacions quotidianes i aprofite alguna denúncia endarrerida per engarjolar representants democràtics.
La premsa no necessita indicacions directes, només una mirada, una insinuació o alguna paraula d'un ministeri que els marque el que han de dir. Ells sempre poden afegir l'entusiasme, la matisació o el punt de mira personal a un comentari d'un manifestant o qualsevol autoritat catalana. Ressaltar un succés aïllat, escandalitzar-se de respostes lògiques en un escenari de confrontació o exagerar accions de protesta pacífica fins convertir-les en agressions és ben fàcil des d'una postura còmoda en la què el poder gratificarà els seus serveis.
El intel·lectuals addictes, damunt, van de trencadors i defensors de la llibertat d'expressió. És ben fàcil signar manifests o expressar opinions que saps que agraden als que et paguen i que, a més, et fan quedar bé davant dels que manen. Una heroïcitat, certament, que la premsa se n'ocupa d'assenyalar.
I no vull parlar dels Tontos útils polítics, els Ciudadanos i Socialistes, els Riveritas i SuperSànchez, que li fan el llit a un President que els ignora, maltracta i menysprea sempre que pot. Ells sabran el que fan, però el seu futur polític és ben negre amb aquestes actuacions.
Però el problema de tot açò és que quan la tormenta passe, quan l'escenari es decante cap un lloc o altre, darrere de Rajoy no quedarà res, perquè la seua tàctica de terra cremada haurà assolat la confiança en la Justícia, en la Premsa i en la Política de la ciutadania. I aleshores Rajoy dirà allò de "son los ciudadanos los que eligen al Presidente", però si no el trien, sempre li queda Kim-Jong-Un per fer servir la bomba atòmica i acabar amb tot el que quedava.