Ensenyar

Escrivia fa uns mesos un article, Educació policial, en el qual denunciava la concepció repressiva de l'educació que destil·laven certes xerrades que se solen fer als instituts per prevenir el consum de drogues, el maltractament masclista o el ciberbuylling, per posar uns quants exemples. La presència policial en aquestes motivava en gran mesura la meua apreciació, però no sols, també la concepció general sobre el que era educar i la visió instrumental i casuística del fet educatiu, que el concep com un remei puntual als diferents mals que assoten el món social.
Aquesta setmana he tornat a repetir experiència, però en aquest cas m'ha fet veure el que la societat considera que és la faena d'ensenyar. En primer lloc, és molt freqüent enviar a realitzar aquestes accions educatives a un seguit de professionals que, de segur, són molt competents en les seues branques professionals respectives; policies, assistents socials, llevadores, ats o metges, però que no tenen perquè ser-ho com a educadors. I en segon lloc, aquests professionals no sempre han estat preparats per desenvolupar aquesta funció educativa, sinó que s'ho han trobat de rebot o per vocació personal.
Per això no acabe d'entendre perquè es considera que qualsevol persona, qualsevol professional de

reconegut prestigi en altres branques, està capacitat per ensenyar. És un menyspreu evident a l'ofici de mestre, ja que sembla que no es necessita una qualificació especial ni una formació massa acurada, i que en un determinat moment, amb un power point i uns vídeos sobre el tema tractat, es resol la situació de manera brillant i efectiva.
Però allò més greu de tot açò és que som els propis ensenyants els que no creiem en la nostra faena. Nosaltres som els primers que no considerem la nostra activitat professional com una activitat que requereix unes habilitats específiques i una formació acurada. I som nosaltres els que, des dels instituts, sol·licitem aquestes xarrades i preferim delegar en aquests professionals externs al món educatiu la responsabilitat de formar en valors. I és un error.
Perquè portar a l'aula professionals amb experiència en determinades àrees com el consum de drogues, la prevenció de malalties o l'extorsió a través d'internet pot resultar una bona eina educativa i un element impactant en la formació dels joves. Però només si aquesta presència i actuació es realitza dins del context d'una programació educativa integrada i continuada en el temps, i programada i pensada per professionals de l'educació des de l'aula.
Fer-ho de la manera superficial i puntual en la què es fa més sovint, a través de professionals externs aliens al món educatiu,  només porta al desprestigi de l'educació i a una formació moral hipòcrita i superficial que ensenya l'alumnat que els gestos buits són més importants que les autèntiques actuacions moralment decidides i assumides críticament.