Tolerància zero

Per Setmana Santa abunden les campanyes de la DGT sobre la seguretat al tràfic. Tolerància zero amb l'alcohol, amb la velocitat, amb les imprudències. Es tracta d'una estratègia tremendista que té ben poc a veure amb la realitat, però que deixa les consciències tranquil·les i la imatge impecable. El lema s'ha utilitzat en molts altres aspectes amb intencions ben lloables, "Pobresa zero", "Tolerància zero contra el maltractament", "Zero drogues", "Zero contagis" i molts altres exemples.
Certament, com a ideal, sembla una idea atractiva, perquè podem pensar que és més fàcil lluitar de manera total i absoluta contra qualsevol aspecte dolent de la nostra vida, i que oposar-li un enfrontament total és més factible que negociar amb l'enemic. Però la realitat és ben altra, i aquest tipus de campanyes només generen frustració i sensació de fracàs.
Perquè, siguem realistes, sabem ben bé que en cap dels casos que hem anomenat és possible arribar a

eliminar aquest tipus de conductes. Seria desitjable? No ho sé, potser en algun cas concret, però no en tots, perquè justament allò que ens diferencia als humans de la resta d'espècies és la nostra capacitat de dirigir-nos cap a l'abisme de manera implacable i conscient, o decidir escapar en l'últim moment.
A més a més, els efectes d'aquestes campanyes són contraproduents a mitjà i llarg termini. Potser a curt termini reforcen la moral i ens carreguen de bons propòsits, però una vegada traspassada la primer barrera, tendeixen a reforçar una rendició total. Seria més efectiu treballar la mesura i el control personal, reforçar la capacitat d'anàlisi i elecció personal i deixar en mans de l'elecció individual la proporció justa per a les nostres circumstàncies. Però això no ven entre el gran públic, queda millor dir que la DGT s'oposa radicalment a la velocitat en la conducció (mentre permet cotxes de més grans cilindrada) o que el ministeri de sanitat persegueix el contagi zero de malalties de transmissió sexual (mentre redueix els programes d'educació sexual) o que el ministeri d'igualtat (si existís) lluita contra el maltractament de manera radical i absoluta (mentre redueix els programes d'atenció a dones maltractades). Efectivament, és molt més barata una bona campanya amb grans principis i ideals irrenunciables, que una acció efectiva i pautada per tal de reduir els efectes d'aquestes lacres.

El problema és que, de vegades, exportem aquests ideals a la nostra vida personal, i ens plantegem límits infranquejables o ratlles que no podem permetre traspassar. És un error, perquè justament els humans acabem acostumant-nos a tot, fins i tot als camps de concentració, les presons o l'esclavitud, i els límits que ens havíem plantejat com irrenunciables salten pels aires quan les circumstàncies canvien.  
No acabe d'entendre perquè les autoritats competents i fins i tot nosaltres mateix, no confiem més en la capacitat de judici i aprenentatge de les persones. No acabe d'entendre perquè no volem adonar-nos que l'educació personal és alguna cosa més que una prohibició radical, que consisteix en aprendre a mesurar les circumstàncies personals i a valorar les diferents opcions que tenim al nostre abast, i triar la menys dolenta o aquella que ens proporcione més avantages. Seria més útil i, sobretot, més realista, més tolerant i comprensiu amb les realitats vitals que cada persona ha de viure al llarg del seu transcurs vital per aquest món. Potser reforçar la capacitat d'elecció i decisió personal reforçaria la confiança i l'autoestima de cada un de nosaltres i ens ajudaria a construir una humanitat imperfecta, però un poc millor, només un poc.