Però la nova fornada de concursos trenquen aquesta dinàmica i trituren el concursant en menys d'un segon. El nou Millonario, Avanti o Ahora caigo, donen poques oportunitats als participants i el programa es converteix en una desfilada de cares noves que són engolides per una mena de minotaure televisiu en una cerimònia de catarsi col·lectiva potser amb la intenció de calmar la voracitat del Déu mercat. Per exemple l'antic Quien quiere ser millonario protegia els concursants amb tres comodins -el del públic, la telefonada i el 50%- que han desaparegut en el nou El millonario de Núria Roca, que ha desprotegit els participants com la nostra societat ha deixat sense protecció sanitària, educativa o social els ciutadans. Avanti, el nou concurs de Carlos Sobera, enfronta sense contemplacions i a velocitat de vertigen parelles de concursants que lluiten entre si de la mateixa manera que els aturats lluiten per un lloc de treball amb totes les armes al seu abast. Ahora caigo ofereix tres vides al concursant central, però deixa en la més absoluta inseguretat els seus oponents que cauen irremissiblement en el pou de la pobresa, en una paràbola perfecta de les diferències que separen el jubilat del consell d'administració de Bankia i el d'una empresa pública en ERE permanent.
I és que els temps marquen competència, individualisme, lluita a mort per uns recursos minsos. I la televisió és com un espill invertit d'aquesta realitat. Invertit perquè presenta de manera alegre i divertida el que és un drama social de proporcions incalculables. L'egoïsme, la lluita contra el company que tens al costat, la competència feroç per un lloc de treball o una beca de menjador han convertit la nostra societat en un desert de solidaritat. Els concursants tomben els seus competidors assotats per un esperit de lliure competència que sembla la sal de la vida d'un neoliberalisme triomfant però que, transpassat a l'àmbit social, han convertit la democràcia en un parany que tritura la ciutadania més desprotegida.
10 comentaris:
Nuestro sistema actual se basa en la “competencia y en la búsqueda del máximo beneficio”. Los medios de comunicación que están al servicio del mismo, tienen como objetivo, reflejarlo y perpetuarlo. Una muestra de ello, es ese cambio que has descrito en los concursos. Estos, alimentan ese individualismo egoísta que todos llevamos dentro. Solo uno puede ganar, los demás eliminados.
Quizás, cuando cambiemos (si cambiamos) a un modelo como apunta Christian Felber: “colaboración y búsqueda del bien común”, podamos ver concursos donde se trabaja en equipo para conseguir algo, y el premio sea una mejora para todos los concursantes.
Han existido concursos así, Josevi... pero ahora no los recuerdo! ha ha ha
Jo no miro la tele, només el Barça. Però si la mirés, no serien aquests programes que descrius, fan basarda.
Jo és que soc un triturador de deixalles (de brossa, com diuen al meu poble Alcoi) i m'ho empasse tot, però després ho digerisc i ho torne en forma d'article. Però comence a pensar que aquest procés no és massa bo per a la salut, tinc "cremor" a l'estomac.
La verdad es que veo poco la tele en general y estos programas en particular y no me había planteado este punto de vista que hoy nos traes:"...competencia, individualismo, lucha a muerte...".
Por lo que veo, son programas la mar de instructivos :-(
Efectivamente, Emilio, como la vida misma, ;)
Buf! No se m'havia ocorregut aquesta comparació! Ja deia jo que últimament em semblava tot massa cruel, que els concursos s'havien tornat sagnants, ràpids i implacables... Crec que no me n'he tragat dues voltes seguides ni un. Però ara que pense, cap d'aquests programes ha assolit el prestigi, la durada i la fidelització d'un públic entregat i constant. Potser aquests concursos naixen i moren fàcilment. Tal volta la comparació entre la tele i la realitat del sistema socioeconòmic arribe també a tenir el mateix èxit: el màxim benefici a base de sang no és rendible com a forma quotidiana de vida.
Tant de bo tingues raó, Loles, i aquesta "moda", televisiva i social, s'esgote en la mateixa crueltat que estimula.
La veritat és que ets un triturador de "brossa" però llegint aquest article m´ha servit per coneixer una mica la graella televisiva vespertina dedicada als concursos perqué jo tampoc mire massa la tele (el Barça sempre com diu Helena).
Pren-te alguna cosa per a la cremor.
Entre migdiada i xerradeta es fa fins i tot agradable, Lluis.
Publica un comentari a l'entrada