Ma mare i ma tia sempre diuen adés; "adés ha vingut el teu germà", "adés he pres les medicines". La meua iaia, tietes i tiets, en glòria estiguen, també deien adés. Al meu Alcoi natal la gent, abans, solia dir adés. Ni fa una estoneta, ni ara mateix, ni fa un momentet, adés.
Adés és una d'aquelles paraules que constitueixen la teua essència, que formen la teua infància i deixen un pòsit inesborrable. El problema és que te n'oblides. Passa el temps, vas a València, i a la capital no diuen adés, diuen "hace un ratito" o "hace poco", perquè a la capital, ja se sap, poca gent parla València, i els que el parlen no diuen adés. Però un dia tornes a casa i escoltes la teua tieta dir "adés ha vingut el teu germà" i el cor et fa un bot, i recordes tota la teua infància en un segon. I dines amb ta mare i et diu "sí, he pres les medicines adés", i la boca s'endoleceix amb els sabors de la memòria. I recordes que eres d'Alcoi, i que tens una llengua, i que la teua llengua té unes paraules, unes paraules vives que, de tant en tant, dormen en una espècie d'hibernació obligada. Però ara és primavera i les paraules reviuen i adés només fa un moment que era una paraula obligada, i adés torna a viure per boca de ma mare i la meua tieta. Perquè l'any de la paraula viva apadrinem una paraula i aquesta paraula és adés, el present més viscut.
Participem en aParaula'm, inciativa al Facebook i al seu blog de Victor Pàmies, en commemoració dels centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que tampoc acabe d'entendre perquè ho fem el 2012 si es celebra el 2011, però és una iniciativa bonica.
20 comentaris:
Adés l'he llegit i m'ha agradat
M'agrada molt com ho expliques. I la imatge, preciosa i adient!
Jo també sóc de les "poques" persones que diu adés... és tan meu, com teu, com nostre...
La imatge: entre el passat i el futur.
Ací al meu poble, a la Safor, també diguem adés. El que no puc dir-te és si encara el gaste, supose que sí, que l'he gastat tota la vida i encara el gaste com una paraula que m'ix de la boca de forma natural.
De totes formes, ara que em pare a pensar un poc en eixa paraula, crec que ací la gastem com a resposta a una pregunta temporal: quan has fet això?, adés. I sempre la paraula va a soles, no em sona a mi haver-la gastada acompanyada de més paraules. Des d'ara intentaré fixar-me a veure com la dic.
Salutacions
Una paraula ben nostra! I una explicació preciosa. Jo també quan torne a casa i escolte a ma mare dir "adés" senc una espurneta de llum somrient a dins meu :)
Gràcies per compartir-la!:D
Como soy “churro”, es la primera vez que veo/oigo la palabra “adés”, pero es muy interesante y bello lo que has escrito. Efectivamente las palabras tienen la capacidad de re-vivir nuestro pasado. Hay que mantenerlas vivas para que lo sigan haciendo.
Salvador, Jordi, Lapislàtzluli, Helena, Pètals, he visitat els vostres blogs i les vostres paraules m'han semblat precioses. Us seguiré!
Corpi, tens raó, jo també la utilitzava sobre tot com tu dius. Haurem de fixar-nos més
Josevi, las palabras nos constituyen, nos forman, nos forjan.
Sí, Enric, crec q és cert: les paraules ens formen.
Les teues... molt tendres. De vegades n'hi ha algunes q es van quedant amagades, dins nosaltres. I les oblidem. Fins q un bon dia, tornen a aparéixer.
I això, q mai havia acabat d'entendre el q significava "adés". Gràcies!!
Ai, q no ho he ficat!! jijiji Sóc Moni :)
És una paraula molt bonica i amb una sonoritat especial. Ho expliques amb molta naturalitat i gràcia. Ara m'has fet agafar ganes d'escriure paraules que deia l'àvia, com péixer, que he apadrinat i omplir una estona el menjador del bell aroma d'infantesa .
wGràcies Moni, gràcies Carme, tenim una llengua ben viva
Es difícil captar para un "castellano" el significado de "adés": por lo que he entendido supongo que significa "acabo de verlo"m "acaba de irse": ¿es correcto?
Molt bona l'entrada, Enric: faig meu tot el que dius, i els mateixos sentiments que he tingut tantes vegades a València (amb adés, i tonyina, i bacallà...). Per cert, a ma casa encara es diu: sóc adesista?
Efectivamente, Emilio, sirve para expresar un pasado reciente. Gracias por el esfuerzo
Com bé saps, Pep, ser alcoià uneix molt! ;)
Açò també passa quan agafes la caixa de fotos antigues que hi ha guardada a l´"armari de lluna" ...i recordes tantes coses...que tenies oblidades...com el que contes adés de les paraules oblidades...
Les paraules, Lluís, són més potents que les imatges moltes vegades
Publica un comentari a l'entrada