La tesi que vaig defensar allí va girar entorn de la indiferència política que ens assota, tot i que vist l'èxit de la mani d'ahir contra la corrupció, potser hauriem de canviar la idea de que la societat valenciana és indiferent a la política. Malgrat tot, els resultats electorals repetits semblen confirmar la desafecció política i, potser per això, cal rascar en les causes d'aquesta indiferència.
Si concebim la indiferència política com la causa d’una determinada deriva democràtica, aleshores podem caure en l’error de pensar que la indiferència política és un signe de vitalitat democràtica, en la mesura que es tractaria d’una situació d’assentament democràtic, de reconeixement generalitzat dels drets ciutadans, d’existència de vies d’expressió democràtica i de necessitats bàsiques cobertes, que fan que la ciutadania no tinga necessitat de preocupar-se d’aquestes coses i confia plenament en els seus polítics. Però aleshores, què passa amb la corrupció, amb la falta de comunicació de la ciutadania amb els seus polítics, amb el cabreig generalitzat, amb els símptomes d’esgotament del sistema per la via de l’abstenció i el menfotisme?
No s’entenen si no entenem la indiferència política com la conseqüència, i no la causa, el resultat i no el motiu del model de democràcia que tenim.
I QUINA DEMOCRÀCIA TENIM? Tenim una democràcia representativa, formal, ancorada en unes vies de transmissió burocratitzades i pesants que, moltes vegades, impedeixen més que faciliten la participació ciutadana. Una democràcia que esgota tota la participació política en la celebració d’eleccions periòdiques en les quals els ciutadans han de votar en pack, sense poder matisar aspectes o opinar de manera diferent en segons quins temes.
Això produeix un desànim, un cansament, una frustració que genera la INDIFERÈNCIA, de la qual començàvem parlant. La solució de la indiferència implica, per tant, canviar el model democràtic que és la causa del problema, hauria de passar per un aprofundiment democràtic, per un reviscolament d’una democràcia participativa o directa en àrees en les que siga possible, pressupostos participatius als ajuntaments, decisions col·lectives als centres educatius o de treball, assemblearisme entre els estudiants. Però això implica transferir vertaderament el poder a la ciutadania, i això fa por entre els polítics benestants.
Però aleshores, si la indiferència no és l’origen del problema, on es troba la causa, l'arrel de la situació de debilitat democràtica actual?
La causa del problema es troba en el desequilibri entre el sector privat i el públic. Els últims anys, pot ser dels anys 80, amb la caiguda dels règims comunistes, que es va imposar un model democràtic vinculat al sistema econòmic neoliberal, un sistema que havia de fer rentable l’espai públic, que menyspreava determinades funcions públiques perquè no produïen beneficis.
SENSE ESFERA PÚBLICA, SENSE COSES QUE COMPARTIR, NO HI HA DEMOCRÀCIA.
8 comentaris:
Muy interesante el artículo Enric, tienes mucha razón en tus argumentos sobre el origen del “pasotismo democrático”, y también en el “adelgazamiento” de lo público.
Efectivamente, la clave está en la participación y ejercicio “de verdad” del poder desde el pueblo.
Esto me hace plantearme la siguiente reflexión: para que esto se dé, se necesita un “pueblo” con un nivel de conciencia alto, capaz de pensar por sí mimo y analizar “toda” situación que se le ponga delante recurriendo a su propio “pensamiento creativo”. Claro, esto conlleva que no se dejará “manipular” tan fácilmente (efecto secundario nada bueno para el “poder”).
El propio sistema (padres y profesores ya programados) con la escusa de “educar”, en general coartan desde la base (en términos generales), el impulso creativo del niño. Lo constriñen a un “pensamiento” completamente estructurado y rígido. En lugar de facilitar ese impulso creativo, y permitir las dudas razonables. Es el programa base, cuyo mensaje único lo podríamos simplificar en: “acepta la instrucciones del instructor y nunca dudes de ellas. El instructor lo sabe todo y tú no”. Es decir, queda programado, para no pensar, ni decidir por sí mismo y siempre esperará recibir instrucciones de “alguien que sabe más”. Algunos, gracias a “problemas” que nos pone la vida, nos hacemos conscientes de ello y podemos comenzar un “borrado” de esa memoria pre-programada (el efecto rebote aparece, ponemos en “tela de juicio todo” y pasamos a ser considerados bichos raros). Otros, cada vez más (se observa en los adolescentes) crean un rechazo inconsciente, que se manifiesta como un odio consciente al “estudio” , la educación, y el esfuerzo en general. Y la gran mayoría, queda programada y hace lo que se le diga con facilidad. Por eso tenemos las democracias como las tenemos, dirigidas por los “mercados” y esos políticos expertos, en la manipulación de la información, que invitan al pasotismo.
Salud.
Un reflexión de calado, Josevi. Mi duda viene desde la base de tu razonamiento, no creo que la educación sea un lavado de cerebro, por lo menos no si quiere ser democràtica. La educación tiene que liberar, ayudar a ser crítico, a cuestionar, si no lo conseguimos, la hemos cagado, ciertamente. Por eso es tan importante la educación para un sistema democràtico, porque tiene que diferenciarse de la instrucción (con la que las dictaduras ya tienen bastante), e ir más allá a una educación que permita reprogramar, como tu dices, sin generar anti-todo que no participen en nada. En fin, una verdadera cuadratura del círculo.
Salut, Enric! Normalment quan estic d'acord amb un article no el comente però aquest... No sé. Trobe que alguns arguments que dones no són correctes. Per exemple "els resultats electorals repetits semblen confirmar la desafecció política" Per què? Justament podríem pensar el contrari. De fet a les passades eleccions autonòmiques l'abstenció apenes va arribar al 29%. És a dir, la implicació de l'electorat valencià és prou alta. El que passa és que vota majoritàriament un partit que, potser, no ens agrada però difícilment podem deduir-ne “indiferència política” d’una participació massiva a les eleccions en cada convocatòria, ni molt menys “abstenció” i “meninfotisme”, perquè de fet no hi ha abstenció. Pel que fa a la indiferència envers els casos de corrupció i altres fenòmens indesitjables de la vida política, o el cabreig amb els polítics, hem de considerar que cadascú és indiferent o està cabrejat en funció de la seua opció ideològica (o fidelitat irracional): uns (molts, moltíssims) són indiferents davant la corrupción al País Valencià i d’altres passen, per exemple del “cas faisán”; uns estan cabrejats (molts, però no tants) amb Camps i d’altres amb ZP. Crec que hem de ser molt generosos amb la nostra indignació i no mirar tant sols en una direcció: podem (i debem) preocupar-nos de qualsevol fenòmen de corrupció política i podem (i debem) criticar qualsevol governant. Considera que també és preocupant per a la salut de la Democràcia pensar que si la majoria vota una vegada i una altra per un partit amb el qual no hi som d’acord això són “símptomes d’esgotament del sistema”
Enric, no he hablado de “lavado” de cerebro, he escrito “programado”. Con la palabra “programado”, quiero decir que se “predispone” a una respuesta cuasi-automática (nada crítica).
Efectivamente, la educación tiene que liberar, ayudar a ser crítico y a cuestionar. Llevamos 35 años de democracia ¿observas un comportamiento libre y “crítico razonado” en la mayoría?(digo “crítico razonado”, para diferenciarlo de la postura crítica absorbida del “medio” al que suele ser afín y vomitada en el momento, sin reflexión alguna) , porque yo solamente lo observo en pequeñas minorías. ¿Cuántos profesores y padres, se preocupan por que sus alumnos y/o hijos sean críticos?. Haberlos ahílos, pero pocos diría yo. La mayoría prefiere transmitir un “pensamiento ya pensado, digerido y dirigido” antes que debatir una nueva idea.
Por lo tanto insisto, si realmente queremos una democracia verdadera, necesitamos una “buena” educación (enseñar a pensar y a aprender). La educación es la piedra fundamental de la sociedad, y por ende de la democracia. Por eso, es tan importante su independencia de la política (interesada) y de la economía (también interesada). Y si no, pues ya tenemos lo que tenemos. Tampoco tenemos que rasgarnos las vestiduras, juas, juas... Si plantas tomates, ¡recoges tomates!, no hay que esperar recoger pimientos.
Salud
Sí Jesús, no m'he explicat bé en aquest aspecte. El que volia dir era era l'augment de l'abstenció, que jo pense que sí que és alta. Que el 30% de la població no vote, em sembla preocupant, i normalment és més alta. Un altre fenomen a assenyalar, seria el "tots són iguals", "tots van a forrar-se", també la desinformació sobre aspectes importants (moltes vegades a causa d'uns mitjans anèmics). Vull dir, que hi ha senyals de desafecció, de desinterés o d'impotència, i això és perillós. En la resta del teu comentari, estic totalment d'acord (per cert, els nostres encara no estan implicats, no? Llamazares, vull dir, ja ja)
Sí, Josevi, estem d'acord en el fons, en la importància de l'educació i en que és el pilar d'una democràcia. Potser podríem discutir sobre la manera d'aconseguir-ho, jo tinc una visió més positiva de l'educació actual, que crec que acomplix prou bé la seua funció, el que falla és la societat, els polítics i l'exemple que donen. De fet, l'escola funciona com antídot a aquest ambient degradat. Però això requerix un altre article.
Se me ha comido todo un comentario que no sabria reproducir así que resumiré:
me da por pensar que el modelo representativo y el participativo son excluyentes y no se pueden combinar.
La opción por el modelo representativo significa la división de poder y voluntad; el modelo participativo renuncia a realizar esa división que es en realidad una cesión.
Para la reprentación, participación sinifica dos cosas: renuncia y legitimación.
Para la participación, representación significa dos cosas:
represión y corrupción.
El que ha superado el modelo representativo ya no puede votar, sólo le cabe ensayar formas políticas al margen de cualquier centralización del poder, de cualquier delegación de poder y de cualquier legitimación del poder.
La protesta contra la corrupción puede ser entendida como una protesta contra la representación. La abstención tal vez sea el reducto donde se esté fraguando otras formas de política.
Bé Hèctor, potser siga difícil de combinar les dues postures, però jo pense que si assentem una democràcia participativa per la base, la representativitat de les grans institucions està més controlada i, a més, el vot serà més assenyat. Però potser tingues raó i la participació directa implique una denúncia de la representativitat manllevada. Ara bé, aleshores a l'abstenció li caldria alguna cosa més que criticar el govern a la barra del bar
Publica un comentari a l'entrada