Es sol dir que aquells que no creuen en Déu, en realitat, són tan creients com els que creuen, perquè creuen que Déu no existeix. És fals, no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen. El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer. Potser sembla un joc de paraules açò que dic, però no ho és, llegiu-lo dues vegades.
Ara bé, perquè no creiem en aquesta entitat superior, ni en una vida després de la mort, ni en un ànima immortal? Doncs no és perquè no volem, perquè ja ens agradaria, ja. Seria molt tranquil·litzador pensar que no morim del tot, que aquesta vida és un trànsit. Però no podem, perquè ens sembla una fantasia, una mentida (una auto mentida) un consol... impossible. Nosaltres també tenim por a la mort, però no podem enganyar-nos, perquè tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos. I ens fa por, i tanta! Albirar el no-res, el no-ser, és... terrorífic, però evident. No podem creure, ho sentim, és massa evident, seria una traïció, una mentida infantil per deixar de plorar. I volem deixar de plorar, però no podem.
I en què creiem els que no creiem? No ho sé, jo personalment crec en poques coses, i totes menudes, molt menudes; el riure del meu fill, uns ulls mirant-me, quatre lletres mal escrites, un pensament, un desig, un anhel. Però també sé que totes aquestes menudes coses desapareixeran amb mi i no quedarà ni el record, que volia Plató, ingenu!
13 comentaris:
Los que solamente creéis que existe la materia que se percibe con los sentidos-físicos sensibles, “creéis” que es la materia por sí misma, la creadora de todo. Pensamiento tan infantil, como aquellos que creen que hay un señor con barbas y un triangulo en la cabeza creándolo todo, controlándonos y juzgándonos continuamente. Amigo Enric, el universo conocido es mucho más complejo de lo que te puedes imaginar. Si este, no te lo puedes ni imaginar, no te digo, la complejidad de la parte que no se puede conocer por los medios sensibles actuales.
Dale a un hombre tribal “un pigmeo” por ejemplo, un coche teledirigido por radio control, (controlado de lejos por alguien que no pueda ver). Luego le dices que te los explique. Por supuesto si le pega un golpe al vehículo, o se le acaban las baterías, no funcionará y su conclusión “infantil”, será que todo lo que hay es el vehículo material y que ningún vehículo vuelve a funcionar después de roto (ni ideal del mando, de las ondas de radio ni del ser humano que está al otro lado del mando)
Salut, Enric! Veig que les teues preocupacions (digem-ne) religioses (o marginalement religioses) continuen fent-te produir bones entrades. M'has recordat un article del llibre "idees i paraules de l'amic Tobies Grimaltos titulat "Tu hauries de creure!". Ara estic fent (religiosament i valencianament) la paella de diumenge, però si et sembla bé aquesta vesprada o aquesta nit et comentarè alguna cosa del teu suggerent text. Bon diumenge, Enric.
:)
Ho sent molt Josevi, però soc un materialista fins al moll de l'os, i pense que tota aquest energia còsmica de la que parles també és explicable materialment. És cert que sabem poc del que existeix a l'univers, però el poc que sabem apunta a que no hi ha més cera que la que crema.
Estic en ratxa metafísica, amic Jesus, i m'alegra que et recorde al Tobies, al qual admire. De segur que la paella t'ha eixit estupenda
Eso está muy bien, uno puede ser materialista fins al moll de l’os. Pero creo que este tipo de materialismo tiene un error de concepto: La energía (cósmica o la energía en general) nunca puede ser explicable materialmente, sino al contrario, la materia se explica como una de las formas de manifestación de la energía . Y coincido contigo plenamente en que no hi ha més cera que la que crema, creamos en lo que creamos.
A mi entender, aprecio otro error de concepto: el riure del teu fill, uns ulls mirant-te,… no son creencias, son perfectas interpretaciones de hechos y experiencias. Para que algo sea creencia, debe ser algo, de lo que no se tiene experiencia alguna. Por lo tanto quiero entender que tú, no crees, en nada de lo que no tengas constancia, y eso está muy bien. El problema que conlleva esa actitud, es que no se puede ser creativo con ella, porque para poder crean algo (una figura, una teoría, un pensamiento,…), implica “creer-intuir” algo que todavía no existe,o no se tiene evidencia de ello, y ese es el paso previo para poderlo “materializar”
Salut.
Pues yo creo... Que no le falta razón a Josevi; aunque la equiparación entre "creer" e "imaginar" no me parece excesivamente rigurosa. Pero es muy sugerente la relación fonética entre "crer" i "crear".
Ya me he liao...
:)
Menuda parella us heu ajuntat!
A vore, Josevi i Jesús, el meu materialisme no nega les creences, ni els sentiments, ni la imaginació, ni les idees, ni la energia. El que defensa és que tot això té un origen material i, sense ell, no podria existir. No té una existència autònoma. Evidentment que totes aquestes entitats que no són estrictametn materials són tan importants, o més, que les estrictament físiques, però sense elles desapareixen, com passa amb els nostres sentiments, pensaments, records... que morin amb nosaltres (si els recull un altre ja no són nostres, viuen només gràcies a un altre cos)
M'agradaria fer una distinció que, pense, és rellevant en aquesta discusió. Una cosa és no creure que... (el que siga) i l'altra creure que no ... (el que siga). "Creure que no" és creure alguna cosa, és una creença. No creure no té per què ser una creença, potser ignorar o no tenir opinió. Hom pot no creure que Descartes va nàixer en 1596 sense creure tampoc que no va nàixer aquell any; potser no té ni idea de quan va nàixer (ni creu una cosa ni la contrària perquè ho ignora completament). Hi ha moltes coses sobre les quals no tenim creences: no creiem que... El que vull dir, doncs, és que no creure que Déu existeix no és el mateix que creure que Déu no existeix. Ara sí que sembla un joc de paraules, però encara, crec, ho és menys. Fet ii fet hi ha diferència entre ser agnòstic i ser ateu.
Conste que el meu comentari vol ser epistemològic, no teològic.
Bé, Enric, valga aquest comentari com una salutació ben cordial, ja que fa tant de temps que no ens veiem ni parlem.
Gràcies Tobies per passar per ací. I tens raó, la teua precisió fa la diferència entre agnosticisme i ateisme, malgrat tot, el que jo volia dir era justament que no cal creure per ser ateu i que l'ateisme és una postura que no necessita demostració. Ara que llisc el teu comentari m'ho he de pensar un poc més.
Salut, Tobies! Com deia un personatge de la pel·lícula "como agua para chocolate": "no es lo mismo que lo mesmo" Vull dir que, habitualment, ningú va per la vida preguntant-li al veí "en quin any creus que va nàixer Descartes?" Això tan sols passa als experiments mentals dels filòsofs que saben quantes monedes n'hi ha a la butxaca del proïsme. Però en la nostra vida (teua, meua, de l'Enric i fins on podem veure) la pregunta per l'existència de Déu apareix i reapareix. I tant se val dir "crec que no" con dir "no crec que" perquè amdues respostes (insistisc en que, pragmàticament, són respostes a un requeriment real) diuen implícitament "afirme que..." i per a afirmar alguna cosa cal creure allò que s'afirma. Aleshores aquell que ha preguntat abans, pot tornar a preguntar, "per què" i tots dos (qui creu que no i qui no creu) n'han de donar raons (si volen, és clar)
Ho deixe estar, que he de fer el sopar...
Salut, Enric i Tobies!
Hola amics.
La distinció entre "no creure que..." i "creure que no.." m'ha resultat especialment luminosa. Tanmateix em pregunte si aquesta és una qüestió merament intelectual,com ara quan parles Enric del pes de la proba,... A mi em semblen més bé qüestions vitals, decisions, que afecten a la manera de viure.
Sí, Teresa, potser al remat es tracta d'actituds pragmàtiques, vitals, i la reflexió és a posteriori
Publica un comentari a l'entrada