Com l'oli i l'aigua
La filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil, si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que sabem que té propietats saludables i positives, però que costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual, de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència. Però, si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores, per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines? Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió? Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola? Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè agrada massa?
La situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge tinga una component lúdica. Sembla que només allò que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí, com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra causa?
Continuar llegint l'article a Aulamèdia Setembre 2010
8 comentaris:
Salut, Enric!
Una entrada interessantíssima.
A la meua assignatura jo he intentat quelcom de semblant tot partint de les cançons populars (de la ràdio vull dir) però sóc massa màndria com per a donar-li a l'experiència forma de llibre. He de retraure't una cosa, però (és per no perdre el costum de discrepar amb tu): al teu article tan sols expresses una opinió pedagògico-moral quan fas referència als concursos de "sabuts" i mira que n'hi ha de concursos xorres... Estic d'acord amb tu pel que fa al concurs del comodí del públic, ara, un concurs basat en la definició de paraules comprendràs que m'agrade prou i "Saber y ganar" el considere un clàssic. De fet molts dels seus concursants són ensenyants i en concret va participar-hi un company de FiQ de CCOO que de segur ha passat alguna volta pel teu institut. Trobe que aquest concurs (de molta longevitat) no mostra "una visió del coneixement antiquada i desfassada" sinò allò que diem "una persona culta". I la cultura general no ha de valorar-se amb criteris d'utilitat ("un model de savi inexistent i inútil"); de fet és eixe utilitarisme allò que menys m'agrada del programa: "Saber y (en conseqüència) ganar". Però un concurs és un concurs i val (val!)més saber molt sobre "Guerra i pau" que ballar el mambo amb Belén Esteban.
Sapientia gratia sapientiae... o alguna cosa pareguda.
Els diferents programes concurs, com “Pasapalabra”, “Saber y ganar” o “Quién quiere ser millonario”, ens mostren , però molt influient en l’inconscient col·lectiu de la població, que venera en la societat de la informació.
Sí, també analitze concursos "de distracció", en els quals el que més intervé és l'atzar, encara que moltes vegades més que d'atzar, és tracte de probabilitat enganyosa. Els concursos són una font de saviesa... i de xorrades, és cert. Mira Gran Hermano, això sí que és un clàssic!
I pel que fa a Saber i Ganar, és cert que tots els programes ja estaven gravats des de fa anys i van posant-los poc a poc?
A vore si torne ja de vacances jo també, i escric alguna cosa a ma casa.
La vostra discussió sobre el cosmopolitisme, ben interessant. Crec, com Enric, que és més fàcil ser cosmopolita quan la pròpia identitat no resulta problemàtica: a un senyor de Madrid o de París li és més fàcil ser cosmopolita que a mi... a menys que al madrileny li diguen Jonathan José o al de París Mohamed, que pot passar. Tanmateix, posats a afegir alguna cosa al debat (que no crec que vulgueu prolongar ni continar ací), m'agradaria dir que coincidisc bastant amb l'anàlisi que ha fet Enric de l'efímera eclosió estival de l'espanyolisme. Crec que fou Voltaire qui digué irònicament que la Prússia del seu temps no era un país, sinó un enorme campament militar, per la importància desproporcionada que tenia el seu exèrcit. És temptador fer l'analogia amb Espanya i un camp de futbol: només l'esport rei ha tret els símbols al carrer, i de forma temerosa, ambigua ("la Roja", "la Selección", "la bandera de la selección española" !!!). Un nacionalisme feble i acomplexat, com si no volgués ofendre o tocar-nos el tendre. Personalment, em congratule d'aquesta classe de "precaució nacional": jo mateix em sent tan espanyol com qualsevol altre... excepte en les ocasions en què se'm recorda, estúpidament, que no tinc alternativa. A mi el gol d'Iniesta em va fer tan feliç com al meu veí, que encara no ha tret la bandera amb el bou del balcó del meu costat.
Vaja, jo volia comentar sobre això de la tele i la filosofia i "me he liao". M'agrada la defensa "hedonista" de la televisió que fa Enric: si ens enganxa i ens proporciona plaer, hauríem d'aprofitar-la millor com a instrument per a una "vida bona". En el meu cas concret, el que més em fascina són les sèries (americanes, cal dir-ho), que en alguns casos em recorden a la gran narrativa, a les novel·les "de tota la vida" que necessitaven 1000 pàgines per a mostrar-nos tot un món, igual que fan ara les millors telesèries. "Dexter", "Mad men" o "The Sopranos" potser no exploren la naturalesa humana a la manera que ho fan els filòsofs, però potser sí com ho fan els grans literats. Són com "La Regenta" en Alta Definició, amb permís (i perdó) del professor Párraga (a qui salude també!). Però clar, "Física o química"... ufff.
Si alguna volta vols provar a usar una sèrie a classe, jo vaig proposar als meus companys tutors el curs passat (no ho vam fer, finalment) usar un capítol (el primer) de Mad Men per a reflexionar sobre el masclisme, la publicitat, el consumisme i el consum d'alcohol i drogues. Potser un poc "heavy", però tu que tens més pràctica (i més teoria) segur que sabries si és adient o no per a aquesta classe d'experiències.
Hola Emili, sí que has tornat fort! Això són ganes d'escriure!
Ja m'havien parlat de Mad Men, la meua companya de departament, i també bé. Jo no l'he vista, però vaig a buscar-la de seguida, perquè els temes són interessants.
I sobre el tema del nacionalisme i el cosmopolitisme, no podies explicar-ho millor. Certament m'has ajudat a expressar el que jo volia dir. Aquest és el punt fonamental que volia assenyalar, que és fàcil ser cosmopolita quan la identitat nacional-cultural pròpia està reconeguda, i no tan fàcil quan te la questionen continuament.
Records
Salut, Emili! T'has oblidat d'una sèrie que de segur aprofita a l'Enric: "The shield al margen de la ley". L'han feta a Canal 9 d'una manera molt irregular. Podeu trobar-hi la dialèctica justícia/legalitat, família/societat, moralitat/dret, corrupció/honradesa... i una narració trepidant amb trames molt elaborades.
Està plovent... Com diria Guille, el germanet de Mafalda, "¿el verano está enfermo?"
Jesús: he vist "The Shield" sencera i seguideta aquest estiu (totes les 7 temporades, en mes i mig), i certament m'ha semblat una narració magistral, trepidant i no exempta de la classe d'ambigüitats morals que les sèries poden explotar tan bé. El que passa és que, justament per la importància que tenen els arcs de la trama i per la violència salvatge de les imatges i el vocabulari, no crec que puga ser massa útil a l'aula.
M'explicaré per als qui no han vist les sèries. La "violència" en "Mad Men" és ambiental: Nova York, any 58, a una dona jove i preparada, el seu primer dia de treball com a secretària, li diu (la seua cap!) que si és intel·ligent (és a dir: si assumeix el seu rol d'objecte sexual), no tardarà dos anys en haver-se casat amb algun altre empleat (home, blanc, ric) i deixar de treballar per sempre. La violència de "The shield" és que un sud-americà li diu a un negre "Vaig a matar-te, fill d'una puta negra!" i quan el mata veus com xorra la sang per fora de la pantalla. A Marta, la meua dona, se li féu més insuportable la primera classe de "violència" (Mad Men la inquieta profundament) que la segona, però els adolescents podrien entendre-ho tot malament.
Conclusió: he de parlar més de sèries al meu blog (perquè en veig moltes) i no parasitar ací la pàgina d'Enric... :-)))
El que passa és que us agrada més la tele que un os a un gos xicotet. Ja ja, però està molt bé. Ja sabeu, el següent pas és reconéixer que veeu Sálvame de Luxe, droga dura.
Doncs... no. La veritat és que cada volta m'agrada més la ràdio (i no dic les emisores que sent). De la tele veig diàriament "Los Simpsons" i setmanalment "Caso abierto", l'única sèrie policiaca que no té una parella amb "tensión sexual no resuelta", com ara "Bonnes" o "Castle". De les sèries de metges m'agradava "Scrups" i odie "La mamografia de Gray"... Va... ho confesse: a voltes veig "El hormiguero"
Publica un comentari a l'entrada