Mobilització per l'ensenyament

L'ensenyament torna a mobilitzar-se. És lògic, perquè, tret de la retirada de l'obligatòrietat d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglés per imposició dels tribunals de justícia, la resta de les reivindicacions que van alçar en peu de guerra la comunitat educativa el curs passat, continuen sense solucionar-se. L'educació necessita un impuls i sembla ser que el govern valencià està més preocupat per amagar els draps bruts que per millorar l'ensenyament. Més enllà d'inversions i mesures legislatives, necessitem mostres de confiança, senyals que ens indiquen que l'educació és important per als nostres dirigents i que aposten per ella sense condicions. Però justament és això el que no tenim ací, perquè un conseller desprestigiat i deslegetimat no pot proposar mesures convincents i, quan en proposa, solen ser extravagàncies sense trellat.
A hores d'ara, i trobant-nos al capdavant en fracàs escolar, volem fets i mesures pràctiques, instruments per posar l'educació valenciana al nivell dels països desenvolupats.
Ja n'hi prou de desficacis!
Font de Mora dimissió!
Per una educació de qualitat tots a la manifestació!

Contra la viòlència masclista

La última campanya del Ministeri d'igualtat contra la violència masclista ataca d'arrel la causa d'aquest problema; la justificació social dels maltractadors i la responsabilització de la dona en el seu maltracte. Per això, hem de potenciar la consciència de que els homes tenim una responsabilitat afegida en la lluita contra els maltractaments i que és necessari un cercle sanitari al voltant del maltactador i que es senta sol i sense raons. Ni un somriure còmplice, ni una palmadeta de comprensió. Les dones tenen dret a execir la seua llibertat sense restriccions i culpabilitzar-les per conductes que es permeten sense problemes en el cas masculí és tan injust com absurd.
Nosaltres els homes tenim la responsibilitat de deixar ben clar que no sóm com ells encara que compartim sexe, i que no disculparem cap actitud masclista o de superioritat.
Les crítiques contra aquesta campanya o contra les "ideologies de gènere" en general, demostren que el treball de conscienciació fa el seu efecte, perquè es toca una fibra social molt sensible, i s'alteren prejudicis antics i privilegis establerts en les relacions entre homes i dones. Malgrat tot, és cert que les xifres de dones mortes es resisteixen a baixar, possiblement perquè en crims com aquestos la pressió social és fonamental, i la consciència del maltractador de que no té dret a exigir el que creu que la dona li ha de proporcionar, i que no tindrà cap recolzament social acaba fent el seu efecte en molts casos. Però per desgràcia, en casos de conductes psicòpates o desesperades, no exerceix el mateix efecte, i en aquestos casos només tenim els recursos de la llei.
Queda molt camí, però anem avançant,

La filosofia es queixa

El dia 19 de Novembre celebrem el dia de la filosofia. Mala cosa, perquè, per desgràcia, només es celebren dies d’espècies en extinció, de col•lectius discriminats o de característiques folklòriques d’una societat en descomposició. Vull dir, que si celebrem el dia de la filosofia és perquè aquesta no està bé, perquè la seua transcendència social ha minvat considerablement i perquè la inutilitat del seu quefer sembla ser una opinió comunament acceptada sense més reflexió.
Ara bé, ens podem plantejar si aquesta situació es responsabilitat exclusiva de la seua inadaptació a un món que ha canviat profundament i en el qual no ha sabut trobar una funció actualitzada, o si la suposada inutilitat de la filosofia és conseqüència directa de les transformacions socials d’un temps que ha perdut el sentit crític i prefereix prescindir d’una activitat incòmoda i reincident que s’obsessiona per reivindicar unes essències superades per la força de la història.
No podem negar que una certa concepció de la filosofia, la més rància i conservadora, la que s’alia ben sovint amb el poder per justificar-lo, s’ha refugiat en l’apel•lació a la tradició més immobilista i antiquada, i ha repetit una concepció historicista i acrítica del pensament clàssic que entra en contradicció amb els canvis socials, educatius i tecnològics que s’han produït al segle XXI.
Però seria injust no reconéixer que la major part de la tradició filosòfica actual ha actualitzat els seus continguts amb la finalitat de continuar pensant el present amb les eines que la tradició filosòfica li proporciona per analitzar-lo des d’una perspectiva crítica. Des del segle XX, va abandonar les pretensions d’universalitat i superioritat, i va deixar pas a una col•laboració amb la resta de les disciplines humanes i científiques amb l’objectiu d’aconseguir una societat millor i unes possibilitats de vida més felices i satisfactòries per a la humanitat. La filosofia ja no és el tronc del saber humà, però manté una importància fonamental en l’assimilació dels nous coneixements i en l’anàlisi que sobre l’ésser humà tenen aquestos descobriments. Sense ella, la manipulació és més fàcil.
Amb aquesta actitud emancipadora i des de la consciència de la complementarietat d’objectius amb la resta d’àrees del coneixement humà, reivindiquem avui la necessitat d’una filosofia forta i radical, que pretén desenvolupar la seua funció educativa fonamental, que no és altra que formar la personalitat de les noves generacions des de l’autonomia, la llibertat i la consciència crítica. En aquesta faena sabem que no estem sols, però demanem les condicions necessàries per poder fer la part que ens pertoca amb unes mínimes garanties d’èxit. Per això pensem que la situació de la filosofia al País Valencià és preocupant, i que el seu arraconament en 1r de Batxiller, amb dues hores lectives setmanals, impedeix de totes totes fomentar el pensament crític, la lectura raonada i l’argumentació complexa sobre idees pròpies i personals. Si és això el que es pretén, endavant, però si en algun moment volem donar als joves del segle XXI les competències necessàries per viure i enfortir una societat democràtica, haurem de dissenyar el sistema educatiu amb un mínim de coherència i garanties, i tornar a la filosofia una càrrega horària suficient per poder desenvolupar les competències que té encomanades. Solucions tècniques no en falten, com per exemple tornar l’assignatura optativa de 1r curs a les tres hores que tenia, repartir les hores de religió entre primer i segon i lliurar una hora en 1r o repensar els continguts de la nova assignatura de Ciències del món contemporani, que poden ser assumits per una teoria del coneixement filosòfica. Ara només cal voluntat política per fer-ho.

Identitat

A Sarkozy li ha entrat la calentura filosòfica. Sembla que, després d’un curset accelerat de filosofia analítica que li ha recomanat la Bruni –més posada en aquestes coses-, està obsessionat per definir, acotar, separar i clarificar conceptes. I el primer concepte que s’ha proposat clarificar és el del sentit profund de ser francés, és a dir, s’ha proposat definir la identitat francesa. Quasi res!
Ací, a casa nostra, també s’ha plantejat el tema, i el conseller Blasco, en un esforç per proporcionar als immigrants un model en el que mirar-se per tal d’acostar-s’hi a l’essència de la valencianitat, va proposar pertànyer a una falla, tirar masclets i enrotllar-se amb la blavera, com a característiques fonamentals.
Però supose que els francesos van de debò -i no com el nostre conseller que sempre busca el titular al pròxim informatiu de Canal 9-, perquè ells són un país d’intel•lectuals –i en canvi nosaltres tan del camp- i el debat adquirirà unes proporcions filosòfiques. Capbussar-se en el concepte d’identitat és una cosa ben difícil, i més en les modernes societats democràtiques, que tenen com a divisa la diversitat i la multiculturalitat. Però de segur que la ciutadania francesa, que és de les que va fer una revolució històrica –i no com nosaltres, que les hem perdut totes- sabrà trobar la idea de “ser francés”, i aleshores nosaltres la podrem copiar i definir la de “ser valencià”, si és que s’assembla en algun aspecte. Ara bé, potser si s’assembla tant, llavors no siga necessari definir-la de manera separada i potser podríem buscar la de “ser europeu” o, perquè no? La de ser “ciutadà del món”.
Però no, els francesos volen trobar el sentit de la identitat nacional francesa, i aquesta no pot ser similar a cap altra, perquè ells són francesos i els altres no. Amb aquest esperit em dispose a reconéixer aquesta essència i llegesc àvidament les propostes dels francesos a la web habilitada a l’efecte. Trobe que ser francés és cantar la Marsellesa –imagineu-nos amb el “Per ofrenar”- , parlar francés –i nosaltres què, Valencià, català, per telèfon?- i enrotllar-nos amb la bandera tricolor francesa –i nosaltres amb la blavera!-. Al final, els francesos tampoc són tan originals, no us sembla?

Posa't el condó!

Quan era jove, als de la meua generació, ens van bombardejar amb el perill de la superpoblació del món. Erem 5000 milions i per a l'any 2000 se'n preveien 7 o 8000. Un escàndol, un perill, una saturació insostenible per al planeta. Així les coses, el missatge de que tenir fills era una espècie d'atemptat ecològic ens va calar ben fons i, de retruc, ens va convéncer de que l'ús d'anticonceptius era d'allò més convenient, personal i col·lectivament.
Després ha arribat la baixada de la natalitat a Europa i, especialment, a Espanya. I han començat els missatges amenaçadors; no hi haurà joves per pagar les pensions dels majors, som la població més envellida, als països nòrdics ja fomenten la natalitat... En fi, que sembla que ara tenir fills és quasi un deure social.
Sort que a mi m'ha pillat amb el deure sagrat acomplert (no sense contradiccions internes pel manament de la limitació de la natalitat que em van imbuir de jove), però tot i això no deixa de sorprendre'm la irresponsabilitat amb la que s'ha fomentat la natalitat, sobretot des de partits d'esquerres o socialdemòcrates. Es tracta d'una perspectiva tan egoïsta i limitada que sorprén per la ingenuitat. Com si la població del planeta no comptara igual a Ghana que a França, perquè si del que es tractava era de mà d'obra barata per mantenir les pensions dels vells, amb importar-la ja n'hi havia prou, i l'augment de la immigració ho ha demostrat amb escreix.
Sort que ha sorgit una iniciativa que recorda que al planeta ja hi som massa, "Posa fre al canvi climàtic, pren la píndola" i planteja que cal reduir la natalitat si volem aconseguir una vida digna per a la seua població. Només una precisió, millor posar-se el condó, perquè a més de limitar la natalitat, previndrem altres malalties de transmissió sexual i, a més, responsabilitzarem als homes en aquesta faena. Per tant, l'eslogan potser quedaria millor d'aquesta manera: "posa fre al canvi climàtic, folla amb condó!"