La filosofia es queixa

El dia 19 de Novembre celebrem el dia de la filosofia. Mala cosa, perquè, per desgràcia, només es celebren dies d’espècies en extinció, de col•lectius discriminats o de característiques folklòriques d’una societat en descomposició. Vull dir, que si celebrem el dia de la filosofia és perquè aquesta no està bé, perquè la seua transcendència social ha minvat considerablement i perquè la inutilitat del seu quefer sembla ser una opinió comunament acceptada sense més reflexió.
Ara bé, ens podem plantejar si aquesta situació es responsabilitat exclusiva de la seua inadaptació a un món que ha canviat profundament i en el qual no ha sabut trobar una funció actualitzada, o si la suposada inutilitat de la filosofia és conseqüència directa de les transformacions socials d’un temps que ha perdut el sentit crític i prefereix prescindir d’una activitat incòmoda i reincident que s’obsessiona per reivindicar unes essències superades per la força de la història.
No podem negar que una certa concepció de la filosofia, la més rància i conservadora, la que s’alia ben sovint amb el poder per justificar-lo, s’ha refugiat en l’apel•lació a la tradició més immobilista i antiquada, i ha repetit una concepció historicista i acrítica del pensament clàssic que entra en contradicció amb els canvis socials, educatius i tecnològics que s’han produït al segle XXI.
Però seria injust no reconéixer que la major part de la tradició filosòfica actual ha actualitzat els seus continguts amb la finalitat de continuar pensant el present amb les eines que la tradició filosòfica li proporciona per analitzar-lo des d’una perspectiva crítica. Des del segle XX, va abandonar les pretensions d’universalitat i superioritat, i va deixar pas a una col•laboració amb la resta de les disciplines humanes i científiques amb l’objectiu d’aconseguir una societat millor i unes possibilitats de vida més felices i satisfactòries per a la humanitat. La filosofia ja no és el tronc del saber humà, però manté una importància fonamental en l’assimilació dels nous coneixements i en l’anàlisi que sobre l’ésser humà tenen aquestos descobriments. Sense ella, la manipulació és més fàcil.
Amb aquesta actitud emancipadora i des de la consciència de la complementarietat d’objectius amb la resta d’àrees del coneixement humà, reivindiquem avui la necessitat d’una filosofia forta i radical, que pretén desenvolupar la seua funció educativa fonamental, que no és altra que formar la personalitat de les noves generacions des de l’autonomia, la llibertat i la consciència crítica. En aquesta faena sabem que no estem sols, però demanem les condicions necessàries per poder fer la part que ens pertoca amb unes mínimes garanties d’èxit. Per això pensem que la situació de la filosofia al País Valencià és preocupant, i que el seu arraconament en 1r de Batxiller, amb dues hores lectives setmanals, impedeix de totes totes fomentar el pensament crític, la lectura raonada i l’argumentació complexa sobre idees pròpies i personals. Si és això el que es pretén, endavant, però si en algun moment volem donar als joves del segle XXI les competències necessàries per viure i enfortir una societat democràtica, haurem de dissenyar el sistema educatiu amb un mínim de coherència i garanties, i tornar a la filosofia una càrrega horària suficient per poder desenvolupar les competències que té encomanades. Solucions tècniques no en falten, com per exemple tornar l’assignatura optativa de 1r curs a les tres hores que tenia, repartir les hores de religió entre primer i segon i lliurar una hora en 1r o repensar els continguts de la nova assignatura de Ciències del món contemporani, que poden ser assumits per una teoria del coneixement filosòfica. Ara només cal voluntat política per fer-ho.