Educació

Existeix una visió de l'educació que està molt estesa entre els ensenyants i que gaudeix d'especial atenció entre els mitjans. És la visió de la debacle moral, de la falta de nivell, de la poca educació de la joventut i la manca d'interés, de la lluita en la que s'han convertit les aules, de les famílies desestructurades i despreocupades o excessivament permissives. En fi, la visió tremendista segons la qual sembla que les coses estan a punt del col·lapse.

Al periòdic El País la polèmica està tenint un especial ressó (Algunos males del sistema educativo, R. Moreno, 4 de diciembre; La estafa de enseñar a enseñar, A. de la Oliva, 8 de diciembre), tot i que aquest periòdic hauria d'estar més receptiu a altres visions més constructives de l'educació. Però sort que en un racó de les Cartes al director, s'ha imposat una mica de seny, MIGUEL ÁNGEL GÓMEZ CRESPO, amb Aprender a enseñar, diu les coses com s'han de dir i recorda el que s'ha de recordar. Per desgràcia, molts ensenyants creuen ser els transmissors de la saviesa, els únics coneixedors de la veritat i els anomenats a salvar les ovelles descarriades d'aquesta societat en decadència. Però no és així, cada vegada més, la nostra professió està transformant-se al ritme que es transforma la societat, i necessitem aprendre coses que als mestres d'abans (als del Batxiller i la revàlida i fins i tot el COU) no necessitàven. Admetre açò pot ser és difícil, fins i tot discutible des d'un punt de vista sindical, però malgrat tot imprescindible per a desenvolupar la nostra faena d'educadors. I qui no comprenga açò pot dedicar-se a plorar pels temps perduts i la societat sense moral.