3/14/2017

El feminisme dels homes

Una frase de Barbijaputa  a l'article que va dedicar a El objetivo mujeres, en el que afirmava que "Apelar a una nueva masculinidad es en sí machista" ha remogut moltes consciències, sobretot masculines. I és que els homes tenim la pell molt fina, ens agrada que ens reconeguen els nostres esforços per la igualtat i exigim un certificat de bona conducta al primer moment de donar un passet. En aquest sentit, un altre article de la mateixa periodista denuncia l'actitud de masclisme encobert de personatges com Risto Mejide que apludia l'actuació d'Alejandro Sanz a un dels seus concerts apel·lant a una masculinitat salvadora i heroica de mascle alfa amb la què la majoria dels homes igualitaris no s'identifiquen en absolut. No és tracta de salvar les dones, només d'acompanyar-les, si volen.
Si bé, l'última aclaració que ha fet Barbijaputa a l'article Las
nuevas masculinidades, en el que afirma que no calen noves masculinitats sinó eliminar-les directament perquè "ser un hombre no es algo deseable ni digno de ser preservado" erra l'objectiu i equivoca el camí per arribar a la igualtat des del meu punt de mira. Tot i compartir la concepció general des de la què parla Barbijaputa, pense que aquest enfocament perjudica l'objectiu general per dues raons. Estratègicament és un error perquè només produeix un replegament de les veus masculines més conscienciades, que es veuen silenciades per una desqualificació de partida, un argument ad hominem que els identifica amb postures com les de Risto sense destriar el gra de la palla. Educativament aquesta situació és molt perjudicial perquè oculta models masculins que podrien ser positius per a les noves generacions d'homes que es troben un poc perduts i demanen una alternativa a l'home tradicional. La conseqüència final és un distanciament de l'objectiu final perquè no es fomenta ni es visibilitza la idea de que es pot ser home i dona d'una manera més respectuosa i igualitària, que és del que es tracta. 
Quan des del món masculí s'exigeix una nova masculinitat, s'exigeix una manera de ser home que s'allibere d'estereotips de gènere i de maneres masclistes de comportar-se. Quan s'exigeix un "Feminismo para hombres" s'accepta l'equivocació de base que significa ser home amb la càrrega sexista que una educació patriarcal ens ha encomanat, però s'accepta també la dificultat que implica desprendre's d'aquesta segona pell que ens recobreix d'una manera invisible. Significa que identifiquem el problema i que volem posar-li solució, però som conscients que només estem en el camí. 
Quan Lorena Maldonado afirma "Soy feminista y amo a los hombres -que amo" accepta el gest que alguns homes fan en el camí de la igualtat. Quan Miguel Lorente assenyala
comportaments violents guiats per una ideologia patriarcal ho fa des d'un ser home que accepta un punt de partida viciat en aquest assumpte, però del que intentarà desembarassar-se amb totes les forces. Quan l'associació AHIGE organitza campanyes per la igualtat i contra la violència de gènere ho fa des de la vergonya més conscient que implica ser home i saber que els homes maltracten i imposen el seu parer. 
Però tots estan a la recerca d'una nova manera de ser persona que, acceptant les diferències que poden haver per náixer i ser educat com a home i com a dona, camine cap a una igualtat real lliure de violència i discriminació. No es tracta de recomposar identitats de gènere estàtiques i marcades amb unes pautes de comportament establertes, ni de bon tros! És tracta d'articular identitats variables i flexibles que partisquen d'una acceptació crítica del que som. I en aquest camí, com diu Javier Gallego "Si no eres feminista, eres machista", sigues home o dona. 





6 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Estic amb Gallego, jo, com a baró, estic en el lloc d'Home, el que alngunes dones anomenen masclista.
I les feministes ja s'han menjat la gallina dels ous d'or, ja tenim ací a Trump i la Lepen en camí, Déu l'ature.
El que és impossible és impossible.

Vicent Adsuara i Rollan

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Parlant sense sarcasme i sense tristesa, posant-me optimista, et diré que aquesta situació s'ha donat periòdicament durant tota la Història i jo m'atreviria a dir que en periodes prehistòrics, les dones, el yin i és la seua essència, tendeix a desemmascarar al yang, però no és un desemmascarament estètic, sinó que al yang li'n va la vida, i per això es defensa, Hitler, Trump, el final de la Grècia Clàssica, el final de l'Imperi Romà o el de la República i la guerra civil espanyola o la II Gran Guera.
Les dones, el yin, per la seua condició d'histèriques, tendeixen a intentar canviar, desemmascarar, comprendre i entendre i lluitar contra el yang i aquest, quan s'ha arribat a un punt de no retorn, es rebel·la i fa la involució, necessària, per una altra banda, perquè una altra masculinitat és impossible a no ser en estat d'esclavatge del yang.
T'ho explicaria més detalladament, però he fet una obra sencera i si t'abelleix pots passar-te a llegir-me, no és necessari, perquè el saber, que és del que frueix el discurs de la histèrica, el saber inconscient és immens i tu ja ho saps, tot i que vulgues, jo també ho intentava, crear una eixida en la nova masculinitat, no, no n'hi ha. Creu-me, ja tenim ací a Marine Lepen, que està a un discurs yang, a Trump, als neonazis alemanys, als holandesos, els jihadistes i prompte a tot lo món, si no ens espavil·lem i fem el que cal fer, polítiques novament yang, que facen una immersió del yang, que ha estat afonat pel yin durant la dialèctica de la Història, el yang s'identifica contra Déu, el yin contra el yang.

Una abraçada i que passem el millor que puguem el que ens ve, a tots, i espere, jo pregue a Déu i resse tots els dies per la pau, espere que la sang no arribe al riu.

Et tinc en gran estima, per ser valencià, xativí i per parlar i escriure la meua llengua i llengua de mon pare, per la que desitjaré sempre el millor, però Lepen influiria a Espanya per a què les llengües pròpies no foren recolzades, i aquesta llengua és part de la meua vida, sense ella jo moriria.

Vicent Adsuara i Rollan

Enric Senabre ha dit...

No acabe d'entendre el que dius, Vicent, possiblement perquè no estic familiritzat amb la terminologia budista ni Freudiana, però algunes paraules que empres no m'agraden. No crec que les dones tinguen la condició d'histèriques, aquest qualificatiu s'ha utilitzat sempre per desqualificar i desacreditar la dona i és evident que no és ni una condició ni un estat de les dones i, per tant no serveix per descriure-les. Tampoc crec en aquesta guerra de sexes que sembles plantejar, ni interpretaria a determinats personatges històrics com una reacció a l'atac de les dones. Pense que no té res a veure i no cal buscar altres explicacions si ja estan prou clares, ells mateixos.
Si que compartisc la preocupació per l'ascens dels moviments autoritaris i neofeixistes a Europa i Amèrica, contra els quals em trobaràs en la lluita i en la defensa de la nostra llengua.
Una abraçada

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

Estic d'acord amb el que dius, crec q fiques les coses al seu lloc. Tant el feminisme ultra com, per supost, el masclisme tenen algunes idees falses i q no ajuden gens a establir un nou model més igualtari.
Evidentment hi ha actituds intolerables, i desgraciadament moltes d'elles difícils d'identificar perquè es converteixen en actituds masclistes enmascarades de feminisme.
Tant les dones com els homes tenim q treballar en la mateixa direcció, si les dones sufrim el masclisme brutalment, els homes tampoc ho teniu fàcil, anys i anys de patriarcat no poden eliminarse en un bufit.
Hi ha molts homes genials q ho intenten de veritat i, segurament es troben insegurs i sense saber molt bé com fer.
Però, per avançar cal anar canviant les estructures de funcionament, per això és tant difícil.
I sí, tenim q anar a la recerca d'una nova manera de ser persona. Crec q cal q deixem de parlar de dones i homes i parlem de "persones", que totes som distintes i ahí esta el valor de la diversitat, cada persona com vulga ser, i respetada i valorada.
Bon article
Un saludet

Enric Senabre ha dit...

La veritat que la relació d'actituds intolerants no és equidistant, el masclisme és intolerant per natura, mentre el feminisme reivindica la tolerància, per això hem de tendir de manera clara cap al feminisme. La qüestió és com, i ací és on entrem a discutir si algunes actituds masculines ajuden o perjudiquen el moviment cap a la igualtat. Jo pense que algunes sí, i que cal reivindicar-les, sense excessiu rebombori ni reconeixements sobreactuats, però assenyalar-les per tal d'orientar les generacions joves de com poden ser les coses si ens ho proposem, i aquest és l'objectiu, acostar-nos incansablement cap a la igualtat efectiva.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

No m'has comprès, Enric, jo no "Soc" però allò important és que ens respectem, tot i que potser jo tampoc no t'haja comprès, així de minso és el llenguatge.
Et seguisc llegint.

Vicent Adsuara i Rollan